En el buit

Quan em mirà, m'escrutà l'ànima fins al fons, fins al profund del meu ésser. Em despullà de tota la hipocresia del món, em vaig despullar de totes les mentides, em vaig despullar. Em vaig quedar tan sols amb el meu ésser. Em vaig despullar de mi mateix. Els seus ulls profunds. Indescriptibles, inescrutables, insensibles. Els seus ulls...
Res tenia sentit davant ells. El seu rostre, indiferent, mostrava la buidor.
Qui era? No ho sé. Tot el que sabia s'enfonsava. Vaig ser despullat del saber, de l'ésser, del jo.
I en les tenebres del meu ésser em vaig atemorir. Tremolava a causa del dolor que aquests ulls produïen en el meu cor. Estripaven el fi vel de la meva ànima. Milers de petits cristalls es clavaven en la meva carn. La sang fluïa fora de mi. La meva llum s'apagava.
Vaig apartar la mirada d'aquells ulls plens del buit. Escoltava al lluny el meu nom, embolcallat en el negre, en el buit, en l'infinit. El dolor va arribar a l'agonia. Els seus ulls es van clavar en el meu cor, se'm va gelar el cor i vaig quedar absent, absent de la meva pròpia vida. Aliè al món. Aliè a mi.
El dolor va quedar reduït a llum. Llum encegadora, llum divina. Llum.
Llum.
Tot va desaparèixer, el negre es va tornar llum. Les meves ferides van deixar de sagnar. La meva ànima, com vel en mans d'una donzella, va ser restaurat tot i així encara estava nu de tot el que un dia em va envoltar.
En un llit vaig descansar. Pau. Descans. Llum i tenebres.
Havia mort. Estava mort? Era això la mort?
Tan sols la pau m'acompanya ara.; ultima companya del meu viatge.
"Segur?" Em va preguntar.
"Segur? No, segur no, senzillament tranquil" Un somriure se'm va escapar d'entre la comissura dels llavis.
"Adéu" vaig pensar. Paraula trista. Lleuger de càrrega em vaig allunyar.