Una tarda d'hivern

Un relat de: escriureambelcor

Ajagut a la cadira de fusta del jardí de darrere, intento llegir. Intento evadir-me dels meus pensaments. Intento evadir-me de tu. Però no puc, perquè cada vegada que veig una paraula, t'hi veig a tu. Aixeco el cap i miro els rajos de sol que s'escapoleixen entre les fulles dels arbres del jardí.
Em banyo en la llum celestial d'aquesta tarda d'hivern. Recordant, entre llàgrimes suïcides, que estic sol. Que ja no ets aquí. I penso que la culpa ha estat meva, que no t'he sabut cuidar. I una llàgrima se m'escapa galta avall.
Tapat amb la manta i amb els genolls encongits contra el pit, les llàgrimes brollen dels meus ulls com d'una font seca des de fa anys. Les estrebades del meu cos contra la fusta del respatller de la cadira em fan recordar com en sóc de fràgil.
I els meus ulls humits veuen el món com si d'un calidoscopi de dolor es tractés.
Veig els dèbils rajos de sol reflectits en les llisa superfície del llac. I imagino que tu ets aquí, que ja has vingut.
Veig en el llac una barca, segur que són dos amants fugitius del món que es refugien en la intimitat d'aquestes immenses muntanyes, que són guardianes del seu amor. Com un dia vàrem ser tu i jo. Amants innocents, fugitius d'un món cruel.
I el meu cor espera, encara, un bàlsam que curi les ferides obertes un dia ara fa molt temps. Escolto aquell disc de vinil que escoltàvem quan estàvem junts ajaguts al porxo de fusta d'aquesta casa, en el vell balancí. Quan jo et mirava vergonyós i tu em tornaves la mirada plena de desig. I jo negava amb el cap, somreia i continuàvem mirant-nos escoltant el so d'un vinil vell, que encara avui giravolta eternament en el vell tocadiscs que vam trobar aquí el primer cop que vam venir.
I mentre el ressò de la melindrosa música em retorna des del vessant de la muntanya nevada intento sentir els ocells. Però recordo que és hivern, que els ocells no són al seu niu. Mira, com tu. Però hi ha una diferència entre vosaltres: ells cada primavera tornen al seu niu, cada primavera al mateix niu. En canvi tu, tu fa moltes primaveres que no vens per aquí. On ets?
El camí d'entrada a casa és ple de les fulles que les últimes tardors han deixat, ningú les ha trepitjat des de fa temps.
El temps es va aturar quan vas marxar, quan vas desaparèixer. Tal com vas venir te'n vas anar. Tal com em vas estimar em vas deixar.

Segueixo al jardí, tal i com em vaig quedar quan em vaig adonar que ja no hi eres. Tal i com em vas trobar per primer cop. Però ara sóc més vell, ara ja no sóc aquell esperit lliure i innocent. Ara sóc algú molt diferent, podria ser algú altre a un altre lloc si no fos perquè estic massa lligat al meu passat. Perquè encara visc al meu passat, perquè des que vas desaparèixer no he tingut present, no he tingut futur. La vertiginosa velocitat amb que girava la roda de la meva vida s'ha reduït a un simple balanceig, i de tant en tant torno a somniar i anhelo ser-hi.
El temps , ajagut en aquesta dura cadira de fusta, m'han fet canviar. Fa anys que no uso el telèfon tant antic del menjador, fa temps que no hi entro, perquè allí hi ha aquell piano que vas comprar, aquell piano que m'havies fet tocar tantes vegades, aquell piano que tantes tardes d'hivern ha estat la nostre companyia, aquell piano que semblava fet a mida per les nostres vides. Aquell piano que no ha tronat a sonar perquè els meus dits han perdut l'agilitat des que van deixar d'acariciar el teu rostre pel matí.
Tot i que fa fred em descalço i poso els peus a terra, m'agrada sentir l'herba fresca i mullada sota els peus, m'agrada notar la humitat.
Una marieta intenta escalar pel meu peu, l'agafo i m'acosto a la Monocàrpica i la deixo als test d'aquesta planta que vam plantar junts i que només floreix un cop a la vida. Va florir fa molts anys, quan vas marxar, i ja no ha florit més. Encara no l'he llençat, perquè és com la nostra vida junts, ja ha mort, però desitjo que la mare natura, per un cop, faci una excepció i la faci tornar a florir.
El so d'un branquilló que es trenca em desvetlla dels meus pensaments, em giro i veig que no sóc l'únic que plora.
Mentre t'abraço penso que aquest cop has trigat molt en tronar.
"Fes voltar el calidoscopi, ja veuràs com canvien les coses. "


Comentaris

  • Un desamor[Ofensiu]
    annah | 30-01-2008 | Valoració: 10

    amb un bon final!
    M'encanta!

    Un relat ple de sentiments, ple d'emoció... és impossible deixar-lo a la meitat. Tan sols amb les primeres paraules t'enganxa i t'hipnotitza!

    Felicitats!

    Anna

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: