La increïble aventura de viatjar amb RENFE

Un relat de: escriureambelcor

Ara, recordem els herois dels temps passats fent les seves gestes, en llargues travessies plenes d'adversitats. Recordem a "El Cid Campeador" també recordem el viatge a Ítaca que va fer Ulises i molts altres… Però jo crec que les generacions futures ens recordaran a nosaltres viatjant en tren, més en concret viatjant amb RENFE.
Sí, home. Ara fer un trajecte amb RENFE és molt més complicat que el viatge a Ítaca. Arribes a l'estació per agafar el tren i sents aquella condemnada veu que diu. "Atenció senyors viatgers" Tan sols sentir això ja m'agafen nàusees. "Per motius aliens al servei de Rodalies RENFE el servei des d'aquesta estació no serà en l'horari previst"
Des de quan en aquesta estació hi ha hagut horari?
Jo creia que en aquesta estació no hi havia horaris, que el conductor de tren en el moment que li semblava convenient, o quan acabava d'esmorzar decidia que ja era hora de sortir.
Així que no em vaig preocupar. Passats vint llargs minuts, profitosos per fer la becaina en els freds i incòmodes bancs de l'estació. Una dona gran em va recolzar el cap a l'espatlla i els seus fluids bucals em regalimaven jaqueta avall. Avui, precisament avui, que havia decidit estrenar la jaqueta nova.
"Per fi" vaig pensar quan va arribar el comboi de vagons de colors blancs, negres i vermells.
És cap a la meitat del trajecte quan l'incòmode seient et comença semblar còmode, i la peculiar (per no qualificar-la de desagradable) olor a mescla de lleixiu amb l'estrafolari perfum de la dona del costat i l'olor a humanitat que es respira en l'ambient et passa desapercebuda. Aleshores, en el deliciós moment en què tanques els ulls, és quan, patapam, tornes a sentir la veu que diu: "Atenció senyors passatgers, per motius aliens al servei de Rodalies RENFE el servei des d'aquesta estació queda interromput fins al final de la línia"
"Què he fet jo per merèixer això Déu meu? Sí, està bé, ahir no vaig tirar els envasos al contenidor groc, sinó al de reciclatge general, però em mereixo això?"
La veu va continuar: "L'administració del servei de RENFE rodalies ha posat a disposició dels usuaris damnificats un servei d'autobús per suplir la manca en el servei ferroviari sense cap import addicional."
"Home" vaig pensar "només faltaria."
Tothom es va començar a moure, jo vaig aixecar-me, vaig agafar la jaqueta, vaig baixar del comboi i vaig pujar a l'autobús que, efectivament, no tenia més bona pinta. Quan representa que ja hauria arribat al meu destí, i que gaudiria d'un bon cafè colombià amb aroma a vainilla, estava assegut en un incòmode seient d'autobús. Ja no sabia com posar-me, la dona que tenia al costat duia, el gos, el carro de la compra, el diari, la bossa... Ella sola ocupava els dos seients, però no hi havia més lloc. Vaig haver de seure Déu no vol saber com, vaig posar el cap recolzat al seient. I quan aquell moment deliciós tornava, quan el deliciós moment de tancar els ulls i respirar profundament l'aire pestilent que el gos de la dona deixava anar, el nen del darrere es va posar a fer puntades de peu al seient.
Com a bon ciutadà que em considero vaig decidir que no em giraria. Mai m'havia estat necessari recorre al truc de contar ovelles, però algun cop hauria de ser el primer. Vaig començar "Una ovelleta salta la tanca, dos ovelletes salten la tanca...". va ser impossible, en un ambient contaminat com és el nus de la trinitat, és impossible contar ovelletes. Vaig decidir que contaria les puntades de peu. "una puntada de peu, dues puntades de peu, tres puntades de peu, quatre possibilitats per perdre la paciència". Era impossible, no podia més, em vaig girar per esbroncar el col·legial però em vaig adonar que de col·legial l'únic que tenia era la talla de la samarreta. Era un home que devia fer tres vegades la meva amplada i un dels seus braços tenia l'amplada d'una de les meves cames. Em va mirar amb una cara de nen entremaliat, com el nen que ha tirat un got d'aigua sobre un gat. Em van venir ganes de donar-li una piruleta, a veure si així s'estava quiet.
Menys mal, la veu que tan havia maleït va tornar a parlar "Atenció senyors passatgers, com ja saben" "Ara ens faran el sermó de que per motius aliens al servei de Rodalies RENFE..." Vaig pensar i efectivament la veu va continuar: "Per motius aliens al servei de Rodalies RENFE, em hagut de recórrer al servei supletori d'autobusos. Per a poder baixar de l'autobús ens hauran d'ensenyar el bitllet validat a l'estació." El bitllet, on deuria tenir jo el bitllet. No ho sé, després de dos hores de trajecte no sabia on estava el bitllet.
"Què puc fer?" vaig pensar, en aquell moment se'm van ocórrer varies possibilitats:
la primera va ser trencar el vidre de la finestra i saltar, però no, encara em farien netejar la destrossa.
La segona opció era amagar-me dins el carro de la compra de la dona del costat, però en veure com la dona l'agafava vaig descartar l'opció, no em venia de gust acabar amb un traumatisme cranial agut i amb contusions i fractures per tot el cos. Vaig compadir el pobre gos.
Finalment vaig decidir que aniria al revisor i li diria la veritat, em vaig posar a la cua per a sortir. Tres o quatre llocs per davant hi havia una noia que crec que deuria passar fred amb la roba que portava i vaig veure que feia un joc de papallona desvergonyida i que sense haver d'ensenyar el bitllet va baixar de l'autobús. Quan va ser el meu torn em vaig treure la jaqueta i vaig fer el mateix joc que la noia, tàctica que no va fer l'efecte desitjat i de la qual no us recomano la posada en escena.
Vaig acabar reclòs en una sala de l'administració amb una multa per intent de suborn i una altre per desobediència a l'autoritat.
Però jo, com els herois nomenats al principi, vaig enfrontar-me a les adversitats amb altivesa.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: