Herois de veritat

En Pau va interrompre el silenci que hi havia en la sala on el seu avi mirava a través del vidre mig entelat pel fred de l'hivern. "Avi" va començar. "Digues fill" va dir ell sense moure els ulls de la finestra. "No res, no res, és igual". "No" va contestar-li ell. "No és igual, si m'has preguntat alguna cosa volies.". "És que... Avi, tu creus que cadascú pot aconseguir fer realitat els seus somnis?". "Per què m'ho preguntes, que és el que vols aconseguir però no ho tens" va preguntar-li, fent evident que el coneixia molt bé. "Res, res, era una simple pregunta." Va dir ell amb un to de nerviosisme a la veu. "Saps, no existeixen les preguntes per curiositat. Però entenc que no vulguis explicar-li els teus problemes a un pobre vellet que segurament no t'entendria.". "No avi, no és això... És que amb prou feines sé si vull que ho sàpiga ningú.". "El que no vols que sàpiga ningú.". "Avi, tu has tingut somnis?" va preguntar el nen amb temor. "Que si he tingut somnis? Mira Pau, si no hagués tingut somnis no hagués nascut la teva mare, ni tu. I no solament n'he tingut, sinó que encara en tinc. Somio que visc prou anys i que puc veure com compleixes els teus.". "Però avi, en la vida els únics que compleixen els seus somnis són els super herois de la tele.". "Per què ho dius això? A més a més, pensa que els herois que tu dius, són ficticis. No viuen, no senten, no tenen vida fora dels còmics, fora de les grans pantalles dels cinemes. Els herois de veritat són aquelles persones que sense saber-ho se n'han convertit.". "Però com algú es pot convertir en heroi sense saber-ho?". "Senzillament sent com són, persones que cada dia es guanyen la vida honradament.". "Va, avi, però això no és un heroi! No fan lluites contra les forces del mal, no lluiten per salvar la seva vida d'extraterrestres mutants, llefiscosos i de color verd que tenen rajos X als ulls.". "No, és clar que no. Perquè aquests monstres que tu dius, tampoc existeixen. Però no és veritat el dius que no lluiten.". "Avi, no em vulguis enganyar, que ja sóc gran i sé que les persones normals no tenen raig X als ulls, a més a més, mai he vist a dos persones pel carrer lluitant, no tan sols a cops de puny.". "Dons has tingut sort, perquè segurament n'haguessis rebut algun. Però qui t'ha dit a tu que la gent del carrer no lluita.". "Avi, salta a la vista.". "No Pau, quantes hi ha en aquest món que no veus, però tot i així hi son.". "Avi però...". "No Pau, mira per la finestra, que hi veus?". "Dons... hi veig una caseta que treu fum.". "Ja està?" va preguntar tot mirant el noiet que s'escarrassava per veure-hi a través del vidre entelat. "No veig res més que alguns arbres i la caseta d'abans.". "Però vols dir que no hi ha res més? I aquesta meravellosa llum que il·lumina la sala? Que la veus? I l'herba del jardí amagada sota la neu?". "No, avi, és clar que no." Va contestar tot estranyat. "Però hi és? Oi? Dons el mateix passa amb els herois i la seves lluites.". "Què vols dir?". "Pau, vull dir que els herois no volen, ni tenen rajos X als ulls, sinó que són gent de carrer que cada dia lluiten per sortir endavant. Gent que cada dia ha de lluitar contra el mal que gent moguda per la enveja els ataca. I tot i les contrarietats continua amb el somriure a la cara.". "Però somriuen perquè ningú s'estranyi." Va sentenciar en Pau amb to triomfal. "No, Pau, somriuen perquè saben que amb el somriure i les ganes que de vèncer, ho aconseguiran. Somriuen perquè l'amor vers algú i l'estima que algú els té fa que treguin forces de l'esgotament i coratge de la por, i es puguin convertir en una herois com Déu mana.". "Això no és un heroi" va dir ell un xic molest. "Acosta el diccionari, i busca quina definició en dona." El noi, i tan sols amb la intenció de complaure al seu avi i poder fugir d'aquella conversa que es començava a fer massa pesada i densa perquè ell la pogués assimilar, va portar-li el diccionari. I hi va llegir " Aquí hi diu: Persona que es distingeix pel seu alt coratge, per la seva fortitud en el sofriment."."Així què" va preguntar-li al noi.
El noi va agafar el diccionari i el tornar a la prestatgeria. Agafà l'abric i la bufanda i sortir al jardí. S'assegué al banc de fusta gastada del jardí i amb el peus va començar a escampar la neu de sota els seus peus. Hi mirà i un bri d'herba lluitava per fer-se lloc entre el mantell blanc que la cobria. I en Pau reflexionà. I pensà que el que el seu avi havia dit no era cap bajanada, si més no els herois amb capa i que volen no existien.
Aixecà els ulls i va veure el llit del seu avi. I recordà que era allà on el seu avi li explicava com eren els seus pares mentre assegut a la falda de l'àvia mirava un fotografia gastada del dia de la seva boda.
Puja d'una revolada les escales, va entrar a l'habitació de l'avi, s'hi acostar i li preguntar "Avi, coneixes algun heroi?". L'avi apartà la mirada de la finestra i li digué: "És clar, i tu també!" Va exclamar amb un somriure. "Jo?" va preguntar el nen amb cara d'estranyat tot esperant una resposta del seu avi. "Sí, l'avia. La teva àvia. Cada dia, es sacrifica per tu i per mi. Sense dir res. Des que no em puc moure del llit, des que tan sols puc moure el cap, ella em cuida ella em fa de cames, de braços, em fa d'ulls quan no m'hi puc acostar. I a tu, cada dia et prepara el menjar, et renta la roba, t'abrigalla per les nits. I mai es queixa. Mai renega. Ella és una heroïna." El nen va fer cara d'admiració i de sorpresa alhora. Va somriure i va mirar al seu avi. Va veure una estranya brillantor als seus ulls. Una brillantor que mai havia vist. "Avi, i els meus pares?". "Els teus pares ho van ser més que ningú. Van lluitar fins al final. I tu has estat resultat de les seves victòries."
"Avi, crec que ets un heroi.".