Últims moments imaginats d'una infermera hondurenya

Baixa, tu no tens bitllet, li van dir: se la miraven com foten-se'n: estàs venuda! Quelcom a semblança a uns galons amb moltes àguiles i animals de noble volada daurava les espatlles i jaquetes guerreres que duien, cenyides simulant força física;
Un somriure cregut i un pel covard de qui té les de guanyar, per moments, els dominava.
Entre tots tres la baixaren. Ella ni tan sols es va immutar: sabia que podia arribar aquest moment en que un escamot, investit per imposar una llei ("la seva llei") eterna la cridaria, per endur-se-la, d'una revolada, puix era petita i prima,...
Però estava resolta a amargar-los el seu darrer moment, va llençar la bossa amb la roba d'infermera, els papers contra Micheletti i a favor de Zelaya (o era Zaplana, ja no recordo el seu nom, els diaris ja no en parlen).
Disposada a no immutar-se ni a sentir un moment de por o dubte, tot enfilant cap la tomba: cap a una cantonada plena de papers i ossos de pollastre devorats per una altre escamot de la mort, on el seu cost desfigurat a cops i violat apareixeria sense que ningú se'n fes ressò,...
Prou be sabia que no calia demanar res, ni negociar res, ni esperar res perquè el seu destí era tan cert com que dia succeirà la nit - tard o d'hora - ; i era el seu gemec o la seva llàgrima el que cercaven: per pelar-se-la desprès al seu trist catau, un cop treta la guerrera tot veient un altre cop les imatges,..