TRES SEGONS

TRES SEGONS

   La victòria no se'ns pot escapar. Ho tenim a tocar. És el darrer minut de la pròrroga i l'èxtasi s'acosta. Som més bones que aquesta colla de cregudes superbes.
  La jugadora més ferma de l'equip rival recull la bimba i  corre amenaçadorament i ràpida vers la porteria de l'Àngela, la nostra portera suplent.  Resten tres segons perquè s'acabi. L'Àngela s'arromanga, clava els peus a terra i flexiona els genolls fixant l'esguard amb aquella intrèpida calma que la fa mantenir-se tranquil·la en les situacions més difícils. Amb gèlida mirada cerca els ulls d'aquella rival que gosa encarar-la. L'observa agafar la pilota amb les dues mans i com abans de trepitjar la ratlla vola damunt la línia tirant enrere el braç.  L'Àngela mou els braços amunt i avall frenèticament per mirar de despistar-la. Però no es belluga encara, aguantarà fins l'últim moment.  Quan ho fa sent espetegar el genoll dret i abans d'adonar-se'n rodola per terra cargolant-se de dolor.

   Però l’altra noia  ja no és a temps de deturar el seu vol. Tampoc no ho faria. Estan acostumades a guanyar. Ho han fet sempre, des de primària. A la secundària les forces s'han igualat força però encara mai no hem aconseguit guanyar-les i ara érem a punt de fer-ho. Nou anys. Sis de primària i tres de secundària. Sempre jugant les finals i sempre perdent. I ara que ho teníem...

   A la banqueta, tanco els ulls, els cobreixo amb les dues mans i compto mentalment, tres, dos, un... La botzina ressona eixordadorament, les meves companyes s'aixequen totes alhora en una mateixa revolada. Xisclen i riuen i corren cap a l'Àngela que, estesa al terra, plora de dolor. Totes se li abracen i jo allà, asseguda al banc de fusta dels perdedors, com una bleda.   La nostra rival  resta també al parquet, plorant de ràbia i de frustració i maleint la  pròpia relliscada en el moment de fer el llançament.  La pilota rodola mansament per la línia de fons abans de sortir fora, a dos centímetres de l'empat..