Tres monòlegs de Dolores Garcia, a qui se li aparèixer la Marededéu

Un relat de: lluisba

Primer. -És que estic feta un embolic. Un embolic és poc: sóc un sac de nervis, ara mateix. Vostè no s'ho creurà, perquè deu pensar que la gent, per tal de parlar, parlen del què sigui. I més encara en situacions com aquesta, en un tren. Perquè ens queden més de tres hores per arribar, oi? Jo no és que sigui gaire tafanera, jo sóc de les que creu que cadascú a la seva, però abans m'ha semblat veure el seu bitllet per casualitat i em penso que també va a Barcelona, oi? Però… a Barcelona mateix? Jo no, jo vaig a un poble entre Barcelona i Sabadell, i hauré de canviar a Sants. Em penso, vaja, perquè fa més de quinze anys que no pujava dalt d'un tren. I vostè com es diu? Eduard? I deu ser català, oi? M'ho ha semblat abans per l'accent, quan el revisor li ha preguntat… I què feia un català per aquelles terres? Ai, perdoni que li pregunti tant, però ja li he dit que estic feta un sac de nervis. Doncs això, que resulta que me n'he d'anar corrents cap al poble perquè fa cosa d'una setmana que em va telefonar l'Oti -l'Otília- que viu allà, entre Barcelona i Sabadell, ella es va quedar les claus de la casa d'allà, per si passava alguna cosa. Ara es veu que fa uns dies van venir uns senyors d'una immobiliària a veure la casa, ella els va obrir i els va acompanyar, entren i s'ho miren tot, amunt i avall, habitacions, cuina, lavabo -tot en perfecte estat- però es veu que quan arriben al menjador, just al damunt de la xemeneia… Vostè no diria mai què es van trobar. No ho endevinaria mai. Mai! És que fins i tot em fa cosa dir-ho perquè sembla de bojos però no. La pura veritat: es veu que es miren una mena de taca d'humitat que hi ha damunt de la xemeneia i… què hi veuen? Ja s'ho pensa? No, no ho crec. Jo li ho diré: la Marededéu. Tal com ho dic. La Marededéu, amb aquella carona de verge, el vel que li cobreix una mica el rostre, i aquell somriure una mica pansit que posa sempre que s'apareix. No, no era una taca. Era la mateixa santíssima Marededéu just a dos pams de la xemeneia. I no s'ho perdi: plora. Es veu que plora a llàgrima viva, la pobra. La verge plora a casa meva. Es veu que li cauen uns llagrimots que fa cosa de veure-ho. No sé si plora perquè ens volem vendre la casa, no ho sé. Els de la immobiliària es van quedar que si els punxen no els treuen gota de sang: sobretot perquè ja ens havien donat una paga i senyal. Imagini's que van marxar cames ajudeu-me i ja no els han vist més per allà. El cas és que ara s'ha organitzat un daltabaix… Tot el poble en va ple, un desastre. O sigui que ja em veu. Ara he d'agafar quatre coses i anar cap allà. Fa més de quinze anys que no vaig al poble i ara se m'apareix la Marededéu i corre cap allà. És clar que la Marededéu és la Marededéu, i si em crida bé que hi dec haver d'anar… Només faltaria, si no: quina mena de dona no hi aniria? Però miri que m'agafa en mal moment, la verge…! Com si no tingués prou problemes, jo: fa dos anys que el meu difunt marit em va deixar, i el meu fill resulta que s'acaba de quedar sense feina…! Justament ara que estava a punt de casar-se. És clar que es vol casar amb la Sussi, que a mi no em la més mínima gràcia: ha sortit amb quinze homes, pel cap baix, abans d'anar amb el Vicentet, ja em dirà…! Una, la més verge, i l'altra… Però en fi: si s'estimen què hi vols fer, oi? A més a més ell, quan li vaig explicar això de la Marededéu em va dir que ell era sindicalista i que aquestes falòrnies li importen un carall. Així mateix. El que li passa és que es vol quedar uns dies sol a casa, ja sap perquè. Aquella bandarra de la Sussi ara mateix deu estar asseguda al meu sofà, fumant o alguna cosa pitjor… Com si no me la conegués! Escolti, jove: ara que hi penso: vol prendre alguna cosa? Al vagó de la cua hi ha una cafeteria, ho he vist abans. No, no, i ara, el convido jo. Només faltaria. Què pensaria la gent si una dona vídua de la meva edat es deixés invitar per un home jove? I si no vol malentesos fem una cosa: cadascú paga el seu. Oi que vostè és català? Doncs fem-ho a la catalana i que no se'n parli més. Que no es pensi que no és un mal sistema, perquè allà baix, al poble, tothom va pagant rondes als altres i en acabat… Només cal veure com ens va als uns i als altres. Esperi's aquí que de seguida torno.

Segon. -Aquesta sí que és bona! Sap perquè ens hem aturat tanta estona? Perquè resulta que una pobra boja s'ha fotut a les vies! Déu meu, quin viatge! Quin viatge! Ai la Marededéu quina jugada que m'ha gastat! La mare del Tano! Ai! Se m'asseca la boca de tant parlar i potser vostè, jove, deu començar a pensar que sóc una pobra vella pesada, com diu el meu Vicentet, però no em dirà que no estic de pega. Quina edat té, vostè? Uns trenta? Mira, com el meu fill. Casat? No? Fa bé, digui que sí. Avui en dia un home ja no té perquè casar-se, no és com abans que no se sabien fer ni un ou ferrat. Ah. Mira, han enegegat la pantalla del video. Potser ens posaran una pel·lícula mentre esperem que vingui el forense. Això ja passa de taca d'oli. Una pobra dona se'ns fot sota les rodes… Vès! Quina mala vida que deuria dur la pobra, oi? Arribar a fer una cosa així… És horrible. Vols fer un cop de cap? Veig que et poses còmode com per dormir… No hi ha com ser jove. A mi això de la dona que s'ha tirat a les vies m'ha remogut l'estómac i ara seria incapaç d'aclucar l'ull. Però tu tranquil, que si passa res o ve el revisor ja t'avisaré, fill, tu dorm que si dorms és perquè et deu fer falta. Diuen que potser en tenim per un parell d'hores, fixa't. I a mi els nervis se'm posen a l'estómac i les passo canutes. Si no puc menjar em posaré malalta de veritat. M'agafa una coragror que no m'hi veig. I a la cafeteria només poden fer entrepans, però són d'aquell pa congelat que no val res, saps? Aquelles baguettes congelades… I a tres euros el més baratet! Un robatori! Em penso, si no ho veig malament, que aquí just al davant hi ha un bar. El veus? Oi que sí? Saps què et dic? Que provaré de baixar i arribar-m'hi: si diuen que hem d'esperar dues hores tinc temps més que de sobres per arribar-m'hi, fer un mos com Déu mana i tornar. Vols que t porti alguna cosa calenteta? Mira: deixo les meves coses aquí i me les vigiles, d'acord? Veig que ets un home de fiar. Au, ara torno.

Tercer. - A vostè, senyor, li semblarà que sóc una pobra boja i que el que li explico és mentida, però li juro per ma mare que és la pura veritat. Li ho juro, i m'ha de creure. Jo sóc una dona normal, sap? Una mare de família, mestressa de casa. Tinc un fill que l'he pujada gairebé tota sola. Perquè el meu difunt ens va deixar, però abans era com ja no hi fos gaire, ja m'enten: que si futbol que si amics que si partides de cartes que si me'n vaig a caçar… Miri: li puc donar el telèfon de casa: vostè hi truca i demana pel meu fill, es diu Vicens, ell li dirà que no menteixo en res. Això si no és al bar, és clar. Però si el troba li dirà que jo sóc Dolores Garcia i no pas Mercedes no-sé-què. Que no em dic Mercedes! Que la Mercedes és la que es va tirar a les vies del tren! Jo era al tren, sí, però a dalt. Muntada al tren. I me n'anava a Barcelona, bé, no ben bé a Barcelona sinó a un poblet que hi ha entre Barcelona i Sabadell perquè encara que costi de creure resulta que la Marededéu s'ha aparegut en una paret, just a sobre de la xemeneia. El que passa és -i deixi'm que li ho expliqui- que quan la Mercedes es va tirar a les vies jo vaig aprofitar per baixar a buscar-me alguna cosa de menjar, el tren va marxar i jo em vaig quedar aquí cridant i es van fer un embolic amb mi i la morta, perquè jo no duia res al damunt. Per identificar-me, vull dir, ara no es pensi que vull dir que vaig baixar del tren tota nua com quan em van dur al món, per favor. Com podia saber que el tren arrencaria només de baixar! M'ho havia dit el revisor: estarem parats un parell d'hores. Quina informació que dóna la Renfe! Ja ho diuen, ja, que és un desastre. Hi va haver una confusió, això és tot. Em van muntar en un tren de tornada, i aquí em trobo aquests senyors de la policia i de les ambulàncies que es pensen que jo m'havia tirat al tren, i estaven estranyats de què hagués sortit tan ben parada de l'impacte, deien, però tenien clar que jo sóc una pobra boja, suposo, i em van dur aquí. Però si truquen a la renfe els diran que han trobat les meves coses. Les vaig deixar a un tal Eduard perquè me les vigilés, i ell segur que, com que és bon noi, les haurà deixades a Objectes perduts. Se'l veia bona persona: imagini's que li vaig explicar tot això de la Marededéu i em va escoltar tan tranquil i tan educat. O busquin-lo a ell: es diu Eduard i viatjava en aquell tren i baixava a Sants. Facin alguna cosa però no se'm quedin aquí mirant-me com si jo fos una boja…! És un error. Un error, si us plau. Em parlen com si estés malament del cap, i jo estic la mar de bé i a més a més tinc una pila de problemes per solucionar. El meu fill, a l'atur just quan estava a punt de casar-se, la Marededéu que se m'apareix damunt de la xemeneia… Que em calmi? Home! És clar que estic una mica alterada! No n'hi ha per menys! A veure si vostè no estaria alterat, en el meu lloc. No em poden retenir més, a més a més en aquesta habitació hi ha puces, tal com ho sent. Si almenys fos una habitació neta…
(Silenci. Un temps indeterminat més tard)
-La Marededéu podia haver-se quedat a casa seva, escolti, que segur que allà dalt s'hi està la mar de bé. Ja sé que no està bé dir aquestes coses, i a més a més jo sóc creient, no es pensi que sóc una descreguda. I sé que s'han de respectar les coses sagrades. Però les coses són com són i li diré una cosa: jo a la Marededéu no l'havia cridat i per tant no hi pintava res, a casa meva. I que em perdoni, si és que m'entén. Però a vegades ja ho dubto: perquè des que es va aparèixer la meva vida se n'ha anat en orris. I després hi ha aquest jove. L'Eduard. A veure, si semblava tan bon noi, a veure perquè no ha deixat les meves coses als Objectes perduts. Què n'ha de fer, ell, de les meves coses? Què coi n'ha de fer, un jove normal,
d'una maleta plena de roba de dona? I pels diner no serà, perquè hi havia cinquanta euros, total. I si se'ls volia quedar doncs que se'ls quedi però que em torni la documentació, almenys, i tot s'aclarirà d'una punyetera vegada. És que no hi ha dret: jo he estat una bona esposa i una bona mare. No m'he ficat on no em demanaven. Llavors, perquè ha de venir la Marededéu a embolicar-ho tot? Perquè ella arriba a casa meva i tot va de cul. Ara em prenen per boja, em tenen tancada. Sap què li dic? Que al final arribo a pensar que tant de bo que sí, que tant de bo hagués estat jo la dona que es va tirar a les vies del tren quan passava el Talgo. Ja sé que està malament dir aquestes coses, ho sé. Però tant de bo: perquè llavors s'haurien acabat els meus problemes, ja ho veu: així de clar que ho dic. Aquella pobra dona va acabar d'una vegad amb tots els seus maldecaps, que deurien ser un munt, pobreta. I els altres que s'espavilin, home, que ja està bé. Sap una cosa? Des d'aquí sento passar els trens. Sobretot a la nit. No deu ser gaire lluny, la via. I quan els sento em desvetllo i em venen al cap aquestes males idees. I a vegades penso: a veure si un dia em puc escapar d'aquí i em tiro de cap a les vies. Tal qual. A veure si passa el Talgo i adéusiau. Perquè això no és vida ni és res. Però estigui's tranquil que no passarà: és una forma de parlar. Com podria escapar-me, jo, a la meva edat, saltant les tàpies? Vostè se m'imagina a mi saltant parets i corrents camps a través? Li dic una cosa, però, i aquesta seriosament: que tant de bo la Marededéu se li hagués aparegut a una altra, que a mi només m'ha fotut ben fotuda. A vegades penso també en aquella pobra dona, la que es va tirar a les vies. Qui deuria ser? No seria que la Marededéu se li havia aparegut, també, i no va poder més? I per cert: no podia haver escollit un altre tren per llançar-s'hi? Mira que no passen trens! Doncs va haver de ser el meu! És que miri les coses com són i posi's en el meu lloc. Jo ara no puc ni queixar-me. Perquè resulta que les dues dones que m'han ficat en aquest embolic ja em dirà com els reclamo tot el mal que m'han fet. L'una està morta, pobreta, i l'altra és la Marededéu. A veure, a qui em queixo? Au, digui-m'ho vostè, que sembla tan espavilat i s'està aquí tan callat.

Comentaris

  • Boníssim[Ofensiu]

    De debò, quina bona estona m'has fet passar, et felicito. Es connecta molt i molt bé amb aquest relat i aquesta bona dona, és un retrat molt agut d'una certa tipologia de persones.
    Felicitats

  • ¡***![Ofensiu]
    Lilith | 31-03-2007 | Valoració: 10

    No he pogut deixar de llegir ni de riure, cada vegada que llegia la paraula Marededéu em venia el riure :) Has trobat la veu narrativa exacte, sovint viatjo en tren i alguna vegada m'he trobat amb alguna senyora de perfil semblant, i això: l'has clavat. Una ingeniosa i divertida història explicada de manera molt encertada.

l´Autor

Foto de perfil de lluisba

lluisba

77 Relats

390 Comentaris

95499 Lectures

Valoració de l'autor: 9.25

Biografia:
El novembre del 2006 em vaig estrenar a Relats en català. No sóc gaire constant ni gaire assidu. Llegeixo, comento una mica. Miro el fòrum de tant en tant, però n'entenc ni un borrall. Intento fer contes de por (o d'inquietud, que diuen), algun poema improvisat...

Pel novembre de 2008, però, junt amb d'altres companyes i companys, vam iniciar un blog on ara hi poso els meus textos. A RC hi entro i miro, i molt ocasionalment demano penjar alguna cosa.

El nostre blog (per si vols) és:
http://riellblvd.blogspot.com/