Cercador
Tòtem ignot
Un relat de: besllum- Compartir:
És en el prec de la teva mirada perduda
quan tot retorna a l'inici dels sentits,
sóc flama encesa en l'arbre del teu cos
arrelat amb força magmàtica a la terra
que t'ha vist néixer, indiferent com l'aire
de la nit i les marees ocultes dels oceans,
com les llunes absortes que miren l'infinit
sense esperar cap resposta, ans el silenci
del temps que esdevé insubornable com
un tòtem clavat al nostre respirar.
Cremo en les branques dels esbarzers
i sóc imatge esvanida d'un univers aliè,
que escup indiferència en el rostre
d'amor que jo et portava en ofrena.
A la fi, em dilueixo obscena,
desfermada del teu destí.
besllum
Comentaris
-
tòtem d'aire?[Ofensiu]franz appa | 07-07-2008
He de dir que se m'escapen algunes claus del poema, com si el tòtem ignot m'esquivés respostes, amb el rostre de la indiferència, amb l'hieratisme del temps, en efecte insubornable, implacable.
respiració, foc, imatge etèries, d'aire combustible, que juguen o xoquen més aviat amb imatges de llunyania i incomunicació.
Però diu la veu que narra: "i sóc imatge esvanida d'un univers aliè". I encara més: "em dilueixo obscena". Enigmàtica resolució en el temps següent a una fallida ofrena d'amor.
Les imatges que s'entrecreuen donen ritme i vigor al poema i parlen d'una contesa tensa com la flama que tot ho sembla consumir. Fins la mateixa veu que narra i que es vesteix de lluna absorta i del propi aire indiferent, l'aire que ella mateixa respira i que és en veritat la substància del seu discurs (les paraules són vibració, ona de l'aire, a la fi).
Extraordinari. espero més poemes teus...
franz
