Tota veritat i la matèria dels somnis

Cercadora d'impossibles fets realitat,
com et desfàs en la lluita!
Fites amb mirada frontal.
I jo només t'apropo al dolor,
a la foscor de l'incertesa
on hi veus i no hi veus
captes i malpenses.

Jo només t'acompanyo.
Si, faig el teu camí.
Som orfes en la mateixa nau.
Et miro i de vegades
no et conec.

Les teves mans
són ja envellides, gastades,...
però també en són les meves,
I no les llenço!
Les teves són
com si ja fossin meves.

Em sorprens creient en mi!
Coneixes el que sento?
I em demanes les paraules que voldries;

ja fa molt
les vaig eliminar del diccionari,
les paraules que fan mal,
Com te les puc dir?
Si les desconec,
no se què signifiquen.
Però si te les digués no et servirien:
serien bones per tu que cerques impossibles?

Entenc que necessitis
l'escalfor dels mots
Per lliurar-te, per obrir-te.
I jo estic sec d'il·lusions.

La vida és però aquesta lluita.
Si, la vida és pujar aquests graons
cap un punt més alt.
Per això lluito
fins a perdre el sentit;
però què quedarà?

Em faig por volent sobreviure:
Només sobrevius amb il·lusió.
I a mi em queda només un posat hieràtic
mort, per sempre entumit,
mortal pels altres que m'esperen.

No ens conformem a oblidar els somnis,
Ni admetem que es facin realitat.

I el somni es diu Roser.
Porta un vestit acolorit
tot i que té potser
ja té massa rentades.

Em crida, o soc jo?
Em diu vine, vols que t'ajudi?
Què veu en mi sinó el seu somni,
ella mateixa penjada
en el fil de la vida
fent de funambulista.

M'aboco sobre el seu escot
amb l'excusa que es tanqui
la porta de l'ascensor.
És poc probable
que no s'hagi adonat
d'aquesta petita gosadia
que m'he près.

L'estudio, ella també,
Afectem distància,
Mostrem apropament.

Si realment és guapa
i m'atreu amb força:
aquestes arruguetes a les vores del llavis
madures,
l'afavoreixen.

Mentre camina
Davant meu, desinvolta,
em sembla llunyana,
però la desitjo,
l'assaboreixo.
Té massa força en aquest moment.
Si em digués,
No puc més abraça'm,
acarona'm,
dedica una estona
al meu cos,
l'abraçaria tota tu,
Correspon al meu somni d'ara.

No em demana paraules,
Només em crida amb una força animal
brutal que em trasbalsa.
I és ella qui em meravella,
em diu
Em dic Roser
Ara serem veïns?

Érem tres aquests cop a l'ascensor:
Deixa que premi el botó del replà,
sense dir res;
jo resto mut
El nostre silenci ens delata davant l'altre:
volem ser vells coneguts
i deixar en l'ambient
que hi ha complicitat.


Que trencaríem?
Només allò que ja és
malmés i es desfà
a les mans.

T'ensumes que la dona t'interessa
perquè vol interessar-te.
Amb el noi de cabell blanc
Ja van deixar-se
I encara no ho saben.
Quan temps deu fer
Que no li diu que està tan bona?


I tanmateix, si vols acaronar els teus nets
potser que paris ara,
per rondar el plaer,
rondes la mort,
És dur! Ja ho saps.
No deixis el camí i et perdis.
Cap altra manera no et porta on vols
i mors en estrany lloc.

Quin camí?