Tot per la ciència.

TOT PER A LA CIÈNCIA



El cor ha deixat de bategar. És el moment d´iniciar la seva voluntat: donar els seus òrgans als investigadors per aprendre coses noves o ratificar les teories dels estudis realitzats.
Tot es fa des de la fredor. Els familiars s´acomiaden d´en Sergi fent- li un petó al front. No vessen ni una llàgrima. Ja han patit i plorat prou els darrers anys visitant-lo diàriament a l´hospital després del greu accident de moto que va tenir.
De petit sempre va voler ser metge i va aconseguir aprovar els tres primers cursos de Medicina fins que va arribar el dia fatídic. Aquell dia es va fer fosc de cop pels pares i les germanes d´en Sergi. Tenia vint-i-dos anys. Un cop massa fort per superar-lo durant la resta de les seves vides. Va "viure" dos anys més, però en estat de coma, que és com no ser-hi encara que s´hi estigui.
Les paraules més carinyoses, les reflexions més sàvies, les històries més boniques i divertides les va escoltar des del seu llit. En Sergi gaudia a la seva manera : mai li havien dedicat tant de temps com ara que estava estirat com una mòmia.Les seves germanes li aportaven un aire fresc al seu món particular .Amb el seu tarannà comunicatiu el posaven al corrent de les seves aventures amoroses .
D´alguna manera feien un petit esforç per mostrar-se naturals i divertides davant el seu germà. Sabien que actuar així anava bé pels malalts que estan en aquesta situació.
Qui realment feren un gran esforç van ser els seus pares que, sobretot, al començament no sabien com abordar el tema. Però van disposar de dos anys per aprendre i aconseguir que la vida d´en Sergi fos el més agradable posssible.
Van dir-li i explicar-li un munt de coses que ell desconeixia. A casa, amb tres fills i tanta feina no hi havia mai temps per parlar tranquil·lament de res. Vivien el dia a dia com la gran majoria de famílies i els mesos anaven passant sense adonar-se´n.
-"Ja tornem a ser a Nadal i sembla que fos ahir"- havien dit més d´una vegada els pares.
Ara volien recuperar aquest temps i no faltaven mai a la cita diària que s´havien reservat pel seu fill gran. Ara tenien la impressió que estaven aprofitant el temps. Precisament perquè sabien que aquest temps tindria una data de caducitat.
En el fons, però, tenien l´esperança que en Sergi,- donada la seva joventut-, pogués sortir-se´n d´aquell túnel llarguíssim i fosc.
Ploraven i es desesperaven a casa. A l´hospital canviaven plenament el xip. Els darrers mesos van esdevenir com una mena de convivència terrenal i espiritual amb el seu fill. Es comportaven de forma exemplar, parlaven amb gran dolçor i franquesa.
-"Sembla que m´hagin canviat els pares"- somiava el jove.
A vegades les situacions límit et porten a fer coses que mai a la vida haguessis imaginat dur a terme. Però les fas i amb molt de gust. Suposo que d´alguna manera et fan sentir en pau amb tu mateix. Com si una energia interna aflorés pel teu cos de forma gratificant.
És per aquest motiu que ara i avui la família ha quedat glaçada externament, però reconfortada en el seu interior. Estan a punt de fer el que un dia, molt seriosament tornant de classe, lis va dir en Sergi:
-Si mai em passa quelcom vull que doneu el meu cos a la ciència.
-Quines barbaritats dius!- va contestar-li la mare.
La barbaritat va succeir en un avançament, quan un cotxe va cometre una greu infracció que va haver de pagar en Sergi amb la seva vida.
Ara la seva vida s´ha acabat. Però hi ha unes mans i uns cervells preparats per tirar endavant el que sempre hagués desitjat fer en Sergi en el seu futur professional.
Malauradament és ell qui està estirat damunt el fred marbre a punt de ser esquarterat.
Curiosament li ha quedat un lleuger somriure al seu rostre.