Tornaré quan estiguis sol

de nits inesborrables, d'encreuaments de camins oposats no destinats a estar junts.
El record, l'aroma, el tacte destriat lentament i aquell instant etern de ser només un.

Bellíssim poema, com sempre que silenciosament penetro en els teus versos.


gypsy


mmm, el nom... potser manel?, sí?

petons

Quanta tendresa. Quina manera de dir...
Pense que ja li vaig dir, però que punyeta! Visca la poesia i el poeta que li dona vida!
Ho sent, però quan una cosa esborrona...

farcida de bellíssimes metàfores. Un poema amb molta personalitat, potser tintat de reflexiva melencolia...
Jo, que faig tan pobre poesia, sempre em meravello davant els poemes de la gent que té tant de talent.
M'ha agradat moltíssim aquest poema.

Una abraçada ben forta de l'Arbequina.

P.S. El comentari que m'has deixat, comentari des del que he vingut a aquesta pàgina i que m'ha permés de conèixer la teva poesia, és, si la memòria no em falla, el més afalagador que mai m'han deixat. Moltíssimes gràcies!

d'enyorança, de tristor serena.
M'encanta la història que narres, la fugida de la persona estimada, l'esperança del retrobament, l'enyorança...