Personalitat plasmada sobre paper

Crec que El gran Gatsby ja no és per a mi.

I doncs, què ho fa?


Molts canvis, metamorfosis successives que han fet del meu jo anterior un ésser estrany, o alguna cosa per l'estil; si més no, ja no el reconec davant el mirall. Després de la onzena lectura de la novel·la, Fitzgerald se m'apareix trivial, d'alguna manera fins i tot carrincló, no sé si entén a què em refereixo.

Expliqui's.

Les festes, la majestuosa mansió, tot em sembla ara, de cop i volta, un muntatge excessiu. I això que abans ho trobava genial, el fet que algú fos capaç de destinar tots els esforços a perseguir un objectiu tot i saber que no es tracta més que d'un castell de sorra.

S'ha tornat més pragmàtic, potser?

Sí, és possible, bé que crec que no és del tot això. És com si el meu sentimentalisme s'hagués enfocat cap a un altra direcció, una de més recòndita, més enrevessada. Potser sóc menys passional, si vol dir-ho així, però també tinc la sensació que el problema és simplement que ja no m'agraden els missatges massa directes. Sigui com sigui, vull tornar a passar el Test.

I tant, com vostè digui. Si vol passar a la sala d'espera, el cridarem quan la màquina estigui lliure.


Flaires llunyanes; murmuris incòmodes; pàgines que giren. Tot d'una, sento un buit a l'estómac, noto que he deixat alguna cosa a l'estacada, per anar a trobar-ne una de totalment desconeguda. Si no és El gran Gatsby, quina serà la meva novel·la a partir d'ara? Rumio uns instants, amb hores de lectura a l'esquena, sacs de noms que carrego a la memòria. Me n'arriba un: El vigilant en el camp de sègol. Oh, res no ho vulgui! El vigilant en el camp de sègol, si us plau. No és pas que l'assumpte dels ànecs, els peixos i el llac gelat a l'hivern no em sembli engrescador, però carai, si després de tot aquest resulta ser el meu llibre, estic més grillat del que em pensava!

Aire que circula; xiuxiueig mecànic; temps que puja i baixa.

Senyor Viladecans? És el seu torn.

Em criden. M'aixeco i camino fins allà on m'indiquen. Accedeixo a una sala il·luminada tènuement, on em fan asseure davant d'una pantalla d'ordinador, em connecten tot d'elèctrodes al cap i altres instruments a la resta del cos; reconec un tensiòmetre, un termòmetre i un pulsòmetre, però n'hi ha molts més (no-sé-què-òmetres). Aleshores comencen a estudiar les meves reaccions; ja conec el procés: reacció davant certs colors, descripció de les emocions que em desperten certes imatges, pensaments que em susciten certes paraules, coses que em provoquen certes coses. Una bona estona.
En acabat, puc alliberar-me del cablejat, i ja només queda la part de les qüestions. A través de l'ordinador, vaig contestant a una cadena de preguntes i preguntes que sempre se m'ha fet interminable:


¿Com li agradaria ser si no fos com és?

¿Què en pensa de l'expansió de l'univers?

Posi tres adjectius que No el defineixin.

Ara tres més per descriure la seva infància, i un de sol per al món.

¿Què prefereix, el Barroc o el Neoclassicisme?

¿Què s'estima més, un dilluns ennuvolat o un dijous ennuvolat?

...

En finalitzar la ràfega de preguntes, la computadora brunzina durant uns instants, després dels quals escup un paper petitó, com una targeta de visita, damunt la qual hi ha d'haver escrit el nom de la novel·la que, segons la màquina, més m'escau. El doctor que m'ha anat guiant a través del test pren la targeta, se la mira de forma condescendent i me l'atansa. Ansiós, la prenc i llegeixo el títol de la novel·la que a partir d'ara m'acompanyarà, la que ha de ser un reflex de mi en totes i cada una de les situacions, aquella dins la qual em podré refugiar quan vagin maldades. Llegeixo doncs, el títol:

La muntanya màgica, de Thomas Mann.

No l'he llegit. Dono les gràcies al doctor, escampo la boira i camino fins la següent cantonada i la llibreria més propera. Vaig directe a l'encarregat i li demano pel llibre. El pago, i un cop a fora m'assec al primer banc que trobo lliure. Sota els raigs de llum que s'esmunyen entre els edificis, començo a llegir.