Vida

Esbufegant solemnement, i amarat de suor, l'Oriol abastà casa seva amb el clar convenciment de que la debilitat l'envaïa. Havia sortit a córrer com solia fer cada dimarts i cada dijous, i el recorregut havia estat d'una llargària semblant a l'habitual; però així i tot, al finalitzar l'exercici es sentia com si els seus ossos fossin de gel, i com si tota la suor que regalimava fos l'aigua que desprenien aquests al desfer-se.

En aquest estat, l'Oriol entrà a la seva llar, que llavors li semblava més hostil, i s'arrossegà cap al saló, lentament. Això no obstant, quan ja hi era a prop arribà l'embat principal d'aquella afecció que l'atacava. Un dolor punyent s'originà a les profunditats més elementals de les seves entranyes, fos on fos això, i anà escalant cap amunt al temps que ell començava a contorçar-se en violents espasmes. Notà com el seu esperit, la seva essència, s'escarrassava per escapar de dins seu i ràpidament s'apropava a la sortida.

En el darrer segon, tanmateix, quan ja el tenia a la gola, l'Oriol reeixí a dur-se les mans fins la boca i frenar la fugida. Es trobà doncs amb la seva vida acorralada entre els llavis i la gola, perquè aquesta última, la via d'entrada, s'havia tancat i el retorn ja no era possible.
Tot això durà uns instants, el temps just que trigà l'Oriol a apercebre's de l'ampolla d'aigua buida que esperava sobre la taula. Il·luminat, s'apressà cap a ella i, en una sèrie de moviments encadenats, obrí l'ampolla, obrí la boca i deixà escapar tot l'aire dins la primera; just en acabat posà el tap i el girà amb força. Fet això, va sentir com un fort alleujament s'estenia dins seu.

L'endemà, després d'haver desat l'ampolla en un recòndit amagatall que només ell coneixia, l'Oriol sortí de casa amb una sensació d'omnipotència creixent; havia deixat tota l'essència del seu cos arrecerada dins aquella ampolla d'aigua, i així, ja res no podia afectar-la. L'escut de la immortalitat el protegiria de qualsevol cosa que el món li llencés al damunt.