TOCA ESPERAR

Pensar que tot això que sento es quedarà en les paraules que mai t'arribaran. Pensar que mai més podré veure els teus intensos ulls negres. Pensar que mai et podré roçar amb la meva mà. Pensar tot això fa que la meva vida deixi de tenir sentit, fa que el món per mi deixi de girar en aquest mateix moment.

Vull que rés d'això passi, vull que les meves esperançes tornin al seu lloc. Vull tornar a ser la mateixa que vivia pel teu somriure que només pot veure en una fotografia. Vull tornar a pensar en tu cada matí quan em toca aixecar-me... vull que siguis tu aquella força que em motiva cada moment a deixar les coses dolentes de banda i a aprendre a mirar el positiu. Necessito un descans, una netetja d'idees del meu cap i del meu cor. Necessito que tu mateix siguis el que m'ajudi a superar-ho.
I és que no sé el que em passa. Només sé que quan pens en tu el cor se m'atura i se'm torna a posar en marxa de sopte, com una bomba quan explota, com quan romp una tempesta enmig de la tranquil.la mar.

Saps el que és sentir aquesta impotència de no poder fer rés que et caigui bé? Saps que és el sentir-te apartada d'un món feliç, sense preocupacions..? Saps que és sentir-te la persona més tonta que hi pot haver? Saps que és plorar sense saber el perqué de les teves llàgimes?

Necessito un temps per pensar si tot això té un sentit, necessito reflexionar si seguir sentint això per tu és bò o no per mi mateixa. Necessito... jo que sé el que necessito.. escriure? pensar? plorar? deixar-me anar? parlar? somriure? cantar? O a tu? simplement crec que ja tenc la resposta... vull que estiguis aquí, i això és impossible, o almenys ara ho és. Toca esperar.




Marta

28-11-11