Toca el Piano

Un relat de: Emelkin

Toca el piano.
Una peça desencaixada
fa xisclar el silenci
en l'idioma
fràgil
de l'absència.
Paraules desfetes
que només entén
un cor desfet.

Toca el piano
sense treva.
Alimenta de notes
la fam de la nostàlgia.
i plora,
sense treva.

Toca el piano,
d'acord, enterra records
sota els arpegis.
Esgarrapa les tecles
en un intent d'aferrar-se
a la cançó invisible.
D'acord, encara escolta l'adéu
que la va enterrar
sota els records.

Toca el piano
i trinxa promeses,
entre el martell i la corda
que executen l'ordre obscura
d'aquella dona
que, davant el somriure
i l'aprovació d'un públic
exigent,
toca el piano.

Comentaris

  • tocarem el piano, i doncs...[Ofensiu]
    Marc Freixas | 21-11-2010

    si sona com cadascun dels teus poemes, aixo sera per sempre atronador!!

    la musica i el poema
    sempre han estat enamorats del ritme... a vegades amb el ritme lent, balada
    i amb altres amb el ritme frenetic d'un so punk i heavy al mateix temps -si, ja se que no te res a veure una cosa amb l'altre, pero la contundencia existeix per tots igual, encara que l'una es per destrossar-ho tot i l'altre fins i tot una melodia classica li queda be per a vestir-se-


    ...mmm, espero
    que tot el que he dit
    tingui sentit per tu, fins i tot alhora de tornar a escriure...


    una abraçada ben literaria
    i enhorabona!!