Timidesa... i fatalitat.

Potser es tracta d'un somni. O, potser, ¿és un antic conte meu, de la meva primera joventut? Tant se val, tot i que em penso que aquest darrer és el cas. L'explicaré, tot i sabent que tan sols seran entès per la gent antiga, la que va viure aquells temps llunyans que tan poc tenen a veure amb el comportament i els sentiments generals de la societat que, avui, ens envolta .


Era una vegada un xicot tímid, molt tímid. Ho havia estat sempre. La seva família l'havia criat amb tota mena d'atencions, com a fill únic que era. Li deixaven fer tot el que volia, però ell preferia obeir que decidir. L'educaren a un col.legi de capellans, en el qual, per sort, no havia de decidir res. Sempre tenia por de molestar o d'ofendre: potser, per això, parlava tan poc.

Un dia, a classe, el mestre cridà com un energúmen dient que entre els seus alumnes hi havia algun lladre; que mentre havia estat un moment a fora de la classe, li havien substret la seva estilogràfica d'or! El nen, el Quimet -que a ell l'anomenaven així, de nen - es posà vermell com una magrana. El mestre ho notà, i exigí que li digués què n'havia fet de la seva ploma. En Quimet es posà a plorar dient que ell no havia estat. El castigaren barroerament. Els capellans s'adonaren, l'endemà, de la injustícia que havien comès quan sortí la ploma, a un racó del lavabo on el mestre es veu que l'havia perduda en l'estona que creia que li havien afanat.
En Quimet tenia pocs amics i cap amiga. El col.legi era per a nens sols; i les nenes que hagués pogut conèixer no anaven per casa seva ni anaven on els nois jugaven. De les nenes, sols en sabia que duien el cabell més llarg i que vestien d'una manera diferent.

Als dotze anys anà a viure a casa seva, per quinze dies, el seu oncle Lluís, la seva tia Maria i la seva cosina Laura, de catorze anys. S'hi trobava bé amb aquella família a casa perquè, així, ni el seu pare ni sa mare s'acupaven tant d'ell. Jugava molt amb la seva cosina. Un dia entrà a la seva habitació, a l'habitació de la Laura volem dir, com feia sempre que volia parlar-li d'alguna cosa, però aquell dia trobà la cosina estirada al seu llit, tota nua. En Quimet es quedà a l'espona del llit mirant-la amb molta vergonya, sense moure's, emperò. Ella obrí els ulls, s'adonà que el Quimet era allà contemplant-la, i l'únic que se li ocorregué fou aixecar-se d'una revolada i anar a tancar la porta amb clau. Li preguntà si la trobava bonica, tot exhibint-se amb una graciosa giragonça. Ell féu que sí amb el cap, tot enrojolat. Mai havia vist cap dona nua. Notà que tenia coses que ell no tenia i que li faltaven coses que ell tenia.

-Vols que juguem una mica a tocar-nos? -li digué, rient, la cosina, amb tota intenció. -Mira, jo et despullaré... i jugarem.
I ell es deixà despullar com quan ho feia sa mare. No s'atrevia a moure's. Ella li agafà una mà i l'hi posà sobre un pit, i després sobre un altre.
-Eh que són forts? -li preguntà.
-Oh, sí! -contestà el nen.
El seu petit penis, mentrestant, se li havia empinat molt, com de vegades, quan sa mare el rentava. Se'l mirà tot avergonyit, i li digué:
-M'ha passat això sense voler, com de vegades, no sé perquè. És rar, oi? Per què em deu passar una cosa tan estranya?
-Doncs perquè, quan siguis gran, puguis casar-te -contestà ella, somrient.
En Quimet no l'entengué. Es vestí de pressa quan veié que ella se li acostava més, obrí la porta, i fugí.

Passaren tres anys. El Quimet, a qui ja anomenaven Quim, anava complint en els estudis i en els esports que practicava. Introvertit, sempre se'l veia llegint, o mirant el cel, o escoltant bona música. Alguna vegada mirava la televisió, especialment quan projectaven pel.lícules d'amor. Sortia amb els amics els dissabtes i els diumenges a les tardes. Moltes vegades parlaven de noies i ell escoltava sense dir res. Una vegada, un d'ells va portar una novel.la pornogràfica plena de dibuixos obscens. Ell els mirà de refiló i recordà la Laura dels seus somnis. Enrogí. Se separà dels amics i anà a casa seva. Sopà, tot abatut, i anà de seguida al llit, tancant-se a l'habitació. A quinze anys encara no s'havia preocupat mai, més que subconscientment, del seu sexe. Somiava molt sovint imatges com la Laura, nua, fent-li tocar els seus pits durs, sentia una cosa estranya al baix ventre, notava que se li empinava el penis... i res més. Avui, però, tenia a la ment aquells dibuixos obscens. Es despullà. Maldestre, s'anà tocant amb desfici. Li agradà la sensació estranya que es produïa. I anà proseguint, no sabia com ni sabia per què... De sobte, ignorant el que li passava, contemplà com succeïa quelcom que no li havia passat mai, mentre sentia una emoció estranya, insospitable, respirant de pressa, sense poder contenir el seu moviment espasmòdic.
L'endemà cercà en totes les enciclopèdies que hi havia a casa seva, explicacions sobre el sexe. No eren gens explícites. Trobà un llibre de fisiologia humana i cercà a l'índex alguna referència al sexe. Ho trobà. I estudià amb avidesa els misteris de la reproducció i els detalls del sexe masculí i del sexe femení. S'avergonyí de pensar que tenia quinze anys i que fins aleshores no havia sabut res de tot allò.

No deixà de fer la vida normal. Mirava de lluny les noies, i si alguna li volia dirigir la paraula ell feia per manera d'escapolir-se. Moltes nits pensava en la noia ideal, perfecta com la Laura, amb uns pits més grossos que els d'ella. Un dia se li acostà una noia per a pregunta-li si sabia on era un carrer, perquè li havien dit que ell, en Quim, hi vivia a prop. No s'atreví ni a mirar-la, i se'n sortí com pogué. A la tarda, amb un llibre al davant per estudiar, pensà en aquella noia i en els pits grossos que li havia observat. Retirà el llibre i dibuixà amb traça una noia ajaguda a un llit, amb els braços enrera, com la "Maja" de Goya. Anà a la biblioteca del seu pare i buscà i trobà un llibre amb pintures de Rubens. Les mirà totes a poc a poc. Que seria bonic tenir al costat una noia nua per a besar-la i adorar-la! Aquella nit es masturbà.

Passaren uns anys i anà a la Universitat. Al seu curs no hi havia cap noia. Estudiava, i aprovava curs rera altre amb bones notes. I somniava constantment en una dona ideal que li digués coses i li fes carantoines pera poder fer l'amor amb ella. Un amic seu li digué un dia que havia quedat de sortir amb una noia i que ella li havia exigit d'anar amb una amiga, i que si a ell l'acompanyés un amic, s'ho passarien d'allò més bé. En Quim acceptà per força, després de la insistència del seu amic. Abans de sortir de casa pensà si tindria la sort de conèixer una noia com ell la somniava. Però no va ser així. Les dues eren vulgars, incultes, poc sensibles. El seu amic, al cinema on van anar, es passà tota l'estona tocant i besant l'amiga, i li sembla veure que ella passava la seva mà on no havia de fer-ho, i que ell panteixava. La noia amiga, la del costat seu, es mirava en Quim ara i adés i somreia estúpidament. Ell, sols emeté uns escarits monosíl.labs en tota la tarda. Sabé, dies després, que el seu amic havia promès que mai més li presentaria cap noia perquè -digué- el Quim es creia un personatge important, era antipàtic, i les noies es queixaven de la seva poca amabilitat. Aquest mateix amic, però, que es creia un donjoan, li suggerí d'anar un dia amb ell a un pis "amb timbre vermell" on podrien conèixer dones alegres. Es veu que no s'atrevia a anar-hi tot sol.
Trucaren, els obriren després d'una llarga espera, i els feren passar a una saleta. Sortí una senyora d'uns trenta anys, molt maquillada i vestida amb poc gust, amb una gasa transparent, tan sols, com a brusa, posada displicentement sobre els pits. S'acostà al seu amic, i li xiuxiuejà quelcom.

- Tornaré aviat -digué el seu amic al Quim.

Pocs minuts després aparegué una dona més jove, bastant bonica. Preguntà al Quim si volia passar una estoneta amb ella, tots dos sols. Ell, tot vermell i atabalat, no contestà. La dona, que va dir que es deia Cristina, comprengué que aquell xicot era la primera vegada que es trobava en una situació semblant. L'estirà i se l'endugué a una habitació. Ella es despullà de seguida. Ell la contemplava sense saber quina actitud adoptar i sense saber què fer. Els nervis el dominaven. Fou ella qui s'acostà a ell, i fent-li carantoines absurdes, l'anà despullant. El mirà de dalt a baix, i, somrient, li preguntà:
-Que no t'agrado, noi?
-Sí, sí... -quequejà ell.
-Doncs no ho sembla...
L'estirà al llit, el començà besar per tot arreu... i ell, res.
-Ja veig que vols altres coses, poca-vergonya...
I, amb les altres coses, no passà res del que podia haver passat, mentre el xicot, vermell com un pebrot, contemplava astorat les manipulacions i els treballs de la dona, i s'adonava de com potser podien arribar per diferents camins aquelles frisançes que en diuen orgasmes... que la humanitat fa tota mena de barbaritats per aconseguir...
-No tens el dia, avui, oi?... Ja t'arribaran millors temps, espero...
-Sí, sí... digué ell. I s'anà vestint.

Esperà el seu amic a la saleta on havien estat en entrar. Assegut en una butaca, s'entretingué mirant revistes posades a l'abast dels impacients, totes pornogràfiques sense excepció, entrellucant ara i adés els "clients" que anaven arribant i que anaven sortint. De tota mena, edat i classe. Amb algun personatge insospitat, també, que li féu caure l'ànima als peus. I ell que creia que era pecat ésser on era!
El seu amic trigà una bona estona. Arribà, exultant de vanitat.
-Dos de seguits, noi, dos de seguits, avui!
En Quim s'aixecà amb cara d'incomprensió. S'aixecà i el seguí
.
-No em dius res?... Però tampoc cal: ja m'ho ha explicat la Cristina. És que et pensaves trobar-hi el teu amor a una casa de barrets?
-Crec que, en el fons, sí.


Arribà a casa i sopà silenciosament, com sempre. Anà aviat al llit. No es podia treure la Cristina de la imaginació, amb aquells pits grossos i bonics, tot i que una mica caiguts, i el seu pubis tan fosc. S'anà despullant. "Si hagués estat amable, al menys..." pensà. I se la imaginà amb la cara somrient com aquella cosineta seva, la Laura, dient-li poaraules sensibles, paraules d'amor... S'adormí després de molta estona de donar voltes al llit. i somià dones i carícies d'amor. Es despertà, però els somnis tornaren: ara era un grup de noies nues que el rodejaven a una platja, rient-se de la seva nuesa. Una de les noies, de cara angelical, es compadí d'ell, li agafà la mà i l'estirà fins al darrera d'unes bardisses amagades. El besà, i es posà a sobre d'ell tota quieta mentre li recitava uns versos bellíssims de Verlaine. I li deia que ella es quedaria sempre així, protegint-lo de la vulgaritat. Que l'amor que cercava era ella. I el tornà a besar amb tendresa, amb suavitat... El despertà una altra pol.lució. "Déu meu!" -pensà. "Això és inconcebible! Demà no m'aguantaré." Mirà el rellotge i s'adonà que eren les vuit tocades. Faria tard a la universitat.


La seva vida era monòtona i gris. Res no l'interessava prou, però feia tan bé com podia tot el que li encarregaven: estudis, treballs, articles comentant llibres que li manaven llegir i, a casa, treballs manuals. Tot ho podia fer, excepte una cosa: ser atrevit amb algú i, especialment, deixar de ser tímid amb les noies. Un dia, el seu pare entrà a la seva habitació i descobrí sobre la taula on estudiava, tres o quatre dibuixos del Quim, fets amb retolador de color sanguina. Eren fulls grossos. Representaven dones nues. Un d'ells tenia per tema una noia ajaguda al llit, mig d'esquena, mirant-se al mirall; el llit era ple de flors. Un altre tenia dibuixada una dona estirada al llit, en posició supina, amb les cames obertes i doblegades, amb el tors enlairat, el cap enrera recolzat sobre un petit coixí, sota el qual despareixien els avantbraços. Els pits enlairats eren grossos, tersos. Se li veia la cara d'escorç, amb una boca sensual entreoberta i els ulls tancats, patint convulsions de desig carnal. El tercer dibuix representava una dona treient-se un vel de gasa que la mig cobria. Eren, tors tres, dibuixos magnífics, d'una voluptuositat exacerbada. Quan en Quim va arribar a casa per sopar, el seu pare el féu entrar amb ell al seu despatx. Li digué la veritat: que havia entrat a l'habitació del noi i havia vist tres dibuixos seus. Que els considerava realment bons i que les seves aptituds com a dibuixant, que desconeixia, havien de der aprofitades.
-No t'agradaria anar a una acadèmia de dibuix i pintura?
-Oh, sí!
-Doncs, per què no ho deies de fa temps?
-Ja saps com sóc, pare.
-Sí. Penso endevinar-ho. I haig d'afegir que em penso que tens problemes més íntims que t'enquimeren. Si no els tinguessis, no s'endevinarien en els teus dibuixos una sensualitat com la que mostren. Ja sé que és molt difícil la confiança entre pares i fills, però, si et pogués ajudar, ho faria si sabessis demanar-m'ho. Jo he estat jove com tu i també vaig tenir problemes de timidesa difícils de superar.
-Puc preguntar-te com els vas superar?
-Amb l'única cosa que ho pot fer: l'amor.

Al cap d'un any d'anar a una acadèmia de pintura, en Quim era admirat pels mateixos professors. Pintava bé del natural, però el realment extraordinari era la seva capacitat d'imaginació. Veia un cop en una posició determinada.qualsevol.model, i ja podia reproduïr-la sense tornar-la a mirar. Amb dos amics de l'acadèmia, anava sovint a fora de la ciutat a pintar, llevant-se de matinada.
-Un dia, al camp, mentre esmorzaven, parlaren de la bellesa i de la nuesa femenina. Un dels xicots, que es deia Hipòlit Noble, parlà així:
-Heròdot, el viatger i historiador grec, diu en un dels seus llibres una frase semblant a aquesta: "Em alguns poble bàrbars és un oprobi la nuesa". Els grecs mai uniren les idees d'impuresa o de vergonya a l'exhibició d'un cos nu. Ho veiem en el seu art escultòric. Els atletes que competeixen a les olimpiades van nus. Fou la tradició israelita, em penso, la que introduí a la societat antiga l'obscenitat enllaçant-la amb la nuesa. I aquesta tradició fou incorporada al cristianisme. Gràcies al Renaixement, els artistes pogueren tornar a emprar el nu com a tema de les seves obres.
-Això és cert. Però hi ha quelcom més a dir -interrompé l'amic Miquel Rodó-. Jo he llegit que la nuesa era considerada natural i que, a més a més, també ho era fer l'amor; que consideraven que una parella que es feia l'amor, mig nus i en públic, tot i que una mica amagats, naturalment, no era res d'estrany ni de reprobable. Avui en diríem que feien coses immorals, perquè algú els podia veure. Jo crec que la moral grega fou més gran que la nostra per això: perquè el més sagrat, per a ells, era l'amor físic, i el més bell... el cos humà; perquè en comptes de dominar aquesta moral nostra tan carrinclona d'avui, que vol veure el pecat en tot allò tan natural com el sexe i la reproducció, creien que el que era just i el que era injust tenia molta relació amb el que era bell i allò que no ho era; perquè creien en els drets de l'home i de la dona a cercar la seva felicitat, sigui quin fos el mitjà, amb l'exclusiva condició de no limitar els mateixos drets del proïsme.

-Deixeu-me intervenir -digué el Quim. -Jo, ho confesso, sóc un sensual incapaç de compartir la meva sensualitat amb cap dona, degut a la meva timidesa. Això pot semblar ridícul o vergonyós a algú. Jo us diré, solament, que la meva càrrega no la desitjaria a un enemic. Perquè, ultra això, a més de patir-la, estic convençut que les exigències de l'esperit estan molt lligades a les exigències de la carn, és a dir, a l'amor. El problema està en separar l'amor sensual, pur, immaculat, del vici. Jo crec en l'amor i en la sensualitat creadora, i avorreixo del tot el vici. Però en creure en l'amor, crec en l'absència de pecat, crec que no hi ha pecat en la nuesa, crec que no hi ha pecat en el sexe, ni en els excessos sexuals a què el desig pot portar als homes i a les dones. Afrodita era la deessa grega de l'amor i de la fecunditat: donà lloc a les escultures més extraordinàries que han sortit de la mà de l'home. Avui, parlar d'amor fa riure. Avui es pot trobar sexe. Per què és tan difícil trobar amor?
-Em penso que t'has embolicat una mica, amic Quim -respongué Hipòlit, el primer que havia encetat el tema de la moral grega. -Si t'he entès bé, tu et queixes d'una moral en la qual el fals puritanisme no deixa mostrar-se a la gent tal com realment és, especialment a les noies. Tu creus que l'amor és molt difícil de trobar perquè la nostra moral ho impedeix. Potser sí que si poguéssim parlar clarament d'aquestes coses amb les noies, ens entendriem millor, i no aniríem donant trontollons tants d'anys, somniant l'ideal i absorbint-nos en fal.leres voluptuoses sol.litàries.

Seguiren pintant fins que es féu fosc. Gaudiren d'una posta de sol especialment magnífica. Hi hagué un moment que els núvols es tornaren de seda carmesina, amb una petita zona d'un cadmi fosc, com aquell que emprava en Gauguin, però viu, lluminós, com si un sol empetitit s'hagués traslladat de sobte en aquell punt. En Quim s'ho passava molt bé, pintant, i amb aquells dos amics. Quan pintava, es convertia en un altre. Tenia empenta, idees, voluntat de fer, enginy, iniciativa.


A l'acadèmia hi posà com a model, un parell d'anys després d'haver-hi ingressat en Quim, una noia molt jove, d'uns vint anys, com ell. La pintaren vàries vegades en posicions diferents, gairebé sempre nua. En Quim gaudia fent apunts, amb traços segurs, ràpids, precisos. Utilitzava "llapis París", és dir, llapis amb mina dura de carbó. Els seus dibuixos, deien els seus amics, semblaven d'en Cases, volent dir que eren molt bons. Pintant, no s'ho passava tan bé. Disfrutava mentre omplia la tela amb grossa pinzellada, però li agradava poc anar detallant com exigien els seus mestres. Quan fos lliure -es deia- faria coses molt diferents. Havia deixat bastant els llibres universitaris substituïnt-los per llibres de pintura. No pel que hi diguéssin els autors sinó per les reproduccions.

Un dia, acabada la sessió amb la nova model, ella se li acostà, després de vestir-se, i li digué:
-Pintes bé l'objecte.
-Què vols dir?
-Això que he dit. Em dibuixes i em pintes com si fos una cosa, no una persona que tingui sensibilitat, sentiments, penes o alegries.
En Quim, d'antuvi, quedà sorprès de les paraules. En parlà amb l'Hipòlit i tots dos haguen de convenir que tenia raó. El propi Quim confessà que si realment hagués vist en ella una noia com les que veia a.tot.arreu, no.hagués.pogut.mirarla.amb.la.tranquil-litat i concentració amb què ho feia.
L'endemà, quan la noia entrà a treballar a l'acadèmia, en Quim s'hi acostà.
-M'agradaria parlar amb tu d'allò que em vas dir ahir. Voldries fer-ho?

- Per què no? On vols que ens trobem?
En Quim no ho havia pensat. I estava clar que per parlar amb ella s'havien de trobar en algun lloc. No ho farien pas a una discoteca, on el soroll és eixordador. S'enrojolà pensant si ella hauria pensat que la voldria dur a un meublé.
Mig quequejant, contestà que on ella volgués.
- Doncs vine a casa meva mateix - suggerí la noia. La meva casa és molt humil. Visc sola amb la meva mare. La coneixeràs i t'agradarà. Entén de pintura. El meu pare, que va morir f
a poc, era pintor.
- Sento això del teu pare. Dóna'm l'adreça i escull l'hora.
Quedaren per diumege al matí, a les deu. Si fes bon dia, podrien sortir a donar un vol.
S'hi presentà puntualment perquè per ell la puntualitat era el millor signe de serietat. Li obrí la porta la mateixa noia. Realment, pensà en Quim, l'havia dibuixada tant com objecte, que fins ara no s'adonava de la cara que tenia: era una cara d'honestedat total, de bondat, de mansuetud; les faccions eren delicades, fines, sensuals i tot; els ulls, foscos i grossos; el nas, ben fet, recte i petit; la boca, amb llavis molsuts; el mentó, petit. La cara, una mica rodona, es notava més rodona perquè portava el cabell reduït al clatell. Potser per això la veia avui tan diferent: a l'acadèmia, quan posava, sempre es deixava el cabell amollat.

El feu passar a una saleta d'estar. Ell hi entrà, es girà, i se la mirà novament sense dir res. Ella no es mogué, aguantant-li la mirada amb un mig somriure de bona fe. Sense saber com, autènticament inconscients del que feien, es van abraçar i besar la boca.
L'abraçada va ser perfecta, harmoniosa. Semblava que es barregessin dues ànimes de punyent sensualitat, molt de temps reprimides. La carícia sortia de l'ànima pura d'una noia que mai havia besat cap home, i la feia a un home que mai havia besat cap dona com ara feia. Sentiren renou i se separaren. Entrà la mare de la noia. Mare i filla es deien Gemma, nom poètic, segons pensà el Quim.
- Així, tu ets el jove que pinta tan bé, que volies parlar amb la meva filla.
- La noia els presentà. La mare era igual que la filla, de tipus, de faccions, d'expressió... però amb vint anys més. Encara feia molt de goig.
- Semblen germanes, totes dues -digué amablement en Quim. I prosseguí: -He vingut a demanar-li la mà de la Gemma, senyora.
- Quines coses! -exclamà la mare, amb l'astorament de la filla. -Ja m'ho va dir la Gemma ahir al vespre, que estava enamorada de vostè. I tan poc que fa que es coneixen! Bé, els deixo un moment i torno: ja parlarem. Al cap d'un moment sentiren tancar la porta d'entrada.
- Em perdones? -preguntà, somrient, en Quim.

Ella, per tota contesta, s'abraçà a ell novament. Es tornaren a besar. Una emoció tremolosa els va colpir a tots dos. Es van asseure a un divan. Ell, el tímid de sempre, sense dir paraula, li tragué la brusa per a tornar a contemplar aquells pits que tantes vegades havia pintat. No, no eren els mateixos. Aquests se li oferien turgents, empenyent el tòrax enlaire, amb uns mugrons grossos, foscos, erectes, desitjosos de ser acariciats, mentre la noia tirava el cap enrera. Oblidà qui era i el seu complexe de timidesa. Els pits eren grossos, separats. Els agafà amb les dues mans i els acostà l'un a l'altre. Hi acostà la boca i els petonejà dolçament.
- Més, més... -murmurava ella. -Vull ser teva, ara, ara...
- No, Gemma, no pot ser ser. Ens n'arre-pentiríem...
- Fa anys, de sempre, Quim, que somio un moment així amb un home estimat. Els ulls de luxúria que sempre havia vist en tots els homes, me'ls feia odiar. Fins que et vaig trobar a tu. Vaig saber de seguida que eres un noi desgraciat com jo, ple de somnis irrealitzables, que creies en un amor ple i pur, amb l'amor i la possessió, però una possessió sense vici, la possessió i l'erotisme alhora, però sense sordidesa...
- No diguis res, Gemma. Gemma, calla... -li deia en Quim abraçant-la ben fort, omplint-la de carícies i despullant-la a poc a poc. L'estirà al divan abaixant-li la falda i les calces. Li contemplà de prop el seu ventre delicat, de finíssima cintura, li posà les mans als malucs i a les natges, i anà omplint de besos aquell cos de somni... Tots dos sentien un vertader deliri, una follia inimaginable. Ell també es despullà, i es produí la unió de dos éssers freturosos de desig carnal, reprimits des de la seva infància per complexes cruels que els havien fet molt desgraciats... Es quedaren immòbils una bona estona, després d'uns orgasmes simultanis, frenètics, deliciosos i dolorosos alhora. Després, gairebé sense mirar-se, s'anaren vestint.
- Que hem fet? -es preguntaren. No ho sabien ni l'un ni l'altre.

Al cap de pocs dies, en Quim parlà amb son pare. Li comunicà que la pintura l'omplia totalment; que la passió per la creació pictòrica el feia un altre home, decidit, enèrgic, que sabia el que volia. A més, s'havia enamorat, i l'amor també havia contribuït a que perdés la seva timidesa -li digué. El mes següent acabaria la carrera, però, de moment no l'exerciria. Li demanà ajut econòmic per un any. Li pregà que li deixés llogar un petit estudi, a qualsevol lloc, per a pintar. Si al cap d'un any no hagués aconseguit destacar, o vendre algunes teles, hi renunciaria, i cercaria feina d'advocat. El seu pare hi accedí. Estava en prou bona posició per ajudar el seu fill. Li preguntà si seguiria vivint amb ells. El Quim li contestà que no, que preferia viure tot sol aquest anys per a gaudir de total llibertat, per a trobar-se a si mateix, definitivament.

Aprovà el curs i acabà la carrera. Ja li havia explicat tot a Gemma. I la Gemma estigué d'acord a anar a viure amb ell i fer-li de model. La seva mare, tot i que molt a contracor, tanbé ho aprovà perquè li van prometre que es casarien molt aviat: que tan sols volien provar la vida junts un parell de mesos.

Havia llogat un estudi petit a una barriada llunyana, a Horta, a prop del cim d'un turó. Tenia una distribució que el feia còmode: en entrar, s'accedia directament a una sala de grans finestrals amb vista esplèndida sobre l'urbs, amb el mar al fons. A un racó hi havia una cuineta i, al costat, una porta que donava accés a una habitació amb bany. Una escaleta de cargol donava accés a una planta superior, una gran sala amb sostre en pendent, amb bona il.luminació lateral i zenital. A un racó hi havia un rentamans. En Quim i na Gemma s'hi instal.laren el mateix dia.

No s'havien quedat mai més sols des del dia que ell havia anat a casa seva, però es veien matí i tarda. Sempre caminaven enllaçats, mirant-se amb tendresa, feliços, arravatadorament feliços. Na Gemma havia explicat al Quim el motiu pel qual s'havia posatr a fer de model, precisament quan ell la va conèixer. En morir el seu pare que, com li havia explicat, era pintor, la família es trobava econòmicament en fallida. Van anar vivint, sa mare i ella, malvenent les teles que el seu pare tenia a casa, però va arribar un dia que no els quedà res. Ella, que no havia après cap ofici excepte el de cuidar la casa, anà a veure un íntim anmic de son pare per a demanar-li ajut, o, al menys, consell. L'home tenia l'acadèmia de dibuix i pintura (on anava en Quim) i, en veure-la tan bella, li oferí fer de model amb un sou elevat. Ella acceptà sense pensar-s'hi gaire. La seva mare no volia, però la pogué convèncer. Li explicà que, per ella, l'exposar el seu cos a uns pintors no tenia perquè ser cap vexació. Que no ho feien, avui, tantes noies als cabarets i al cinema? No era més digne fer-ho per uns artistes? Pensava com en Quim i els seus amics Hipòlit i Miquel.
El pare del Quim, que l'havia aviciat sempre com a fill únic que era, li havia moblat l'estudi magníficament. Fins i tot li havia muntat, a dalt, un parell de cavallets i jocs de taules petites amb caixes plenes de tubs de pintures a l'oli. No hi faltava, tampoc, un racó per a pintar-hi natures mortes, ni un divan per a estirar-s'hi una possible model.


La felicitat dels dos joves durant les primeres setmanes de conviure junts és difícil de descriure. Sortien poc de casa seva. Des del primer dia es despullaven quan els venia bé a l'un a l'altre, i feien l'amor amb la mateixa sensualitat que el dia que es van besar per primera vegada. Usaven i abusaven del sexe i de llur sexualitat, això és cert. Però res més. Ell pintava i la pintava. Començà fent pintures d'un caràcter marcadament fauvista, fugint de l'academicisme que li volien imposar a l'acadèmia. Els seus pintors preferits eren Duffy i Matisse. Però ben aviat, potser ja cap al mes de viure junts, el caràcter d'en Quim canvià, i la seva pintura. Aquell xicot que havia estat tan tímid, ara exigia, i exigia més i més.
Un dia, en despertar-se, abraçats com sempre, feren l'amor. Abans de dinar, fou ella qui s'acostà a ell quan pintava, li tragué els pinzells i la paleta de les mans, es despullà i el despullà. Era tan bonic arribar novament a l'orgasme amb aquell ésser estimat a qui adorava!
Dinaren, i feren la migdiada tots nus i abraçats. Es despertà primer ell. Es posà de genolls al llit, i ajudà el cos de la seva dona, mitjançant coixins, a que enlairés la cintura, fent per manera que exhibís per ell el seu mont de Venus. Ella es deixà manejar, amb el goig de donar-se tota, absolutament tota, al seu amant. I ell practicà amb ella coses inversemblants, coses que la imaginació li manava. Fou dolça la nova experiència, duent la dona al paroxisme vàries vegades.

A la nit, després de sopar, ell volgué anar aviat al llit. La tornà a despullar a poc a poc, amb tendresa, com els primers dies. La besava... i li agafà com una mena d'alienació mental. Creia que es tornava impotent. La mossegava, fent-li mal. L'esgarrapava, fent-li sang. Li va produir dolors desesperats. Els crits de la noia arribaren a ser esborronants. Aleshores va poder deixar de ser impotent, com un home posseït per un mal esperit.
El problema va anar agreujant-se amb els dies. Se'l veia desesperat, delirant. Li havia agafat l'obsessió, l'angoixa terrible, de què es tornava impotent.

Un dia nefast, tanmateix, arribà. La noia que havia sortit a fer uns encàrrecs per arreglar alguna cosa de l'apartament, que no trobava pro
u bé, no tornà a l'hora que havia promès. El xicot, anguniós, desprès d'unes hores, es desesperà. La Gemma no tornava. ¿Tant la devia haver ofesa?
No. La Gemma no tornà aquell dia... ni cap altre: havia sofert un accident passant per un pas de vianants, quan tenia el verd encès, i els cotxes passaven amb precaució... Un d'ells, amb el conductor distret, frenà de sobte, no sabé com, el cotxe va relliscar sobre una gran taca d'oli... i va atropellar na Gemma... amb un cop terriblement malhaurat. Gemma morí immediatament. Sense remei: el gran cop al cap va ser suficient.
Quim, en saber-ho, es trastocà.
La seva vida de relació amb les dones, realment, acabà. La seva perturbació mental, en l' aspecte sexual, fou tan absoluta que aquella timidesa seva d'un temps es convertí en una irrefrenable repulsió per a qualsevol dona, amb un agreujant: la seva impotència, que tant temía darrerament, es manifestà definitiva.
Hi ha fatalitats que més valdria no conèixer.