T'ho prometo.

La Loreto odiava a aquell maleït noi. Amb totes les seves forces. La menyspreava cada dia, cada hora, cada minut...cada segon. L'emprenyava a la mínima, la xinxava sempre que podia i no semblava adonar-se que ella desitjava que desaparegués. Un bon dia va deixar de molestar-la. No li deia res i la tractava força bé. Però la tranquil·litat no va durar gaires dies.
-Sobredosis.
-Què?-va exclamar la Loreto, amb la veu trencada.
-Sobredosis. Es veu que li anava la marxa, tu!-la va informar la seva amiga- L'han portat a la UCI.
-Però...
-No te'n alegres?
-Com?
-Que si no te'n alegres. Semblava que l'odiaves tan...
-Com vols que me'n alegri?!-va cridar, de cop furiosa.
-Tranquila, tia...
-Joder...Hòstia puta!!!-bramava, colpejant la seva taquilla. Els alumnes que passven pel seu costat s'espantaven.
-Loreto, nena, què passa!-va preguntar la Núria, una altra amiga.
-No ho sé, tia! S'ha tornat boja!-va exclamar l'Anaïs.
-Para de dir tia cony!-va xisclar la Loreto, i l'Anaïs va obeir, espantada.
La Loreto girava sobre si mateixa, amb les mans al cap.
-Però si tu l'odiaves, al Martí!
-El Martí? que li ha passat?-va preguntar la Núria.
-No ho saps? Doncs mira, es veu que ha pres alguna pastilla, droga de disseny, i ara està a la UCI.
-Prou, calleu!
-Loreto, es pot saber perquè et poses així?

L'estimava. ella l'estimava. Encara que fos un ruc, i un imbècil... i un xulu. Ho havia descobert en el mateix moment en que ell havia deixat de fer-li la guitza. La fascinaven aquells ulls tan blaus, com el cel... la mirava d'una manera tan diferent des de feia un mes... Com el podia odiar i estimar tant alhora? Ho havia de fer. I ho va fer. Va anar a l'hospital on li havien dit que estava, i es va dirigir a la UCI. Es va tingué que fer passar per la seva germana per poder veure'l, ja que el noi no tenia més família que la seva mare, una alcohòlica enpedernida que no feia el més mínim cas al seu fill.
Va entrar a la sala de parets blanques. El Martí estava estirat al llit de llençols blancs, amb tot de tubs i bosses al seu voltant. duia una mascareta per poder respirar bé. La Loreto va sentir com se li trencava el cor. El veia tan indefens, tan poca cosa... es va asseure a la cadira que hi havia al costat del llit i el va mirar tristament.
-Martí.
No hi va haver resposta.
La Loreto li va agafar la mà i va intentar no plorar.
-Martí...-va murmurar, mentre tota ella tremolava.
el noi va obrir lentament els ulls blaus, envermellits. va tombar el cap i la va mirar. La Loreto va deixar anar la seva mà, incòmoda.
-Perdona si t'he despertat.
Ell no tenia forces per dir res, a part que la mascara no li ho deixaria fer.
-No t'ha vingut a veure ningú...
El noi va desviar la mirada, avergonyit.
-Soc una burra. No saps el que t'odiava, no hauria d'haver vingut.
es va aixecar mossegant-se el llavi inferior, però es va aturar al notar que ell li agafava la mà. No volia que marxés.
-Senyoreta, ha de marxar. Ell necessita descansar.-la va informar una metgessa, que acabava d'entrar a l'habitació.
-Ara marxo.
Eell no li deixava anar la mà. La Loreto sabia que només que estirés una mica s'alliberaria, ja que ell estava molt dèbil, però no volia fer-ho. es va inclinar un moment sobre d'ell.
-No tornaràs a prendre una merda d'aquelles, està clar?
Els ulls del noi es van negar de llàgrimes.
-Si tornes aquí no et vindré a veure, eh!
La Loreto va somriure.
-T'estimo.
li va fer un petó al front i va marxar. En sortir al passadís i assegurar-se de que ell no la veia, va començar a plorar. es va deixar caure al terra i es va repenjar a la paret, tapant-se la cara amb les mans. No hauria de plorar, hi ho sabia. Li havia fet tan mal... La Loreto va sanglotar. Li havien fet tan mal...
-Senyoreta, es troba bé?-li va preguntar el metge, que es dirigia a l'habitació del xicot.
La Loreto el va mirar tristament.
-No es morirà, oi?
El metge va somriure.
-No, és fort com un toro. D'aquí ans dies li donarem l'alta, no et preocupis. Ets família seva?
la Loreto no volia mentir més, així que va negar.
-Una amiga.
El metge va tornar a somriure i va entrar a la sala de la UCI.

Tres dies després, la Loreto caminava pels passadissos del seu institut, pensativa, quan de sobte un noi alt i morè se li va plantar al davant.
-Martí! T'han donat l'alta!
-Sí!
No sabien què dir-se, però a vegades les paraules sobren.
-Allò que vas dir...
El Martí no va poder acabar la frase, se sentien crits al primer pis, i ells estaven al segon. Es van mirar.
-Vaig a trucar a la policia!-exclamava la professora de Llengua, amb els ulls desorbitats.
-Què ha passat?-li va preguntar la Loreto a una nena de 1er.
-Un boig amb una pistola!
L'institut era un caos. Els alumnes corrien amunt i avall, cridant, ja se sentien els trets.
-És un antic alumne.-li va dir la Núria, amb la por als ulls.-Està disparant a tothom qui troba!
La Loreto i el Martí van córrer cap a la seva classe (anaven a la mateixa) per tal d'allunyar-se del perill. Hi havia unes 10 persones dins la classe. Els crits es van sentir al passadís, i després els trets. La Loreto va veure com un noi ros queia al terra, mort i amb sang per tot arreu.
El Martí es va posar davant de la Loreto, protegint-la. El noi, d'uns 20 anys, va entrar a la classe, amb una pistola a la mà. Tenia els ulls quasi vermells, desorbitats. Feia por. Unes quantes persones van intentar sortir de la classe, però el noi va ser més ràpid. va disparar i tothom va començar a cridar. El Martí va veure que els volia disparar a ells.
-Loreto, al terra!-va exclamar, empaitant a la noia. el tret va tocar una taula i el noi boig va grunyir, frustrat. El Martí es va posar sobre la noia per evitar que la trepitgessin, i es va alçar. Va voler donar-li un cop de puny al boig, però aquest el va enviar lluny d'una cossa.
-Martí!-va exclamar la Loreto, espantada en veure que el noi es cargolava de dolor. Es va aixecar i va voler ajudar-lo, però el boig la va apuntar amb la pistola.
-Loreto, fuig!-va exclamar el Martí, amb una mà a les costelles. La noia estava paralitzada per la por i no va moure ni un múscul.
-Loreto, hòstia!
El noi boig va riure com un porc i va disparar. La Loreto va tentinejar, amb la boca oberta. Els crits l'aclaparaven, sonant molt llunyans, i ho va veure tot borrós.
-Loretooooooo!!!
La noia va caure al terra, sagnant per la boca, el nas i el ventre. les llàgrimes li relliscaven per la cara mentre el Martí s'arrossegava cap a ella.
-Loreto, Loreto!!!
la va agafar per les espatlles, suaument.
-Loreto no et moris!-va exclamar, plorant.-No prendré més merdes, t'ho juro, però no et moris!
La noia el va mirar sense veure'l, sense sentir el seu cos.
-Loreto, sisplau... sisplau...
Era morta. El Martí va sanglotar, abraçant-la. El boig havia marxat de la classe, deixant uns quants morts al terra, entre ells la persona que el Martí més estimava. Per això l'havia estat emprenyant tot aquell temps. Perquè l'estimava i no havia sabut com tractar-la. La va deixar altre cop al terra, sentint por per aquells ulls foscos que el miraven sense vida. Li va acariciar els cabells castanys i li va tornar aquell petó al front, tan dolç. La pena va donar lloc a la fúria. Es va aixecar del terra tentinejant per les costelles trencades, i va arreplegar una cadira. El boig es trobava a la classe del costat. El Martí es va acostar a ell, negat per la ràbia, i li va llençar la cadira al cap. El noi es va tombar cap a ell, agafant-se el cap i bramant. El Martí es va llençar sobre seu i li va fumer un cop de puny a la panxa. quan el va tenir a terra no va parar. El boig sangrava molt pel nas, trencat, i ja devia tenir més d'una costella fracturada. Algú va agafar al Martí pels braços.
-Tranquil, noi, tranquil!
-Fill de puta!!! Fill de puta et mataré!!!-bramava ell, intentant deixar-se anar. El professor de Biologia l'aguantava amb força, i se'l va endur quasi arrossegant-lo.

El Martí va quedar marcat per tota la vida, tan psicològica com físicament. Encara recordava a la Loreto caient al terra, la sang i els seus ulls inexpressius. Les famílies dels morts van voler que condemnessin al noi boig a mort, però el jutge no ho va aprovar. Tan sols va estar una temporada llarga a la presó. Un dia el van trobar mort, amb greus lesions físiques i tirat a una cuneta. No hi van haver proves ni, per tant, culpable, però en els seus cors tots sabien que havien estat els pares d'aquelles criatures d'ESO que sense cap motiu, havien perdut tota la vida que tenien per davant.
El Martí no va prendre mai més cap pastilla ni cap droga, perquè una persona molt especial li havia dit un dia a la UCI que la vida és un regal amb el que no s'ha de jugar.