T'estic mirant (ell)

Fa dies que sé que m'observes. Tu et pensaves que no me n'havia adonat de la teva mirada indiscreta, però el cert és que en vaig ser conscient des del primer moment. Quan allà, al teu pis acabat de llogar, encara envoltada de caixes i estris de la mudança, vas mirar per la finestra i em vas veure, movent-me per casa com si res. Fa anys que sé la fascinació que exerceix sobre la majoria de nosaltres la intimitat aliena. Però la teva reacció va ser extraordinària. Ho vas deixar tot només per observar-me i, des d'aquell mateix dia, vaig notar que em convertia en el teu passatemps predilecte.

Els primers dies m'observaves des del finestral del teu menjador, asseguda còmodament al sofà. Jo, per fer-t'ho fàcil, deixava enceses les llums de tot el pis i em movia d'habitació en habitació com si estigués dalt d'un escenari. Fins i tot et vaig fer el numeret de la dutxa. No podia veure't des de darrere de la mampara embafada, però em delia només d'imaginar la teva mirada, golafre, la teva respiració accelerada, la gota de suor lliscant suament pel teu polze. Aviat vas descobrir que des de la finestra de la teva habitació l'angle de visió era millor, i vas començar a mirar-me estesa damunt del llit. Mentre representava el meu espectacle, m'imaginava si t'estaries tocant quan em seguies amb els ulls per tot el pis. M'agradava pensar que sí, perquè la veritat és que estàs prou bé. Potser un pel baixa, pel meu gust. Però et fas perdonar perquè ets d'aquelles que tenen molt de tot i no se n'amaguen pas... Vaja, una noia a qui li agrada mirar, però també que se la mirin. Resultat? La dona perfecte!

Et dius Lídia. Lídia Garcia. I treballes, cara al públic, a una agència de La Caixa del passeig de Gràcia. El nom el sé perquè el vaig mirar a la teva bústia -estic segur que tu has fet el mateix amb mi, per cert-. La feina, perquè un matí et vaig seguir sense que te n'adonessis. No ho faig mai això de seguir les persones que miro. Però amb tu he fet una excepció, perquè de seguida vaig adonar-me'n que la nostra seria una relació especial. Fins i tot, vaig estar temptat d'entrar a l'oficina i demanar-te qualsevol bajanada. M'hauria encantat veure la teva reacció! Però les coses no s'han de barrejar, oi? Així que vaig acontentar-me observant-te una estona, molt bufona i professional, tu, una actualització de llibreta per aquí, un reintegrament per allà, sissenyor, passi-ho bé, i vaig esmunyir-me cap a casa.

Quan vaig notar que mirar-me s'havia convertit en el centre del teu univers, vaig decidir passar al següent nivell. És el moment crític, perquè mai pots estar segur de les reaccions del personal i, depèn de com, pots engegar-ho tot a dida. Però amb tu vaig fer el pas amb la seguretat absoluta de que no em decebries. Vaig trucar la Tània, una professional russa amb qui he passat molt bones estones i la vaig citar a casa. Després, vaig preparar l'escenari a consciència, perquè veiessis bé el que havies de veure, i gens el que no. I mentre esperava la seva arribada, et vaig fer la meva famosa versió de Le noce di Fígaro, amb coreografia i tot, que reservo només pel públic més especial, com tu. Quan la Tània va trucar, vaig parar en sec i vaig córrer a la porta per donar-li un parell d'instruccions.

-Hola, cariño - em va saludar amb el seu deliciós accent moscovita - ¿Por qué has tardao tanto desde última ves?
-Problemas de saldo, princesa - li vaig respondre, besant-la als llavis. Una de les coses que més m'agraden d'ella és que fa petons- Oye, Tània, hoy es uno de esos días con público. ¿Vale?
-Tú mandas, guapo.

Vaig fer-la passar a la sala, cridant mentalment tres visques a la Mare Rússia, i la vaig fer seure just davant el finestral. Mentre ella m'explicava els seus plans per deixar la professió i posar una botiga de roba amb una amiga i el seu nòvio, jo simulava escoltar-la amb atenció quan, en realitat, el que feia era intentar no perdre'm ni una de les teves reaccions. Et vaig veure aixecar-te, passejar dubitativa per l'habitació sense saber què fer i, quan em va semblar que ja estaves prou nerviosa, vaig atansar-me a la Tània i, mentre l'abraçava, li vaig dir:

-Cuando abras la tienda me lo compararé todo allí.
-Es de ropa de mujer, ¡tonto! - va tenir temps de protestar abans que les nostres llengües s'enrosquessin com dues serps en zel.

M'ho vaig agafar sense presses, per multiplicar la teva frustració tot el possible. Quan vam estar, em vaig aixecar i li vaig oferir la mà a la Tània, mentre li deia.

-Quieres bajar la persiana, por favor. I que se te vea bien, ¿eh?...

Amb els seus pits formidables balancejant-se a dreta i esquerra, la noia va fer baixar el teló de l'obra que havíem representat només per a tu, mentre em deia:

-Un día tienes que contar por qué hasemos esto de ves en cuando...


Des d'aquella nit, la teva vigilància es va fer encara més evident. Et notava espiant-me a totes hores, al matí abans de marxar a la feina i a la tarda, només en arribar a casa. Jo, seguint el manual, vaig començar a fer-me l'interessant i a enllestir-ho tot per quan arribés el moment.

I el moment ha arribat. Aquest matí. Quan he fet veure que et descobria mirant-me.

La teva reacció inicial ha estat de vergonya. T'has amagat i has abaixat totes les persianes de la casa. No m'he espantat. És el que es sol fer abans de donar el pas definitiu d'ensenyar-t'ho tot.

Aprofitant que no em miraves, he acabat de calibrar les càmeres -quatre, de les més potents- i les connexions a internet. Fa una estona, has obert les finestres i has començat a passejar-te amunt i avall, gairebé nua.

Ah, Lídia! Sabia que no em decebries!

Quan un es dedica, com jo, a vendre la intimitat dels altres a les pàgines més indiscretes de la xarxa, o esdevé un connaisseur de la naturalesa humana, o ho porta clar. Només veure la teva reacció del primer dia, vaig saber que tenia una mina d'or entre mans. Amb sort, passaran mesos abans no descobreixis que allò que tu em regales tan generosament, jo ho revenc a preu d'or als voyeurs d'arreu del món. Llavors, faràs com les demés i marxaràs del pis, massa dolguda i avergonyida per dir res. Sentiré de veritat perdre't, Lídia. Perquè sé que, mentre duri, amb tu m'ho passaré millor que mai. En vaig estar segur des del primer moment. Però el plaer és el plaer i els negocis són els negocis, oi?

A més, l'avantatge d'haver-me posat d'acord amb el propietari del pis del davant és que sé que només el llogarà a una noia tan jove, bonica i sola com tu. Potser trigarà una mica, però la part que li dono del pastís el compensa sobradament. És increïble els calés que es poden guanyar amb coses com aquesta.

I llavors, el dia que arribi la nova veïna, el joc tornarà a començar...

Déu, m'encanta la meva feina!