Testaments

Jo, que no sóc notari, et puc ben assegurar que la major part dels testaments són solemnes desencerts. Jo no vull dir que la gent no tingui idees sobre el destí de les seves deixes: jo dic que la major part de les idees volen ser tan bones, tan equànimes, que l'únic que fan és embolicar les decisions i provocar injustícies. I que els notaris no contribueixen gens a apaivagar els desencerts.
Un dels amics que escoltava el senyor que s'havia autonomenat no-notari, cap baix, dissentia. O, al menys, semblava que dissentís pels seus involuntaris moviments. Els altres dos amics que formaven part de la tertúlia del cafè, callaven.
Tu, què n'opines, Quintana? preguntà el dissertador.
El senyor Quintana, que sí que era notari, i que en aquell moment sentia repetir per enèsima vegada les mancances de la seva professió, prengué la paraula.
Estic d'acord en els resultats dolents d'aguns testaments, tot i que no de la majoria. Però no estic d'acord en què la culpa sigui nostra, dels notaris. Els nostres advertiments, senzillament, no són atesos, tot i que els fem. La gent, tanmateix, és tossuda i quan ha pensat molt de temps alguna cosa, creu que la decisió -per haver estat presa en calma- és excel∙lent. D'altra banda, els testaments són cosa de gent d'anys, i la gent , amb els anys, es torna intransigent, perquè es torna vanitosa.
Vanitosa?
Sí, vanitosa. Arriben a creure en la saviesa de la senectud. Pobres avis!
Ja que ets notari, deus tenir fracassos en el teu haver que poden "donar fe" -com dieu vosaltres- d'alguns resultats maldestres de testaments fets amb tota bona fe. ¿Per què no ens n'expliques alguns?

Els contertulis callats abonaren la proposta amb clares manifestacions d'interès. El notari, tot dient, per començar, que no tenia ganes de recordar coses desagradables, o, almenys, sorprenentment excepcionals, s'avingué a explicar un cas -no més, eh?- dels que ell havia viscut, o dels qual en tenia constància. El senyor Quintana intentà fer memòria mirant el cel ras; al cap d'una estona expressà amb un somriure imperceptible que la història que havia retrobat s'ho valia, féu que sí amb el cap, i començà:

Hi va haver una vegada una família que semblà predestinada a patir contratemps. Es composava d'home i dona recent casats. Ell es deia Tòfol. Ella era na Nina. Ell era funcionari de l'Ajuntament, amb un càrrec que no se sabia ben bé què era, que es deia "administratiu", però que se sabia ben bé que era poca cosa perquè el sou era miserable. Ella, na Nina, amb moltes virtuts i alguns defectes (virtuts grosses i defectes petits, com toca dir de qualsevol dona) era l'única persona normal de la seva família, una família que es creia important, poderosa i notable perquè tenia diners: es deia que milions i tot, tot i que mai no ho van confessar. Tan important es creia, que pare i mare -tots dos alhora, per gasius i vanitosos que eren- havien vetat el festeig de na Nina amb el pobre infeliç amb el qual es volia casar, perquè -deien- un administratiu és un pobre infeliç per definició, pel poc que cobra; i més encara si ho és del municipi, i més encara si, com passava en aquest cas, el pretendent no era de família poderosa, ni notable, com ells, ja que ni família no tenia.
Na Nina tenia una germana molt més gran que ella, avara i estúpida com son pare i sa mare, i com tots els oncles i ties i cosins i cosines, ja que en aquella família ningú se salvava de l'estultícia genètica. Excepte, precisament, na Nina. Ningú no entenia el perquè, però el fet era el fet, i els fets s'han de suportar, quan són dolents, com si fossin càstigs del cel. I na Nina els va anar suportant tots, amb les seves conseqüències i seqüeles, fins que va arribar l'enamorament. Quan es va atrevir el dir el primer no a la família. I el pare i la mare, amb la consegüent alegria de la germana, van amenaçar amb deshedetar-la si seguia amb la seva dèria de voler-se casar amb el pobre infeliç d'en Tòfol.
No és que en Tòfol volgués casar-se amb na Nina per la possible part de fortuna que un dia li pogués tocar, tot i que més tard -quan l'amor fort passà- hi medità més d'una vegada. Però na Nina, noia de caràcter ferm, i de decisions irrevocables, amb herència o sense s'havia de casar amb en Tòfol, en Tòfol va dir que sí (encara que fou un "sí" petitet), i es casaren. Sense el consentiment patern ni matern, ni herència futura, ni ajuda present.

El matrimoni se celebrà en la intimitat, per no dir en la solitud perquè l'església i el registre civil necessiten testimonis. Amb la mínima concurrència possible, doncs, un senyor de negre amb gales variades es revestí de dots judicials i notarials i els declarà marit i muller. I va començar alegrement la vida de la nova família. En Tòfol, que era solter i orfe i faltat de sempre de tota emparança familiar, acollí la nova vida amb tota la il∙ lusió i tota la confiança. El matrimoni reeixí, i als nou mesos arribà descendència: una nena -naturalment preciosa- i no milions e pesses, sinó milions d'eurosa qui anomenaren Berta.

El matrimoni anà seguint la via dels matrimonis que la passen magra: amb penes i treballs i discussions, baralles i reconciliacions. La feina d'ell seguí poc retribuïda. La feina d'ella era arribar sense deutes a fi de mes. I passaren anys i vingueren tràngols. El que no arribà fou cap més fill.

Als cinc anys de casats, el pare es posà molt malalt. I, com de vegades passa, la malaltia es féu greu i l'home expirà. I, com rarament passa, la mare agafà immediatament la mateixa malaltia, perquè devia ser alguna malatia infecciosa no diagnosticada a temps, i també morí. L'herència, que era grossa, anà a la germana granadeta, que seguia soltera i amb aparences, per no dir seguretat, d'esdevenir una solterona empedreïda.

La tia Meta, (com l'anomenava la Berta),avara com era, sentint-se sola i rica, decidí traslladar-se a casa de sa germana, pagar-los una pensioneta i viure a prop de la Berta, a qui havia agafat una especial devoció, com de vegades passa amb les dones que voldrien tenir fills i Déu no els en dóna però els dóna una nebodeta.

"La meva Berteta!... la Bertona dels meus amors, que serà rica, que serà molt rica..." se sentí dir un dia, i un altre també, a la tia Meta fent moxaines a la seva dilecta protegida. I en Tòfol, que ho sentí, s'atreví a preguntar a la seva muller: ¿Deu tenir milions, oi, ta germana?, amb cara de circumstàncies, pensant si li devien quedar gaires anys de vida, encara.Se suposa...i no de pessetes, sinó de euros!,

contestà na Nina amb el pensament revingut a la injustícia testamentària dels seus pares...


Algun dia se li devia escapar al bo d'en Tòfol, allà a l'oficina, que un dia la seva filla tindria milions. Tothom sabé que en Tòfol Guarner podria ser milionari. Fins i tot al seu Cap se li va escapar el dia abans de Nadal, quan en Tòfol va entrar al seu despatx per a desitjar-li bones festes, com era el costum a la casa. Se li notà certa deferència, com si el senyor Guarner tingués algun mèrit afegit que abans el Cap del Negociat no hagués sabut veure.
Segui, segui, senyor Guarner. Fa temps que tenia ganes de parlar amb vostè... La feina sempre ens aclapara als funcionaris...
Doncs jo també, Sr. Bru... jo també volia parlar amb vostè... Es tracta de l'ascens que espero de fa dies, i que no se'm comunica... ¿Oi que no té cap queixa de mi, Sr. Bru? Corren veus que l'ascens se l'endurà el senyor Miret i no jo... i no m'ho explico, francament...
-Home, no ens enganyem, senyor Guarner. L'ascens comporta un petit increment de sou i vostè serà milionari ben aviat... ¿No és més just que es reparteixin amb equitat les pagues i les gratificacions? Quan hom és ric, no s'ha de voler arrabassar un plus, com el que té ben merescut el senyor Miret...
Senyor Bru...
No insisteixi... M'ocuparé del seu cas perquè vostè es mereix més que el plus atorgat al senyor Miret... Dexi'm fer a mi, senyor Guarner... Confiï en mi, cregui'm...

Tanmateix, el Cap senyor Bru, segurament per les seves múltiples ocupacions i problemes, no s'ocupà del sou d'en Tòfol, i en Tòfol seguí cobrant el mateix sou misèrrim que cobrava feia anys. Encara sort de la petita pensioneta que els entregava la ronyosa tia Meta, i de les arts estalviadores de na Nina que, altrament, la vida s'hagués fet impossible. Perquè el fet era que la tia Meta, que, per cert, cada dia era més beata i cada dia passava més hores a l'església o a la vicaria, anava fent anys i els aguantava com un roure. ¿Quants en devia tenir ja- es preguntava en Tò fol- aquella dona que tenia tan bona salut i que mai no la perdia?

Els anys, emperò, passen, i passen per tothom. La bonica Berta, la preciosa Berta ja ha fet disset anys! I la tia, la tia Meta, ja n'ha fet cinquanta, i segueix tan tranquil.la, amb la seva salut de ferro, i els milions al Banc, criant malves.

¿Seran meus, un dia, els teus milions, tia Meta? -li etzibà un dia la Berta a sa tia, sense venir-hi gens a to.
La tia, sense donar-hi cap importància, li contestà que sí, que ja tenia fet el seu testament.
I tots seran meus, tia?
Amb molt poques condicions, sí.

La Berta preguntà quines eren, però de les "poques condicions" no la van treure. Els milions seguien en l'aire.

La Berta s'ha de casar perquè ja té edat de casar-se. Tothom sap, ja, aquells dies, que la Berta heretarà milions. I els pretendents abunden. Passa, amb els pretendents, que els que s'interessen no semblen interessats amb la Berta i sí amb els seus milñions, i que, en definitiva, no semblen de fiar. Fins que va arribar "ell"! Ell era un cas especial, a judici dels ulls i sentiments de la Berta. Ell era diferent dels demés. Era un professor de "teoria del coneixement", que la Berta no sabia què volia dir, però que li semblava notable; anava vestit de pòtol, o de beatneak, era existencialista i agnòstic, i en ocasions potser budista afeccionat a demostracions del Zen. Un dia va dir, a preguntes de la Berta, que ell no pertanyia
a cap grup organitzat: tan sols era un dels rebel∙lats "contra una societat malalta que l'únic que reconeix és la seva voluntat de ser racional". I això ho va entendre i aprovar la Berta, cansada com estava de sentir les bestieses de sa tia Meta, que repetia, sempre malament, les lliçons dels seus mestres de la vicaria.

"Ell", el diferent dels altres, s'enduia cada dissable al vespre la Berta a algun lloc a altre. Al teatre, a concerts, i alguna vegada a unes reunions d'amics que feien filosofia pràctica. Allà es parlava de temes seriosos, s'emulava l'un a l'altre fent poesies, es cantava, i es meditava col.lectivament en el Significat Veritable. I també, allà es jugava al yabyum, per exemple. És el que fan als temples del Tibet: una cerimònia sagrada que té lloc davant els sacerdots que canten. La gent prega i recita «OM MANI PADME HUM», que vol dir «Així entri el Llamp en el Buit Negre». El primer dia la Berta no podia creure el que veia. Un xicot amb cara d'èxtasi es despullà del tot i s'assegué amb les cames encreuades sobre un coixí que hi havia a terra. Posant els ulls en blanc i fent un senyal a una noia, aquesta es despullà davant de tothom i se li assegué al damunt, de cara, passant-li els braços per darrera el coll. Tots dos restaren una estona així, immòbils, sense dir-se res. mormolaren els amics i amigues amb insistència, pujant paulatinament de to, mentre se suposa que el Llamp entrà en el Buit Negre amb l'ajut d'uns petits moviments dels malucs del xicot i la noia, acompanyats de sospirs, agitacions, respiració intensa, lleugers esbufecs, i ulls en blanc.
La noia, acabat el ritual, clamà ¡Oh, que deliciós! I se sentiren aplaudiments. Em sento com si fos la mare de totes les coses i la mare de la vella terra: una bodhisattva!


Estaven bojos. Entre els bojos hi havia el Florenci, està clar, però també dos homes extraordinaris als ulls de la Berta, amics d'ell: un tal Jack i un tal Rafel. La Berta, tot i absorbida per l'enamorament d'en Florenci, en alguna sessió va pensar què faria si un d'ells, en Jack, o en Rafel ( tan exquisits tots dos), la cridés per a acomplir amb el rite tibetà...
Compulsar les idees d'en Florenci amb els embulls esquizofrènics de la tia Meta, era divertit i tot. Era com jugar al joc dels disbarats, amb el qual la Berta es feia un tip de riure. Cosa que no feia pas la tia Meta, que arribà a odiar el Florenci com s'odia el dimoni que et vol entrar al cos.
No el vegis més, aquest fill del diable!- aconsellava la tia Meta a la Berta.
M'hi vull casar, tia Meta!
Te'n guardarès prou, Berta! Si t'hi cases, canviaré el testament!
I ja hi van tornar a ser, en aquella família dels milions als núvols, amb un nou afegit al problema dels milions.
No pot ser!- cridava en Tòfol.
No pot ser! -cridava na Nina.
No pot ser!- cridava na Berta.
Però va ser. I sabent que es casava al cap de quatre dies, la tia Meta va anar a cal notari i va canviar el seu testament.

La Berta i el beatneak Florenci van engegar a dida la tia dels milions i es van casar pel civil al mateix Ajuntament d'en Tòfol, amb assistència d'aquest -que no oblidem que era el pare de la núvia- i tots els seus companys de la casa, que, durant el casament no pararen de fer bromes sobre el tema, coneixent com coneixien la história dels milions que sempre volaven per sobre del bo d'en Tòfol i de la seva família, sense mai aterrar.

Un mes va durar la lluna de mel perquè en el nou món que predicava en Florenci, l'Amor s'havia d'escriure amb majúscula, barrejar-lo amb sexe, i adorar com corresponia, tant de temps com fos possible. Les possibilitats foren d'un mes sencer: el mes fou ben aprofitat.

Mentre els nuvis disfrutaven a pler, la tia va tenir un atac d'histèria cada dia, cada dia d'intensitat superior, i va petar justament el dia de la tornada dels nuvis. Es va dir que la histèria n'era el motiu, però males llengües van relacionar la mort de la pobra tia dels milions amb els milions desitjats i que no arribaven. No es va poder demostrar que la mort fos provocada, però sí que es comprovà que la mort es produí de debò, i es certificà per qui tocava.

El certificat es va du cuita-corrents a cal notari. El notari, a la vista de les circumstàncies, llegí el testament als familiars. El testament deia això:
"Jo, -ella, la tia Meta, tal i tal, com sempre- declaro que sóc propietària de tants i tants valors i certificats de dipòsit i etc. etc. que, en el dia d'avui, segons dades bancàries, constitueixen una massa hereditària de trenta-vuit milions cinc-cents mil euros , que deixo en herència al primer dels fills que tingui la meva neboda Berta Guarner, en el ben entès que la Berta, mentre el seu hereu o hereva no arribi a la majoria d'edat, en tindrà la custòdia i en serà administradora i usufructuària, sense que tingui dret a cap deixa el seu marit, de nom Florenci Baixeres. Si en el termini de dos anys i mig a partir de la signatura d'aquest testament, la meva neboda Berta no ha tingut, o no espera encara, cap fill o filla, la meva fortuna passarà íntegrament a la "Asociación de las Damas Apostòlicas del Perpetuo Socorro"...

El notari s'excusà davant de na Nina i d'en Tòfol, dient que ell havia insistit molt en què el testament fos diferent, que semblava talment que havia estat redactat com a càstig contra tots els seus familiars. Que, de totes maneres, el problema quedaria resolt tan aviat es tingués coneixement de l'embaràs de la Berta, que, com era d'esperar, se sabria ben aviat...

La Berta rebé el testament de la seva tia amb indignació. En Florenci, enfotent-se dels diners i de la cobdícia. En Tòfol dient pestes de tota la família actual i antiga de la seva dona. I la seva dona, na Nina, plorant de ràbia pel què li havien fet els seus pares a ella i ara li feia sa germana a la seva filla... Maleïda fos tota la família!

Sort que aviat vindria l'hereu florentí, volem dir d'en Florenci Baixeres i de na Berta Guarner! Vuit mesos no podien ser perquè la Berta, casada feia un mes, no donava senyals de prenys. Serien nou o deu, i nou o deu mesos passen prest. Trenta-vuit milions a uns mesos vista fan, de tota manera, cert respecte, i fins i tot al mig budista Florenci. Cada nit d'aquelles que passava allò que passa normalment entre els casats de poc, li semblava que havia de tenir premi l' alçament triomfal de la seva brunyida torre del temple de l'amor.


Però el premi no arribava. La Berta no quedava embarassada malgrat les arts i les manyes nocturnes de la parella. I en Tòfol preguntava a na Nina que si allò no era estrany.
Què passava?
I jo què sé!- contestava na Nina-, tan estranyada com el seu marit.
Amb els esforços i trampes que els havia costat a ells dos no tenir més que la Berta!
Que deu ser impotent, en Florenci?
Que deuen fer trampes per no tenir fills durant un temps?
Que no deuen recordar que a tots -a tots!- ens hi van trenta-vuit milions?

Havia passat més d'un any, i el matrimoni seguia eixorc. Al cap d'un any i mig més, seguint la cosa com fins ara, els milions anirien a les monges.
Sis mesos més. I res.
Tres mesos més. I res.
Na Berta decidí anar, amb el seu marit, a cal metge, el tocòleg. El metge els visità, els feu fer analítiques, els examinà a fons, i els tranquilitzà: tots dos estaven perfectament sans i un dia tindrien un nen.
Però quan, doctor?- preguntà, ja plorosa, la bona de la Berta.
Això ja no es cosa que jo pugui dir. La fecundació, és, en el fons, una casualitat. I jo no puc fer màgies. La natura fa la màgia, però la fa quan vol. Vostès segueixin provant, segueixin disfrutant de la vida, i el nen arribarà un dia o altre...

Tres mesos més. I res.
La família ja contava els dies. En faltaven cent seixanta, cent cinquanta-nou, cent cinquanta-vuit, cent cinquanta-set... perquè volessin més de trenta-vuit milions d'euros.
En Florenci s'ho prenia bé, com un filosof budista. Tingué encara la gosadia d'anar-se'n dues setmanes a Londres per un Congrés sobre el Coneixement Extrasensorial. Era el dia vuitanta abans de la volada dels milions.

Na Berta, ja estava ben nerviosa perquè el futur no es veia gens clar. Alguna nit, fins i tot, sortia a donar una volta per a pensar en altres coses, deia a la família, mentre l'aire li refrescava els pensaments, que ja eren obsessions. Anà d'ací d'allà, i també a reveure algun dia l'espectable del Zen que tant la va sorprendre.

Retornà en Florenci. La rebuda, després de quinze dies de separació, que mai no havien tingut, fou apoteòsica. I la nit, colossal.

Un mes després, tot sopant, la Berta, vermella com una magrana, confessà que li semblava que seria mare. Els crits de na Nina, els bramuls d'en Tòfol, i el somriure de suficiència d'en Florenci, no són per descriure.
L'endemà mateix van anar les dues dones -mare i filla- al tocòleg. Després de moltes proves, moltes anàlisis, i molts assajos de no se sabia què, l'equip mèdic va testificar que la Berta esperava un fill, i que semblava, en principi, que seria nena.

L'alegria va córrer. En Tòfol demanà permís al seu Cap pel sol fet que, demanant-li permís, podia dir-li que anava a cal notari per aconseguir aixecar la veda dels milions.

El notari, amb el certificat del tocòleg, donà permís d'entrega dels milions, com preveia el testament de la tia Meta.

I passats set mesos i mig, més o menys, va arribar el gran esdeveniment: el naixement de la filla de la Berta, bonica i rica de naixement.

Tres o quatre dies després, els amics d'en Florenci, aquells Jack i Rafel de les sessions filosòfiques, van rebre una tarja de color rosa, sense nom, on hi havia aquestes paraules: Gràcies, amics. Es una nena. OM MANI PADME HUM !

- o -