terrabestall a mitjanit

Un relat de: Maria Pilar Palau Bertran

L'Antoñita Nonagaray era una noia soltera, filla d'un militar del nord, normalment vivia a Madrid, però no se per quin motiu va venir a Barcelona i va anar a parar a demanar feina a la botiga de la meva mare. Allí un temps es va quedar, era molt educada i tenia una bona conversa i amb la meva mare va simpatitzar.
Al cap d'un temps es va posar malalta i després d'haver estat ingresada uns dies a l'hospital militar de Barcelona, va decidir tornar cap a Madrid, quedant amb una bona amistamt amb la mare, de tant en tant s'escrivien enviant-se per nadal les clàssiques loteries de doña Manolita i a Barcelona can Valdés.
Un principi d'estiu varem rebre una carta de l'Antoñita, ens oferia anar a Madrid uns dies, doncs ella sabia que no ho coneixíem, ens oferia l'habitació que ocupava a una pensió de Madrid, ja que ella marxava uns dies amb la seva familia del nord. A casa els hi va semblar bé, i després de quedar d'acord amb la senyora de la pensió cap allà vam anar. Tota la nit en tren, tric trac... arribaves ben marejat, i a l'estació d'Atotxa ens van descarregar. Portèvem dues maletes molt grosses llargues.
-Renoi Maria, però que hi portem aquí?
-Calla Pep, que en aquesta hi porto el mostrari de la botiga...
-El mostrari t'has portat? Jo em pensava que veníem de vacances...
Tot aquesta conversa es desarrollava camí a la sortida de l'estació. La mare i jo anàvem a darrere, el pare bufava, i pel que fatltava a darrere nostre anàven unes noies tontes que anaven comentant:
-Oye, estos de aquí delante son Gallegos?
Li va dir una a l'altre...
-No lo ves que son catalanes!
-Ahh! Pero se habla todavía el catalán?
Si, pero sólo lo habla la gente soez...
Els meus pares es van emprenyar molt, i els hi van dir que el català no s'havia deixat de parlar mai, i que eren unes ignorants i unes mal educades.
Que bé que vam començar... entre les maletes i el xascu que vam rebre estàvem ben arreglats.
Ja al carrer, volíem agafar un taxi i molts passaven de llarg al veure'ns amb les maletes, fins que al final va parar un, cap al carrer "del Barco", una travesía de la Gran Via, rondinant encara per les maletes i per l'incident d'Atotxa.
Una vegada al carrer del Barco, ens vam trobar amb una escala de fusta, que portava a casa de doña Amparo, després d'armar un escàndol grinyolant cada vegada que posàvem un peu a l'escaló. Ens va obrir la porta una minyoneta de doña Amparo, ben equipada amb còfia i tot. Seguidament va sortir doña Amparo, a donar-nos la ben vinguda. Com que era hora de dinar, ens havien preparat un menjadoret a part dels demés, cosa que li vam agrair molt, servint-nos cocidito madrileño, vam quedar motl contents, el meu pare va dir:
-Veus Maria, això si que és bo! Només per quest cocidito ja val la pena venir a Madrid.
Vam felicitar a doña Amparo, que es va posar molt contenta. Els dies que van seguir es van portar molt bé. Ens feien plats típics de Madrid: Callos a la madrileña, mollejas, besugos, patates braves... tot molt bé.
L'ambient de casa de doña Amparo era molt correcta, vam averiguar que era vídua, amb un fill, i es va casar en segones núpcies amb un cantant d'òpera ja gran que només cantava a la coral. Als matins assajava "bostalezas" que feia molta gràcia, allí també hi vivia don Adolfo, un militar retirat molt amable, que ens va voler acompanyar al museu del Prado, amb molt de gust vam acceptar.
Aquells dies vam fer moltes visites, ens vam passar per Toledo, Aranjuez i dues vegades a l'escorial perquè va coincidir que la primera era la festa de Sant Agustí i no ensenyaven res. També recordo molt maca la visita al Retiro, i recordo les passejades per la Gran Via, paperines de gambes, en aquella època tothom en menjava. Per la Gran Via es passejava la "crem de la crem" prenent gots de vi.
A les nits, em va tocar dormir amb una noia gran i soltera que es deia Inés, que era empleada de la telefónica, portava sombreret i era molt elegant, però era de les que passaven les tardes sentada als bars. Quan anàvem a dormir es posava els auriculars per no molestar, fins que una nit es va entusiasmar perquè retransmetien un combat de boxe, no callava:
-Venga pégale! Atízale! Otra vez!
No podia dormir, era terrible! Aquella nit, ja entrant en el primer son, de sobte es sent un gran terrabestall! Seguidament crits de dolor, portes que s'obrien dels pasadissos, la gent escoltant que havia passat, alguns s'oferien a ajudar si calia. Amb aquell espectacle em vaig espantar molt, i al veure la senyoreta Inés a terra plorant, jo també m'hi vaig posar... La mare va entrar consolant-nos, i francament era un espectacle, la senyoreta Inés estava damunt dels trossos de l'orinal de porcellana, se li havien clavat tots.
De cop va venir la minyona i va dir:
-Mírala mírala, donde esta! En el suelo! Pero que ha hecho usted?
En aquell moment va entrar doña Amparo, a solucionar el problema, aquell orinal de porcellana li va jugar una mala passada.
L'endema no va poder anar a treballar i es va quedar de boca terrosa.
La mare volia fer-se clients, era molt espabilada, no va perdre el temps. A més a més de venir de vancaces, va aprofitar i va fer-se amb galeries Preciados de clients, i galeries Arias, una botiga de llenceria de Madrid de les més importants. Me'n recordo que vam anar a buscar l'amo de la botiga a la plaza Mayor, on tenia la parada de melons de la seva finca de Villaconejos.
Van ser uns dies memorables i molt bonics de recordar, era un Madrid diferent. Es clar, la villa del oso jajaja! Ara ho comparo perquè era així amb aquells cotxes, taxis i camions, un parque móbil divertidíssim recordant-me les películes d'en Pepe Gisbert i d'en Paco Morán amb el casc blanc fent d'urbà... que divertit!
Contents del viatje vam tornar a Barcelona plens de joia i alegria per tornar a la nostra ciutat.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Maria Pilar Palau Bertran

Maria Pilar Palau Bertran

225 Relats

507 Comentaris

313815 Lectures

Valoració de l'autor: 9.74

Biografia:
Hola soc la Maria Pilar, he dedicat tota una vida al negoci de les antiguitats, si algú vol visitar la meva web: http://www.antiguitatsvila.com/.
Suposo que alguns de vosaltres em deveu conèixer, doncs ja fa gairebé un any que volto per aquí. M'agrada escriure temes més aviat populars i costumbristes, alguns d'ells són records de la meva vida des de la infància, també podeu trobar algun tema d'antiguitats i d'art en general que fa anys que alegren la meva vida. M'agrada dibuixar i tinc una bona colla d'auques fetes. Estic preparant un llibre que recollirà relats, auques i dibuixos, com és la primera vegada que ho faig i vaig una mica despistada, si algú hi està interessat que m'ho demani per correu i ens posarem en contacte.

El meu e-mail es: adema1820@hotmail.com