Tempus fugit

—Tempus!

—Fugit!

Quedaven pocs segons per veure’ls aparèixer, per això em vaig resguardar a l’habitació i vaig tancar la porta. El cor m’anava a mil. No tenia ganes de que la por es tornés a apoderar de mi. Però ja ho estava fent i l’ansietat anava creixent. Tenia la boca tan seca com si una duna del desert s’hagués instaurat dintre del meu paladar. Volia remullar-me ni que fos els llavis amb una mica d’aigua, però l’aixeta estava en una altra habitació i el Dani havia sortit a fer un encàrrec.

Vaig encendre l’ordinador per tal de distreure’m i esperar-lo el temps que fos. De fons, sentia lladrar el Tempus i el Fugit i el cor se m’accelerava. Notava encara les taquicàrdies als polsos quan es va obrir la porta i va entrar el Dani amb una bossa. El vaig interrogar amb la mirada i me la va retornar amb un somriure.

—Pensava que tindries gana.

Els meus ulls van anar darrera de la llauna que va obrir i vaig donar-hi uns quants glops. Quan em vaig calmar la set, vaig sentir com tenia l’estómac tancat, però tot i així vaig intentar menjar l’ensaïmada que m’acostava.

—No m’agrada quedar-me tant de temps sola.

—Perdona —va excusar-se—. Se m’ha fet tard.

Em va fer un petó que no vaig voler evitar. Li vaig retornar amb els llavis humits per la coca-cola i el temps es va aturar.

Quan va obrir la porta per baixar-me cap a casa, els bessons ja no hi eren. Segons em va contar el Dani, havien anat a portar els gossos al veterinari. Vaig agafar-li les mans i li vaig preguntar sinó l’importaria quedar-se una estona més amb mi.

—Vols aprofitar el moment?

No el vaig deixar continuar. Sense gossos ni germans, la por s’havia desinflat i ara tenia ganes d’ell. Vaig besar-lo com si l’endemà no importés. La seua erecció es va fer patent a l’instant. I així, ràpids i plens de desig, ens vam unir.

Quan vam acabar vaig pujar a la seua moto i em va portar a casa com quasi cada tarda. Mentre baixàvem pel camí ple de grava, sentia com altres gossos lladraven i llavors era quan l’abraçava amb més força.

Sinó l’arribés a estimar tant m’hagués buscar un altre xicot, un que no tingués gossos. Però quan el vaig conèixer, l’amor es va manifestar de seguida i em vaig veure sortint amb ell sense tan sols pensar-m’ho molt. Perquè aquestes coses no es pensen, Elisabet, em deia. Això surt de dintre. I si no se sent des d’un primer cop, no és amor veritable.

Es pot aprendre a estimar algú amb el temps? Aquesta pregunta quedava enlaire cada cop que el Marcel tornava a insistir-hi. Quedàvem per fer els deures perquè quan ens manaven treballs en grup, no sé el per què, però sempre em tocava amb ell. El Marcel es posava molt content i jo li havia de parar els peus. Per dintre, pensava que era una llàstima, perquè era un bon noi, però no m’atreia gens. Captava les seues insinuacions i em feia mal ferir-lo amb les meues negatives, perquè ell estava carregat d’il·lusions. Quan vaig començar a sortir amb el Dani vaig veure una gran decepció als seus ulls. Cada vegada que tornàvem a coincidir en un treball es notava com encara no havia perdut cap esperança. Estava alerta i m’oferia el que sabia que m’agradava, una vida sense ensurts ni gossos.

—Hauries de superar-ho —em deien els amics del Dani.

Però jo tancava les oïdes, perquè em veia incapaç de fer-ho. Era així i prou. M’acceptaven a dures penes i cada cop que em negava a anar a una excursió, sabia que es mofaven a les meues esquenes. La balança sempre es decantava per les pors. El Dani acabava anant a l’excursió sense mi i aquell dia, si sortia sola pel carrer, em trobava el Marcel que es feia l’encontradís i em convidava a menjar a un restaurant.

Les últimes vacances poc a poc m’aniria distanciant del Dani. Si quedàvem, ho fèiem per compartir moments que cada cop desitjàvem menys. Rumiava més que actuava i es quedava pensatiu al mig d’una conversa. Crec que no s’atrevia a dir-m’ho. I si el punxava perquè d’una vegada em digués el que em temia que pensava, fugia amb evasives. Deia que estava cansat i que millor no quedar fins la setmana que ve. Els nostres encontres es posposaven cada cop més.

Amb tot aquest panorama, m’entretenia a la meua cambra pròpia. Veia pel·lícules i llegia tot el que em quedava per llegir. Entre personatges m’entrava malícia, desconfiança, gelosia i enveja de portar una vida somniada i diferent a la que tenia.

—No te’ls acabaràs.

El Marcel m’oferia compartir lectures amb ell i em prestava els llibres que creia que podien distreure’m. En tenia molts. De quan en quan, m’atrevia a entrar a casa seua. Era un encant. La seua cambra estava situada al final d’un llarg passadís. Aquell estiu el passaria sol per primer cop, perquè els seus pares se n’havien anat de viatge. Tenia un gran despatx amb unes prestatgeries immenses. Em quedava embadalida mirant-les. Ell treia un manoll de claus i les obria per tal que pogués triar el llibre que volgués. La meua mirada recorria els prestatges de dalt a baix i resseguia els lloms dels llibres. No em sentia incòmoda al seu costat, ben bé al contrari. L’amistat que ens unia estava recoberta de complicitat i de bons moments compartits.

Per l’aniversari del Dani li van preparar una festa sorpresa de la que em van fer participar el seus amics. Només havia de distreure’l i emportar-me’l de compres mentre ells ho preparaven tot. Havia de fer-me la indecisa i que el rellotge anés corrent. Feia molt que no passàvem tant de temps junts. Potser per això va passar el que havia de passar.

Quan vam sortir del establiment on havíem comprat unes esportives i un xandall, em va soltar:

—No cal que t’hi esforcis, Elisabet. Som incompatibles.

—Així no vols que t’acompanyi?

Va negar amb el cap.

Evitava mirar-me mentre parlava, tot i el que em deia era important. Vaig agafar-li les mans. Amb un gest, s’hi va soltar.

—Aquest de matí els meus pares m’han regalat un gosset...

La meua respiració va començar a agitar-se. Em faltava l’aire tot i que crec que m’entrava als pulmons.

—Li he posat Kronnos—va continuar—. Vull ensinistrar-lo i amb tu al costat sé que no ho podré fer.

Per la meua ment passaren infinitat de segons que havia passat al seu costat, però m’estava deixant i volia començar una nova vida lluny de mi. Una pugna de llàgrimes es decidien a sortir sense preguntar-me si realment volia mostrar-me tan feble davant seu.

Em va eixugar la cara amb un mocador i em vaig deixar fer. Després vam decidir menjar un últim gelat en una terrassa i acabar com amics. Em dolia el moment i sé que no l’oblidaria amb facilitat. Vaig tornar a casa desfeta. A la tauleta de nit, m’esperava l’últim llibre que m’havia prestat el Marcel. En aquell moment, no tenia ganes de llegir, però vaig resseguir el títol amb els dits: «L’estiu que comença».
Tot i que ja estàvem a finals d’estiu, era un temps d’inicis i de reflexions.

—Què t’ha semblat la lectura? —em va preguntar el Marcel dies després quan li vaig retornar.

No havia experimentat encara tanta llibertat fins que no em vaig quedar a dormir aquella nit a casa d’en Marcel. Era l’últim cap de setmana que estava sol fins que els seus pares tornessin de viatge.

Vam romandre plegats sobre el seu llit i vaig anar comentant-li les lectures que m’havien acompanyat durant l’últim any. Ell m’escoltava pacient i després em va preguntar si m’atreviria a creuar el llindar dels impossibles. El vaig interrogar amb la mirada. I llavors es va atansar i em va besar. Al sentir els seus llavis sobre els meus, vaig entreobrir-los per deixar-li pas. Les nostres llengües juganeres tenien tota la nit per descobrir-se.