Cercador
Temps al Temps
Un relat de: Emelkin- Compartir:
La rambla amuntega el silenci
que estossega sota el nostre pas.
El camí el marquen
les paraules que, dins nostre,
ens anaven devorant.
Les ombres emmetzinen la poca llum
que els fanals encara sostenen.
El temps encara no
t'ha tocat els ulls
amb els seus dits
sagnants.
La nit t'omple la pell d'estrelles
i es deixa caure, lentament,
sobre l'espatlla del carrer.
Ens anem perdent per les sanefes
que fa el ciment.
Pensem que, potser,
mai podrem tornar a ser aquells
que mai vam ser.
Tens els llavis esmolats
i prepares el llançament.
Som massa lluny
per escoltar-nos.
Tanmateix, els nostres versos
ens erosionen la capa
de ciment que portem
sobre la pell.
Som un record present
i hem oblidat el nostre temps,
la nostra veu, el nostre gest
al deixar-nos marxar.
Manca temps al temps
i desapareixes,
el silenci et marca el camí
que ja no hi és.
T'emportes la poca llum
que s'escapa dels fanals
i després
sang,
entre les escletxes del carrer.
Comentaris
-
gràcies pel comentari...[Ofensiu]micanmica | 06-02-2009
la veritat és que aquell final em va agradar com quedava, però hi ha un problema: que si el llegeix algú del Perú, pensarà que sóc boja perquè ells sí que tenen neu a l'estiu. però bé, no crec que això passi... :P
el que no m'hi acaba d'agradar és la paraula imaginació, perquè no hi enganxa gens, però és que sinó no expressava el que jo volia dir en aquell moment...així que a fer punyetes la mètrica i la rima! -crearem un nou moviment tots plegats-
i del teu poema, a part que m'ha fet estremir (és molt profund, i ara va en sèrio!!), te'n destaco els versos
Pensem que, potser,
mai podrem tornar a ser aquells
que mai vam ser.
perquè m'agraden, i em recorden una mica a uns versos meus:
Tot allò que esperem ser
que després mai no serem
tot allò que volem fer
que després mai no farem...
(encara que potser aquests sonen més a tòpic)
una abraçada
l´Autor
250 Relats
398 Comentaris
186323 Lectures
Valoració de l'autor: 9.73