Tardor II

És veritat, bonica, que diuen que " més val tard que mai", tens tota la raó! I em va alegrar molt que apliquessis la dita i d'aquesta forma rebre les teves paraules, absolutament oportunes.

Jo també he sentit dir sempre que "Les casualitats no venen mai soles", així que he tornat al teu espai, per comprovar-ho i... Tatxan! Aquí en tinc la prova, tot i que sigui gràcies a un poema publicat fa dos anys: tot i el temps passat, la teva Tardor no ha perdut cap de les seves virtuts, o al menys les que té ara li són escaients d'una manera rotunda.
La melangia que vessa de cada línia resulta dolça i càlida, acollidora com un coixí de la mida justa.
Si et ve de gust passar per ENYOR, ja em diràs què opines...

Ah! i no pateixis per les èpoques de sequera... quan menys l'esperes, arriba la pluja!

Un parell d'abraçadotes tardorenques,
Unaquimera

No l'hi he sabut trobar cap defecte, al poema. Pel que fa a la poesia, jo en tinc una percepció un pèl particular. Els poemes solen o agradar-me molt, o no agradar-me gens. I aquest, m'ha encantat.

Dan

Així és com em sento després de llegir-te. M'agrada la teva biografia. Això ja em dóna una idea de com és la persona que escriu. M'agrada el teu estil que em dóna tota la dimensió de la poetessa que hi ha al darrere. En el llindar entre la prosa poètica i la poesia més pura, aquesta tardor que atorga llum tan clara és una petita obra mestra. M'ha agradat molt descobrir-te. El meu comentari serà el 475 però de cap manera l'últim.

Estimada Salz,
T'haig de confessar que jo també navego molt menys que abans per les marees de relats i em sap molt greu, sobretot, perquè me'n adono que quan tu o Oh capità em féu arribar el vostre missatge, els meus poemes tornen a agafar una embrencida esplèdida. Saps, Salz, els temps passa molt depresa però jo el què intento és cada dia valorar més el nostre món tan particular, magnificar cada instant i cercar espais de apu davant un món que no m'agrada gens. Darrerement, i voluntàriament m'he retirat i m'he reclòs perquè estic treballant el jo més profund i fràgil i estic fent un camí molt feliç en solitari que feia molt de temps que desitjava, això si, sempre m'aturaré quan trobi en el meu camí i sense desviar-me a la meva estimada Salz,M.Pilar,Oh capità...
Brindo per nosaltres a canvi de la teva promesa de què no deixarem que el temps sen's escoli sense posar-nos en contacte.
Roda03

Hola Salz,
Prier de tot, perdona per el temps que he estat desconnectat, ja que he estat molt enfeinat preparant projectes personals i, per tant, m'havien apartat un xic dels meus "coleges de la poesia i l'amistat", encara que t'he de dir que sempre he pensat amb vosaltres.
Gràcies pel teu poema i el teu setembre, et felicito perquè veig que el cor i les paraules treballant com sempre en les teves mans. Segueixen evocant damunt de caa vers tot el teu cor i la teva sensibilitat, i això fa que el nexe entre nosaltres no es perdi, ans al contrari cada dia s'enforteix molt més.
En segon lloc, voldria dir-te que em sembla que la "musa " ja ha tornat de vacances i ja torno a escriure.
Brindo per sentir-vos tan a prop com sempre i per l'estimació que sempre m'heu demostrat i potser heu estat excessivament generosos,
Roda03

No sé per on començar. És un poema amb una música encisadora. Els versos van fluint amb una cadència enjogassada que desperta mil sentiments amagats en un racó del cor. Els desperta i fa que vibrin amb la cançó que sona en recitar aquesta entranyable poesia.

I dic que no sé per on començar perquè a nivell temàtic hi trobo diverses lectures.

Per una banda hi tenim el pas del temps. Aquest manera d'encetar el poema col·locant-nos, de forma radical, en un moment concret i afegir L'esperaves i ja és aquí penso que té una força impressionant. I que ens aboca a mirar cap a un passat que no ens és mostrat, però que ens és suggerit.

Però també hi ha la vellesa. Sí, per què no? Una vellesa que pot anar plenament lligada amb el pas del temps. Una vellesa que trobem amb referències concises, tipus: les coses que més t'agradaven de la vida, Tot el que t'envolta perd l'empenta i la il·lusió / que abans tenia... Però també amb referències d'imatges que juguen amb les idees preconcebudes sobre les estacions de l'any: El nou Setembre ha arribat / acompanyat d'aquella malenconia que sempre / porta agafada de la mà; i la veu trista de la tardor / et parla dels misteris de la vida...

He esmentat el pas del temps, he esmentat la vellesa... em resta la mort. Una mort que ens és suggerida ja a la primera estrofa: els propers versos que escriuràs en el teu llibre, / en el llibre que, malgrat tot, no tindràs temps d'acabar. Però que ens és mostrada ja amb més rotunditat en la segona estrofa, ja cap al final del poema: és la tardor que decau / a mida que les parpelles et priven de la llum / per donar-te'n una de molt més clara.

I continuant amb aquest plantejament de la mort: magnífic, al meu gust, el darrer vers, on es clouen i s'entrellacen en perfecte comunió els dos plans de la metàfora: Ha arribat, i amb un esforç, ha tancat totes dues cortines.

Un poema suggeridor. Dolç i trist alhora. Però sobretot, per a mi, entranyable. Només m'atreviria a precisar, una mica fora de context, que també hi ha flors de tardor.

Canviant de registre, a nivell formal, hi ha un aspecte que no m'acaba de fer el pes, i és la repetició de paraules. Per exemple tenim tardor (v. 2 i 6), parla (v. 7 i 8), mà (v. 6 i 14), vida (v. 7 i 12)... Aquestes són les que, personalment, crec que s'haguessin pogut evitar en benefici de la riquesa lèxica (o potser no totes, perquè per exemple no t'he assenyalat llibre (v. 9 i 10) perquè considero que en aquest cas -i no perquè sigui Llibre, com jo... hejehjeh...-es tracta d'un recurs estilístic i no pas d'una repetició simple... no sé si m'explico).

Bé... sigui com sigui, i per no deixar dubtes, el poema m'ha encantat.

Fins aviat. Un petó,

LLIBRE

És un text de llegir pausat. I plàstic, molt descriptiu, com una postal. Un descripció, això sí, no pas física, no ben bé física, sinó intimista i personal. La visió subjectiva d'un jo a un tu on imperen les imatges, les impressions...

En la primera part esbosses un retrat molt abstracte del setembre en relació amb el "tu" a qui et dirigeixes. Un fragment que, dit sigui de passada, clou d'una forma reflexiva i en certa manera amb un bri d'angoixa:

"[...] mentre et parla i et dicta, un a un,
els propers versos que escriuràs en el teu llibre,
en el llibre que, malgrat tot, no tindràs temps d'acabar."

La segona part teixeix l'embasta preparada en aquesta percepció d'angoixa que es percep al final de la primera. Parles de les coses que queden per fer i, metafòricament, dels dies d'estiu que ja han passat i que no tornaran.

Tot el text té un caire malenconiós, dolç i lent. Pots tancar els ulls i percebre les fulles caient dels arbres en un fons d'ocres i tons vermellosos amb molsa humida a les soques dels arbres. Un retrat cremós dels aires de tardor.

Moltes gràcies, Salz, pel número 600. Per a mi és un honor fer-te, de moment, el 461. També en mereixes més. I aniran arribant, d'això n'estic segur (entre altres coses, perquè jo estic força tancat en altres projectes a banda d'RC, i sempre estic ocupat igual... Aix!)

Una abraçada i moltes, moltes gràcies!!!

Vicenç