Tantes sensacions en 4 hores...

Portava quasi un any esperant aquest dia, esperant el meu primer concert, amb tretze anys ja tocava. Des de que les meues amigues i jo vam saber que venien a Igualada els esperàvem. Ja ho havíem dit als nostres pares i els havíem maxacat i maxacat fins que ens havien deixat anar-hi.
Era el dia esperat, les sis de la tarda i el cel estava negre com el carbó, les set se sentia el primer tro, dos quarts de vuit començava a ploure. Fantàstic! Tot un any esperant el concert i es posa a ploure... Els pares ens deien que era una tempesta d'estiu, que a les onze ja hauria parat de ploure, nosaltres no les teníem totes. Vam anar a sopar totes juntes i com sempre vàrem haver de donar la raó als pares, va parar de ploure.
A les onze estàvem allà al concert, primer actuava un altre abans del "nostre" grup. Hi havia poca gent, estàvem amples, no ens sabíem la majoria de les cançons, només una o dues, parlàvem. Quan es va acabar vàrem anar a comprar alguna cosa per veure, jo i una amiga. Intentàvem passar entre la gent, tothom ens saludava, doncs coneixíem a la majoria de la gent, que si ara dos petons amb aquest ara dos a l'altre. I va i em trobo amb els amics de mon cosí, també meus, i a altre gent de Piera, genial tot Piera al concert. No tot, però hi havia gent. Anem a la barra, la meua amiga em diu que li demani una cervesa, no sap si a ella li vendrien, però com que jo semblo més gran millor no temptar la sort. La comprem, després hem de tornar cap allà on estàvem. Perquè les altres estan allà. La mare de ma meua amiga està pel concert, em demana que li porti la cervesa fins allà on estem, doncs jo no hi tinc ningú que em pugui dir alguna cosa per veure, només hi ha amics. Passo amb la cervesa, molta gent que coneixo em mira amb una cara... com si estigués fent alguna cosa dolenta. Eh! Que només és una cervesa eh? Que amb una cervesa no acabes malament! Em trobo a una amiga meua i els seus pares, ells em coneixen, em miren amb una cara de fàstic... només és una cervesa! No és ni un "cubata" , sort perquè sinó no sé com em mirarien... què té de dolent? Hem de veure aigua a un concert? A més a més ens la partim! I jo en veuré poc, com a molt tres glops, he promès al meu noi que no beuria.
Em fa fàstic la gent, em miren com si fos una alcohòlica com si m'estigués drogant. Potser és perquè aparento bona noia, que no la lia mai. Tinc la sensació que per portar una cervesa a la mà em prenen per alcohòlica, com si ells no haguessin begut mai... que em mirin malament si vaig borratxa d'acord, em sentiria malament però tindrien una mica més de motiu. Em sento com si m'excloguessin de la societat. És el que no m'agrada d'Igualada, la gent és molt selectiva a la mínima que alguna cosa surt del normal et miren amb mala cara, és igual que amb la roba... La gent de Piera és diferent, però totes les meues amigues són d'Igualada, unes més Igualadines que d'altres, l'única que no és com les d'Igualada és la que ha vingut amb mi a la barra. Arribem on estan les altres, faig un glop llarg i li dono a la meua amiga. Ja està tantes mirades de fàstic per això...
Surt el grup a l'escenari, tothom cridant, comença el concert, la gent canta, salta...
Ha de ser fantàstic estar a dalt l'escenari cantant o tocant i saber que la gent que està a baix porta temps esperant veure't en concert. Sentir com es saben cada una de les teues lletres, les teues cançons, la teua música. Ha de ser fantàstic sentir com la gent crida per tu, veure com salten i com s'emocionen per la teua música i et fan fotografies i t'aplaudeixen... Ha de ser simplement meravellós. Però jo allà baix em sentia una més, una persona que li agrada la vostra música i saltant i cantant em vaig sentir tant petita, acorralada en un espai on quasi no es podia ni respirar. Per a vosaltres tots érem iguals i jo simplement sóc una entre molts que us escolta i aquí les vostres cançons em fan plorar i saben fer-me provocar un somriure.
Canteu les vostres cançons com si us i anés la vida i el bateria toca amb un impuls infrenable i el guitarrista improvisa el solo i gaudeix i sé quina és aquesta sensació, la sensació d'estar a dalt d'un escenari i sentir que ets algú, sents com la teua pròpia melodia i el ritme t'envolten, els acords et fan volar i tot es torna borrós allà baix i tu ets lliure i només et falta cridar: "Llibertat del meu cor, llibertat de cridar no a la guerra. Llibertat de consumició, obriu les aixetes de la llibertat!!!"
I tots els de baix criden amb tu, perquè s'ho saben de memòria, perquè ells quan senten la teua música es senten lliures d'alguna manera, perquè molts no saben el que és tocar i no podrien estar escrivint això.
I jo continuo aquí i vosaltres toqueu "No vaig triar". Em pensava que no la tocaríeu i només sentir el principi, les primeres notes del teclat, una llàgrima cau per la meua galta, però jo no en faig cas, jo continuo cantant.
La meua cançó preferida i veig com cadascú de vosaltres la viu, la toca o la canta amb passió com si en cada nota, cada acord, cada síl·laba us i anés la vida i us sentiu lliures. I és que per sentir la sensació de llibertat no cal ser lliure, simplement fa falta trobar el que et fa sentir la llibertat...