Tan sols tres paraules...

Aquella nit va sortir tard de la feina, com totes les nits anteriors en el darrer mes. Era negra nit i plovia. "Merda!" va exclamar. Justament aquell matí havia sortit amb presses de casa i no havia mirat la previsió meteorològica, per la qual cosa no s'havia endut cap paraigües. En el breu trajecte de la feina al metro se li va xopar l'americana i va pensar que la seva dona l'hauria de dur a la bugaderia l'endemà.

"La meva dona..." va dir per a sí mateix. La coneixia des de la facultat gràcies a uns amics en comú i se n'havia enamorat de seguida. D'allò ja en feia més de 15 anys i mai s'havia penedit de casar-se amb ella tan jove. Mai havia trobat cap dona que l'entengués millor que ella o amb qui pogués tenir tanta confiança: no s'amagaven res. O això era el que a ell li agradava pensar.

Quan per fi va arribar a casa després d'un viatge que se li va fer més llarg del normal va entaforar la clau al pany amb fermesa, la va girar, va respirar amb força i, d'una empenta, va obrir la porta. De dins en sortia la flaire d'estofat acabat de fer. "La meva dona és una joia." va pensar.

La va trobar a la cuina, acabant de preparar el sopar. Estava preciosa amb aquell vestit cenyit i no va poder evitar mirar-la amb desig. La va abraçar per l'esquena i ella va repenjar el cap a la seva espatlla amb tendresa. Quan per fi ella es va girar per a fer-li un petó va veure com de seriós la mirava ell. Ella va fer cara de preocupació tement que el seu marit no hagués passat un bon dia i li va preguntar què el neguitejava. Ell, avergonyit, no va poder mirar-la als ulls i va desviar la mirada: la seva dona el coneixia massa bé com per a amagar-li res. Després d'un minut interminable per fi va tornar a alçar la mirada cap als seus ulls. Tan sols tres paraules van sortir dels seus llavis.

- Tinc una amant.