Suïcidi amb lluna plena

Tot va començar el 30 de gener del 1999. La Marina se'n va anar a viure amb en Pere el dia que feien cinc anys que estaven junts. Encara eren molt joves i els hi quedaven moltes aventures que viure junts i per separat.
En Pere va demanar a en Pau, un amic de la infància, que si els podia ajudar a traslladar les pertinències de la Marina cap al pis d'en Pere. En Pau encantat, els va donar un cop de mà, cosa que va ser de gran ajuda per la parelleta. Un cop tot llest, els tres van obrir una ampolla de cava per celebrar la primera nit que passarien en Pere i la Marina junts en el mateix pis, al seu pis.

Durant els primers dos mesos tot va anar perfecte. A principis del tercer mes, la Marina es començava a preocupar. En Pere tornava molt tard a casa, i quan hi era, començava a manar-li coses a la noia, com si fos la seva criada. La Marina es deia que era normal, que les dones han de fer feliços als homes els quals s'estimen, perquè ells, feien el possible per cuidar tal com es mereix la dona que s'estimen. Cosa, en aquest cas, errònia.
Van fer fora en Pau de la feina perquè no treballava tal i com ho havia de fer. Ara hi hauria un sou menys per pagar el pis.
La Marina arribava a les nou de la nit a casa, i un cop a casa, havia de prepara el sopar, perquè el seu company encara no s'havia despertat.
Ell, rondava pel pis com una anima en pena, i com que no tenia re mes a fer, es va dedicar a beure -i com ja se sap, la beguda no porta enlloc-.
Van començar a arribar les discussions, i cada dia que passava, anava augmentant el grau de mala llet que tenia el noi. Fins que una nit, mentre es discutien per una petita ximpleria, a ell, se li va escapar la mà. La Marina es va quedar perplexa, notava la galta bullint, i un petit dolor a la mandíbula. En Pere de cop va reaccionar agafant a la noia per la mà i dient-li que ho sentia molt, que estava molt nerviós i que se li havia escapat la mà.
La Marina va dir que no passava re i se'n va anar al seu dormitori a reflexionar sobre el que havia passat. L'endemà, quan la noia es va despertar va fer una ganyota de dolor, tenia la galta esquerra molt adolorida, el cop que li havia donat el seu xicot, havia estat a consciència. Era dissabte i la Marina tenia festa de la feina, aquell dia el podria dedicar a descansar, o almenys ella s'ho pensava. En Pere ja va començar a donar ordres un cop es va posar en peus, la noia, ja tenia una llista de coses per fer infinita, i va decidir que aquell dissabte li tocava a ell moure una mica el cul, perquè es passava tota la setmana a dins a casa i a sobre no fotia ni brot. Ell ja li va fer una mirada assassina, però, va restar immòbil al sofà. La noia no volia perdre aquell dia tan maco que feia i va dir que se n'anava a donar una volta, que volia prendre una mica l'aire i pensar. Sobretot pensar.
Anava tan distreta que no es va donar compte de l'hora que era, ja eren les deu de la nit, en Pere devia estar preocupat.
Quan la Marina va arribar a casa és va endur una gran sorpresa, tota la casa estava regirada, com si haguessin entrat a robar. Va veure en Pere estirat al sofà amb una cervesa a la mà, i mirant-la com un bitxo rar. Ella no va poder aguantar més i li va dir, que millorava la seva actitud i li tenia mes respecte, o ella feia les maletes i se n'anava a casa dels seus pares. Ell, en sentir aquestes paraules es va aixecar de cop, l'ampolla de cervesa va caure al terra i va tacar tota l'estora.
Es va posar a plorar, en Pere es va posar a plorar. Li deia entremig de sanglots, que ho sentia molt, que a partir d'aquell dia canviaria, que l'endemà mateix buscaria una feina i que l'ajudaria mes amb les feines de casa. Durant una setmana la cosa va anar a millor, però, altre cop, un diumenge per la nit, en Pere es va tornar boig. Li va començar a demanar explicacions a la Marina de perquè l'havia vista amb en Pau passejant pel parc. Ella, nerviosa, li havia dit que s'havien trobat per casualitat i que havien decidit anar a prendre alguna cosa.
En Pere cada cop tremolava més i més de ràbia fins que, amb un tancar i obrir d'ulls, ja tenia una cadira agafada enlaire i li tirava a sobre a la Marina. Ella, immòbil al terra, amb una petita bassa de sang al costat, anava perdent el coneixement.
Amb esforços, la noia va anar obrint els ulls, es trobava estirada al seu llit, i li feia molt de mal el cap, llavors va ser quan va recordar que la seva parella li havia tirat una cadira per sobre. A poc a poc, es va anar incorporant, estava molt marejada, tot li donava voltes. Un cop de peu, va anar cap a la porta, volia marxar d'allà com més aviat millor, i si podia ser, sense trobar-se en Pere. Mala sort, quan anava a obrir la porta, va entrar ell amb una bossa a la mà, havia anat a comparar quelcom per poder sopar aquella nit.
La Marina tenia clar que no es quedaria ni una nit més al costat d'aquell desconegut, que temps enrere havia estat el seu xicot, amb el qual, havien compartit nits senceres fent l'amor.
Ell li impedia el pas, la va agafar i la va tornar cap a la seva habitació, abans de tancar la porta li va dir, "no et puc deixar marxar, no puc deixar que et tornis a veure amb en Pau, només estaràs aquí, amb mi, i ningú més".

La Marina ja portava tres setmanes tancada en el seu pis sense ni sortir a la terrassa. Durant aquell temps va estar pensant molt i va arribar la conclusió de que no podia seguir així, havia de fer alguna cosa.
La Marina va escollir un divendres per la nit, que feia lluna plena, per llevar-se la vida. En una nota va posar:
"Si m'has de mantenir tancada al teu costat, prefereixo morir i volar cap al cel, abans d'estar amb tu, torturant-me i aprofitant-te de mi."

Aquesta nota va ser la ultima cosa que va fer la Marina abans de mirar la lluna i amb un ganivet tacar aquella brillantor que desprenia la lluna, aquell punt blanc i esfèric que reposava sobre el seu cap.