Sota les ombres i l'encens

El silenci s’estova als teus llavis,
Laura, el temps, ara, és un mot llunyà
que s’escanya més enllà del diàleg
del nostre bes.
El teu cos s’impregna de l’anhel imantat
de tenir
la caramida de la meva pell en esclat
sense rastre.

Amaguem, sota les ombres i l’encens,
infinites sanefes i carícies,
l’escriptura enigmàtica de promeses ocultes,
un secret eteri en les entranyes de l’aire.

Mira’m, per l’escletxa que et deixin les ombres.
El món és a vegades tan xic
que el temor a perdre’l l’ensorra.

Sota les ombres i l’encens
hi som nosaltres, l’un dins l’altre,
sense saber-ho, en un vers mut
dins un bes sord.