Sortida d'emergència

Anheles el blanc, blanc brillant dels dies, blanc immòbil per no pensar en res. Però obres els ulls i a casa tot és gris, o gris més fosc, o negre. Les teves paraules surten de tots els racons d'aquest cau de casats i t'assalten. Sents les parets cada cop més a prop. T'ofegues. Tot és ple de pols... El món et roda. Respira a fons, cap tempesta és eterna. Et prems el cap amb les dues mans, amb força. Tanques els ulls i encara hi veus més, ombres de dubtes i perfils de fracassos. Hi ha un forat fosc davant teu i comences a caure... Obre els ulls! De pressa! I agafa les claus del cotxe...

*

El mar té el color suau de les oliveres, difuminat però brillant sota el sol insolent i burleta. Tanques els ulls un moment, i l'únic que sents és l'olor recorrent de sorra mullada i la quietor de l'aire a les teves galtes. Et descalces, i els teus peus dibuixen desitjos salats a la platja. Llances el rellotge i l'anell, que aletegen brillants un últim instant abans de perdre's en la tarda. Segueixes el vol auster d'una gavina. T'asseus, i deixes que l'olor de petxines t'embriagui a poc a poc...

*

La barca és blanca, d'un blanc atrevit malgrat la suavitat del capvespre. En baixa un home jove, quasi un noi, de mirada tèrbola i marina i cabells d'algues irisant-se al sol agònic. T'hi acostes a passos curts, sense pressa, i et sents com una nova Helena que deixa enrera palau, marit i filla. Quan ja hi ets a tocar, ell t'agafa la mà i tu l'observes, com tantes altres vegades. T'agraden els seus ulls brillants i la Troia que insinua el seu somriure. No l'estimes, però estimes el seu amor, i això et basta...