La sort de l’otòlit

Un relat de: Adaili
És un dia qualsevol, de color de llençols vells, quan puges al tren ràpid per tornar a casa. Busques el seient, al costat de la finestra, i agraeixes que el vagó estigui designat com a silenciós. Deixes la bossa a terra mentre saludes amb el cap la persona que s'asseu al teu costat, que ni tan sols et mires. Arrenca el tren i de la butxaca de l'abric treus un objecte blanc, d'un blanc opac que et recorda les dents que deixaves sota el coixí. El fas giravoltar amb la mà i el blanc es torna iridiscència de petxina, tot just per uns segons, indecís esclat transparent. Es fa estrany pensar que fins fa ben poc aquest bocí inert era dins la galta d'un peix saborós... I que bé que l'ha cuinat, la iaia, amb aquella salseta que et transporta als estius passats a Calella. Treus la cartera i col·loques l'otòlit a la butxaqueta transparent. El duràs sempre amb tu; diuen que porta sort.
Ja no te n’adones, la mà a la butxaca, els dits que giravolten sobre la superfície llisa. Va començar com un “desitja’m sort”, per a les entrevistes de feina, o abans de les presentacions orals. Notar la presència sòlida a la mà i resseguir-ne els contorns rodons té un no-sé-què mundà i rutinari que et tranquil·litza. Com abans de la teva primera presentació davant més de cent persones - i mira que vas passar nervis aquell dia - en què fins i tot et costava respirar i, en notar el contacte dels dits amb l'otòlit, va ser com si un pes invisible deixés d'oprimir-te el pit.
Mai no has cregut en amulets o supersticions, però amb el temps has arribat a pensar que sí que et porta sort. Et feliciten per les precentacions, els teus resultats als exàmens són excepcionals, i has aconseguit la feina que volies i que pensaves que estava fora del teu abast. Jugar amb l’otòlit ha esdevingut un tic nerviós, inconscient, quan esperes l’autobús o el metro, o durant seminaris o converses avorrits. I portar-lo amb tu ara t’és indispensable, no surts mai de casa sense ell i si ho fas, per error, tornes enrere a buscar-lo. La iaia no para de repetir-te que te n’hauries de fer un collaret o un braçalet, que un dia el perdràs si el duus sempre a la butxaca.
***
Els ocells piulen als arbres dels voltants i les primeres flors llueixen coloraines sota un ressol empipador. La grua s'eleva a poc a poc, ignorant el significat de la seva càrrega. Ningú no diu res. Prems una mica més el braç de la mare mentre et mires les sabates negres i els ulls se t'entelen. Tot just sembla que era ahir que la iaia et feia el dinar a Calella... I a la nevera de casa els pares encara queda pastís de diumenge passat, quan vau celebrar el seu aniversari. Tot ha anat tan de pressa...
***
- Ei, sóc jo! Sí, sí, ara vinc, però arribaré deu minuts tard. Què? Sí, d'acord. Fins ara!
Deixes el mòvil sobre la taula amb un esbufec i de seguida et poses a remenar el desordre. Ha de ser per aquí, penses, ahir encara el vaig veure... Mires sota papers, cartes i factures, darrere l’ordinador, al costat del bloc de notes. Però no el veus per enlloc. A veure, pensa! On el vas deixar ahir en arribar a casa i treure’l de la butxaca dels texans? Pot ser que sigui a la tauleta de nit? O la l’entrada? A la cuina segur que no... Regires l’habitació, la calaixera i el prestatge del rebedor, i fins i tot mires sota el llit, entre els coixins del sofà i a la tauleta de davant de la tele. Però segueix sense aparèixer... Tornes a treure els texans del cabàs de la roba bruta i tornes a inspeccionar-ne tots els racons, però res.
Mires la pluja que cau darrera la finestra i per costum poses la mà a la butxaca, buscant la superfície llisa. Però només hi ha un mocador de paper usat, i un post-it rebregat amb la llista de la compra. Les últimes setmanes han estat confuses, viscudes en un estat de semi-consciència semblant al d’una mala ressaca. Has buscat per tot arreu, refent els trajectes quotidians, i mirant a casa dels amics més propers i de la família. Fins i tot has trucat al telèfon d’objectes perduts dels transports metropolitans, de la universitat i del centre comercial on sovint vas al cinema. Però no hi ha hagut sort, l’otòlit no ha aparegut per enlloc, i avui el món et sembla un lloc estrany, difuminat i vague darrere les gotes d’aigua.
Passen els mesos i treballes més. No més hores, sinó més intensament, amb més concentració. El temps s'esmuny de pressa. Quedes sovint amb els amics; tornes a escriure. Ja no busques la superfície llisa i blanca dins la butxaca. En lloc d'això, has començat a mossegar-te les ungles, cosa que no havies fet mai abans. Vas més sovint al gimnàs, i a la nit dorms d'un son sense somnis, despertan-te com si tornessis d'un món llunyà cada matí. Segueixes agafant el tren cada diumenge per anar a dinar a casa els pares. Ja no hi ha delícies de peix de la iaia, i la mare fa el cor fort mentre serveix els plats. Parleu de trivialitats i del vostre dia a dia, i mentre talles la carn penses que perquè ningú no parla d'ella si tothom hi pensa.
Ara ja sí que no creus en la sort, ni d'amulets ni de cap altre tipus. Últimament has re-examinat la teva vida i de fet saps que saps el que vols, només has de tenir el valor per moure't i aconseguir-ho. Aquell tercer pis amb els geranis vermells al balcó i el sol a la tarda, la nova feina que no té res a veure amb el que has estudiat però t’agrada. Menys complicacions, menys coses i més gent que compti amb qui compartir-les. De vegades, al vespre, et quedes mirant el cel abans d’entrar a casa, i et sembla que aquest blau de tinta esquinçat d’estrelles és tot el que necessites.
***
És un dia qualsevol, de color de llençols nous, quan puges al tren lent per tornar a casa. Trobes el seient, al costat de la finestra, i no et molesten els passatgers que parlen al teu voltant. Deixes la bossa a terra mentre somrius a la gent que espera fora i que no coneixes. Arrenca el tren i de la butxaca de l'abric treus una fotografia, una mica descolorida i amb una cantonada lleugerament plegada. L'allises amb la mà, amb compte de no deixar-hi empremptes, mentre somrius a la teva imatge impresa. Treus la cartera i col·loques la foto de la iaia i tu, fa tants estius, a Calella, a la butxaqueta transparent. La duràs sempre amb tu per sentir aquesta escalforeta al pit.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Adaili

Adaili

10 Relats

15 Comentaris

9164 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
Nascuda a Barcelona l'any i el mes que la ciutat va ser nomenada seu dels Jocs Olímpics. Encara no sé on vaig, només que seguiré caminant...

Espero els vostres comentaris i crítiques! Gràcies per avançat!