Tens un minut?

Camina pel centre, vaguejant sense rumb, de contenidor d'escombraries a contenidor d'escombraries. Cansat, empipat amb el món i amb ell mateix, murmura entre dents renecs d'impotència i de soledat quan, de sobte, la veu. Davant d'ell, el mira amb una barreja de curiositat i picardia; bonica, jove, ben vestida.

"Hola", fa ell, entre defensiu i burleta. Cap resposta. Ella només somriu. La gent del seu voltant, vianants anònims com ells, passa pel seu costat sense ni tan sols mirar-los. En ple rovell de l'ou de la ciutat, estan sols.

"Què? No diràs res, oi? És clar, no estic al teu nivell, no et fot! Tu tens pasta, es nota per com vas arreglada, per com camines. Doncs mira, jo no tinc ni un putu duro! Potser tampoc no importa, no? Total, ja sóc gran, i pel que em queda... Segur que és el que has pensat tu. Sí, sí, segueix somrient, que a mi no m'enganyes... A la gent com tu, els pobres tant se'ls hi en foten! No em pots dir que no, tens cara de ser de bona família... De família amb sort. Què passa, que no n'hi pot haver per tothom? Però a vosaltres us és igual! Us manifesteu per coses que passen a l'altra punta del món i, després, a nosaltres que ens bombin!"

Mentre parla, sense adonar-se'n s'ha anat acostant cap a ella. "Què tens ara? Ah, clar, et faig fàstic, no? Creus que m'agrada remenar la vostra merda? Però d'alguna cosa he de viure! L'aire no alimenta, cony! No arronsis el nas. Si faig mala olor, t'aguantes. O m'oferiries la teva dutxa? Oi que no? Si és que queixar-se és molt fàcil!"

"No em miris així! Sí, he begut, i què? La soledat de vegades es fa insuportable. Tu no deus estar mai sola, per això... No, no riguis! Et creus molt bonica, oi que sí? No dic que no ho siguis, però saps tota la gent que no pot estar guapa perquè tu ho estiguis? Si és que us hauria de caure la cara de vergonya! Parleu molt, però després... I el pitjor és que d'aquí cinc minuts ja no te'n recordaràs de res del que t'he dit. Em giraràs l'esquena i ‘a otra cosa, mariposa'. I pobre de tu que em diguis que t'estic fent perdre el temps! Què és un minut de la teva vida al costat de tots els que jo passo així, d'aquesta manera que tant et repugna? Si és que m'hauries de donar les gràcies! Tu tens diners perquè la gent com jo no en té. I no cal que facis veure que et sap greu. Ja sé que ‘som egoistes per naturalesa'! Però si estiguessis al meu lloc..."

La seva veu ha anat baixant de to i ara es fa un silenci incòmode per sobre del caos que tenen de fons.

"Doncs mira!, saps què et dic? Que per mi et pots quedar els teus quartos i la teva ‘pijería'! A prendre pel sac tot!" Empipat, dona un cop de peu a una llauna que algú havia llançat a terra, i s'allunya renegant altra vegada contra tot i tothom. Ella segueix somrient; bonica, jove, ben vestida. Realment, van triar una bona fotografia per a l'anunci de roba.