Cop de cap

Primer van ser només algunes veus, aquí i allà, d'aquells que viuen de donar consell als altres; però és que va arribar un punt en què li deia tothom. A la feina (quan en tenia), a casa de la família, al bar, a la fleca de la cantonada... "Hauries de fer un cop de cap, decidir-te a centrar-te una mica!" ("No en farem res de bo, d'aquest xicot!", afegien alguns en veu baixa). De vegades pensava que tenien raó: sí, duia una vida molt esbojarrada, sempre amunt i avall, dormint durant el dia, despert a la nit, sense fer mai res profitós. Ja ho diuen que l'adolescència és temps de rebel·lia... És clar que el fet que estigués a punt de fer els trenta canviava una mica les coses.

De petit havia estat un nano molt tranquil, fins i tot massa. Callat, reservat, extremadament tímid. Fins que un dia, sense motiu aparent, s'havia destapat de cop; i des d'aleshores encara no havia parat. Per això aquell dimarts tornava a casa a les nou del matí, després de dotze hores que havien donat per alguna cosa més a part de sopar i buidar ampolles senceres. Va parar a comprar el diari al quiosc. No perquè li interessessin especialment les notícies, sinó més aviat perquè procurava trencar totes les rutines fent cada dia alguna cosa diferent. I ja feia massa mesos que no comprava cap diari. Va pagar amb l'import exacte (els diners era l'única cosa en què si mirava una mica) i va seguir cap a casa tot passant distretament les pàgines.

Va començar a pujar les escales a peu coix, saltant sobre el peu dret. Va arribar al primer replà saltant sobre el peu esquerre. I la veïna del tercer el va veure acostar-se a obrir la porta del seu pis tot caminant enrere. La dona, una jubilada xerraire i xafardera, va moure el cap amb desaprovació i va córrer al celobert, esperant trobar algú a qui explicar-ho. Ell no en va fer cas. No és que no se n'adonés, prou que sabia que era la riota de l'escala; però tan li feia. Els trobava a tots uns avorrits i uns amargats: haurien de fer com ell, prendre's la vida d'una altra manera, fer només el que tinguessin ganes de fer i quan en tinguessin ganes. Segur que serien més feliços...

Va anar directament cap a la nevera, d'on en va treure l'última cervesa. Tornava a estar a zero de queviures ("ni que s'evaporessin sols!"). Va somriure escèpticament als quadres del passadís, paisatges grisos de pintors anònims en una paret esgarrifadorament blanca. Un cop al menjador, va engegar alhora la televisió, la cadena musical i la ràdio portàtil. Li encantava sentir-se envoltat de soroll (com més estrident i discordant millor), el feia sentir acompanyat. Sovint tenia problemes amb els veïns, per aquest o d'altres motius, però semblava que com més gros era el merder que muntava, més bé el feia sentir.

Va agafar un llibre qualsevol del primer prestatge que va veure a la vora. No li agradava llegir, mai li havia agradat, només resseguia les pàgines buscant paraules gracioses, estranyes, escatològiques, grolleres. Algunes el feien somriure, de vegades, fins i tot, el feien riure en veu alta. Quan se'n cansava, agafava el telèfon i es posava a trucar, a l'atzar, a números i més números del llistí telefònic. Preguntava per gent amb noms rars, com més rars millor, que així sempre li deien que s'equivocava. Alguna vegada, però, havia resultat que sí que hi havia un Sígfrid, una Germània, un El·liseu, i aleshores es divertia confonent-los, fent-se passar per antics amants, amics, col·legues...

Aquell dimarts, tanmateix, no va arribar a fer cap trucada. El llibre que havia agafat l'havia deixat clavat a la cadira. No trobava cap paraula graciosa, cap paraula digna d'una riallada, ni tan sols d'un esbós de somriure. Va fixar-se en el títol: era una obra de teatre, una comèdia. Ara sí que no entenia res... O el pobre autor no tenia cap mena d'habilitat humorística, o allà el que fallava era ell. Va decidir-se per la segona opció: a la contraportada aclamaven l'obra com una de les millors comèdies de l'últim segle. Així doncs el problema el tenia ell (el va envair un lleuger inici d'angoixa...).

Va decidir sortir a córrer una estona, per airejar-se les idees. Després de ben bé mitja hora donant voltes al barri, tornava a ser a casa contemplant, petrificat, aquell llibre. Feia molt de temps que no tardava tant en decidir que volia fer a continuació. Sempre s'aferrava al primer impuls, a la primera idea que li creuava la imaginació, sense importar-li si era molt o poc forassenyada. Ara semblava que alguna cosa havia canviat; altre cop aquell principi d'angoixa. Cada cop més forta, oprimint-li el cervell. No podia pensar amb claredat; no recordava quan era l'últim cop que s'havia sentit així. Potser no s'hi havia sentit mai... Ni en les seves pitjor borratxeres no havia estat tan desorientat, ni en les seves pitjors ressaques no havia tingut el mal de cap que ara li havia agafat de sobte. Va posar-se dret amb dificultat. Aguantant-se al respatller de la cadira, va recolzar el cap contra la paret. Va tancar els ulls. De sobte, li va semblar sentir una ràfega d'aire fresc a la galta. Va tornar-li l'impuls que regia els seus actes: "Faré cas a la gent. Faré un cop de cap..."

L'endemà al matí, a la secció de societat, els diaris duien una nota breu, amb un titular tot estrany: Suïcidat un home contra la paret de casa seva.