Des de casa (com sempre)

Un relat de: Adaili

Mires per la finestra i l'únic que veus és la pluja com cau, fina i constant, inundant l'albada de perles humides que xopen les voreres i les cases. No hi ha gaire gent a fora, només uns pocs vianants matiners, amb expressió resignada i el paraigua obert. Els observes, observes cada detall del carrer, com si es tractés de la primera vegada que el veus. Et preguntes com deu ser la vida allà fora, sentint l'aire fresc al rostre i podent voltar sense rumb per la ciutat encara adormida. Quants cops has desitjat sortir de la teva presó de cristall i recórrer els carrers lliurement! Ho donaries tot per poder passar tan sols un dia a fora, convivint amb tota la gent que veus passar cada matí, cada tarda; sempre iguals i sempre diferents. Però saps prou bé que no pot ser, que mai no coneixeràs el que s'amaga més enllà del carrer on et trobes, de la casa on vius.

Repasses amb la vista els núvols grisos que enfosqueixen el cel, els mateixos núvols que fa un moment semblaven flonjos i inofensius. Segurament el plugim que cau ara és convertirà en tempesta d'aquí uns minuts, potser alguna hora i tot. Però t'és igual. La pluja concorda més amb el teu estat d'ànim que no pas el sol lluent que queia el dia anterior. A més, a tu el temps no t'influeix; faci el dia que faci, et quedes tancat entre les mateixes quatre parets, sense poder fer res més que mirar a l'exterior i lamentar-te del teu captiveri. Encara que, de què serveix lamentar-se quan s'ha perdut la força de lluitar? Fins i tot l'esperança, que diuen que és l'últim que es perd, està a punt de fugir dels teus ulls cansats i sense llum.

Més d'una vegada, i més de dues, en la foscor de la nit has resat a un Déu en qui fa temps que has deixat de creure, per demanar-li que t'alliberi d'aquesta existència que t'angoixa una mica més a cada segon que passa, implacable, sobre el teu cos cansat. Però tot és inútil. Inútil i absurd. Saps prou bé que l'única cosa que pots fer és esperar, encara que ja hagis oblidat la paciència que tanta falta et faria ara. Ni tan sols les poques visites que reps de tant en tant et fan més lleuger el pas del temps. Tot al contrari, només et recorden les ganes que tens de deixar-ho tot per descansar d'una vegada per totes.

Les campanes de l'església toquen les set. Les set del matí d'un altre dia gris i anodí com tots els que l'han precedit i tots els que el seguiran. Comptes cada minut que passa, desitjant que sigui l'últim de la teva espera. Una espera llarga i fatigosa, començada en el mateix instant en què el món et va veure obrir els ulls per primer cop. Des d'aleshores, la teva vida ha estat una repetició de dies insulsos, amb més foscor que no pas llum. Dies en què has intentat desesperadament trobar un sentit a tot plegat, o una raó per seguir endavant. Però ha estat en va. Res no et lliga aquí, ni tan sols pots entendre per què hi has vingut a parar. La teva existència són uns quants versos sense sentit que algú va escriure per equivocació i després va oblidar-se d'esborrar.

Comentaris

  • Aniversari[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Adaili

Adaili

10 Relats

15 Comentaris

9164 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
Nascuda a Barcelona l'any i el mes que la ciutat va ser nomenada seu dels Jocs Olímpics. Encara no sé on vaig, només que seguiré caminant...

Espero els vostres comentaris i crítiques! Gràcies per avançat!