Sorolls i silencis

Estic tipa de viure on visc: desaventatges d'un poble, inconvenients d'una ciutat. Atrapada. Ara mateix, asseguda davant l'ordinador penso en les màquines, i sobre tot en els motors, que em tenen més que avorrida.

Normalment en puc sentir de totes menes: de cotxe, és clar, quan surten de l'aparcament públic de la cantonada, a l'embús de les hores punta o fent carreres quan encara no ha despuntat el sol; de motos, soles o en grup, impertinents; els caminons de la brossa: entre les 2 i les 3 de la matinada el que recull el rebuig sacsegant histèricament els conenidors; el de l'orgànica a les 7, el del paper, el d'envasos, el del vidre i el de repàs convenientment repartits al llarg del dia per recordar-me el favor que em fan llevant-me les inmundícies; la màquina escombradora, amunt i avall, eixordadorament persistent; els martells pneumàtics que homes suats sostenen amb força foradant les voreres a la recerca de ves a saber quin tresor o d'un cementiri oblidat; les grúes elevadores carregades amb amençadors palets de totxanes volant pocs metres per sobre dels nostres caps; el camió que intenta aixecar una banyera plena de runa sense tapar; el trepant de la casa del costat; el disc que talla rajoles a casa del davant; la cisalla que sega l'al.lumini del portam que munten a la botiga de sota… màquines i màquines, motors i més motors, tots a l'hora a totes hores, cada dia, cada setmana. Ni un ocell, espantats; ni una subtil remor de fulles lliscant les unes contra les altres, ni les onades acaronant suament la sorra.

Em proposo escoltar música amb el meu MP3, impossible. Em poso taps a les orelles, i res; em prenc una pastilla per a dormir, i tampoc. Finestres tancades, una presó, quina calor! Hauré de morir per a deixar-los de sentir?