Sonet XIX

potser cal esborrar-se
dissoldre's com la cera
consumir-se com el ble
desaparèixer com un bes
que s'endu el pas del temps
morir com la memòria

Sense adonar-se'n.

Gràcies

molt bo

veig que ets una font que no cessa de brollar,

veig que tens paraules, imatges, un doll de sensacions per expressar i que ho fas així, com sens esforç

"els teus ulls de foc que ens desfan
com si fossim una mateixa figura de cera"

aquesta força creadora que t'empeny i et du per camins lluminosos de poesia.

per a MOLTS anys pseudo!

i gràcies per comentar-me amb tanta dedicació!

però et puc assegurar que has aconseguit un bell poema d'amor!

"...
No existeix un poema més bell que el que descriu
amb màgics versos inmortals la nostra història:
història sense fi recitada sobre llurs cors".

Només et diria, em sembla, que el pronom "llurs" aquí no m'hi acaba de quadrar. No hauria estat millor dir "el nostres"?

Amb tot, només és una petitíssima interpretació, que no desmereix la calidesa intimista del teu poema.

Bona feina, pseudo, i una abraçada!

tan bo com sempre... no sabia que també feies poesia! informàtica i poesia, quina barreja més explosiva eh?? jejeje Record i sort tamb´a tu en els examens, jo ja fa temps q estic de vacances... Petons!

amb el difícil que és fer un sonet i tu vas i el brodes, mestre!!!
jo et diria plagiant i deformant al gran poeta:
això és poesia de totes les poesies que es fan i es desfan!!!
una abraçada!

Cada paraula és capaç de desxifrar tot una imatge. M'encanta!


"Et vull amb mi: la teua pell completa com un somni, no hi ha demà si no ets amb mi, acaronant-me... potser besant-me.. i tot a plena llum".

(( Feliu Ventura ))

Ostres, quin sonet...!

No existeix res més
que allò que et duu a escriure
uns versos tan preciosos
on les paraules rient rimen
i els sentiments s'amaguen
vergonyosos.

Olé!

angie