Són pedra foguera que m'encén la passió.

no sé com ho he llegit...perdona!

La papallona, símbol de llibertat incontrolada, de bellesa i de feblesa aparent, enceta una estrofa descriptiva i suggerent. A la segona estrofa, el poema branda bandera de valentia i toca (en l'extensió del terme), per arribar a una de nova, més mística i íntima.
La darrera estrofa és potser la que m'agrada menys, perquè hi esperava menys romanticisme, potser la sonoritat d'opuscle i crepuscle, la trobo una mica forçada...
Però la frase del títol, que també és un vers, m'agrada, m'agrada molt : són (amb accent, sinó es confon amb la son de dormir, jeje) pedra foguera... una expressió molt bona.

petons i a mi també em venia molt de gust conèixer-te, però no va ser possible...

angie

Des de l'aleteig de la papallona fins al setí suau del cabell, has traçat un camí màgic...

De la llengua rosada i els llavis carnosos fins el davallar del dit, has descrit un frenesí!

Des del frec dels mugrons fins al bes al coll, has redactat un paràgraf sencer!!

Dels signes del presagi fins a la foguera lluminosa, has ofert una opció on immolar-se...

I abans de què t'abrasis, jo et faig tramesa d'una abraçada fresqueta de bon dematí,
Unaquimera