Cercador
Són pedra foguera que m'encén la passió.
Un relat de: RodamonsLa papallona que eternament aleteja
en l'espatlla, enfila cap al coll llur camí
jugant amb la màgica celístia, clareja
entre les onades de cabell, suau setí.
La llengua, de punta rosada, contorneja
els llavis carnosos, invitant al frenesí.
La punta del dit davalla, suggerent volteja
les voluptuoses rodoneses del seu si.
El càlid alé d'un xiuxiueig de confessió
uns mugrons prominents fegant-me furtius el muscle
un lleu bes en el coll per tota expressió.
Són els signes amb els que escriu Eros l'opuscle.
Són pedra foguera que m'encén la passió.
Són la llum que ens il·lumina en el crepuscle.
Xavier Vidal
Comentaris
-
no tinguis en compte això de la son... [Ofensiu]angie | 28-05-2007
no sé com ho he llegit...perdona!
-
Espurnes poètiques[Ofensiu]angie | 28-05-2007
La papallona, símbol de llibertat incontrolada, de bellesa i de feblesa aparent, enceta una estrofa descriptiva i suggerent. A la segona estrofa, el poema branda bandera de valentia i toca (en l'extensió del terme), per arribar a una de nova, més mística i íntima.
La darrera estrofa és potser la que m'agrada menys, perquè hi esperava menys romanticisme, potser la sonoritat d'opuscle i crepuscle, la trobo una mica forçada...
Però la frase del títol, que també és un vers, m'agrada, m'agrada molt : són (amb accent, sinó es confon amb la son de dormir, jeje) pedra foguera... una expressió molt bona.
petons i a mi també em venia molt de gust conèixer-te, però no va ser possible...
angie
-
Passió encesa![Ofensiu]Unaquimera | 24-03-2007 | Valoració: 10
Des de l'aleteig de la papallona fins al setí suau del cabell, has traçat un camí màgic...
De la llengua rosada i els llavis carnosos fins el davallar del dit, has descrit un frenesí!
Des del frec dels mugrons fins al bes al coll, has redactat un paràgraf sencer!!
Dels signes del presagi fins a la foguera lluminosa, has ofert una opció on immolar-se...
I abans de què t'abrasis, jo et faig tramesa d'una abraçada fresqueta de bon dematí,
Unaquimera
l´Autor

33 Relats
118 Comentaris
48142 Lectures
Valoració de l'autor: 9.78
Biografia:
Aquest és un dels plats que prepare a la meua cuina, empanada de pasta fullada amb llobarro.____________________________________
Diu el poeta:
"Caminante no hay camino,
se hace camino al andar."
Però no és cert. El camí hi és. Ja fa molt de temps que hi és. L'han fet miler i milers de persones que des de temps immemorials han anat fent via.
Potser ens agrada sentir-nos originals i creure'ns que el camí l'obrim nosaltres amb les nostres passes, però no és així, ja hi era abans de nosaltres, i hi serà després que hagem passat.
Tanmateix, no ens preocupem pel camí i gaudim de la bellesa que ens envolta a cada passa que hi fem.
josocells@gmail.com
També podeu seguir-me al blog de poesia:
El Mur de Xerea
i al blog de contes:
Armario de Cuentos Vivos
Últims relats de l'autor
- La sonata de Detroit
- Plaf!
- La boca de l’infern
- Avui com sempre, Vicent Andrés Estellés
- Espurnes en la nit
- El poder dels descreguts.
- L'artefacte auxiliar
- Docència participativa
- Caminant pel meu país.
- Incentius
- Són pedra foguera que m'encén la passió.
- Ai Maria!
- M'ha eixit un gra a la cara.
- Genealogia de Deducció
- Per què escrivim? (Converses amb K)