El poder dels descreguts.

En les llòbregues sales de les profunditats del Palau de La Governació, un rostre desfigurat pels colps rebuts amb la prodigalitat que caracteritza el cel professional dels torturadors, dibuixava un lleu somrís, del qual penjava un prim fil sangonent, davant de la desesperació del botxí. Aquest, enfurismat per la falta de participació del prés, agafant-lo pels cabells li va alçar el cap fins a la seua alçada, aleshores li va escopir les paraules a la cara:
― De què cony et rius, malparit?
El reu el mirà amb tota la sornegueria que li permetia la cara unflada pels cràters en plena erupció hematosa, que la perícia de l'estiracordetes havia propiciat amb les seues atencions:
― Em ric de la teua estúpida arrogància ― feu una pausa per recuperar l'alè ―. No eres tan poderós com per doblegar la voluntat d'aquells que han de nàixer.
La ràbia impulsà el ferro roent a través de l'ull fins al centre del cervell, amb un va intent d'extirpar la lógica d'aquella afirmació.
El general va fer un pas enrere per tindre millor perspectiva de la seua obra. Aleshores va veure el naixement d'un màrtir.