Són els temps els que canvien?

Són els temps els que canvien?
En Lluís sortia d'escola i es dirigia cap a casa. Havia tingut entrenament de bàsquet i per això sortia més tard que de costum. Era aquella època que comença a fer-se fosc
aviat. En passar per un carrer ja a prop de casa seva va veure la Clara, una amigueta, asseguda al portal de casa seva. Va aturar-se i es va adonar que estava plorant. Quietament, sense soroll, però unes llàgrimes li relliscaven cara avall.
Es va asseure al seu costat i li va preguntar:
-Què et passa, Clara?
-Res -li va respondre- només és que estic molt trista.
-I això per què?- va insistir ell.
-Doncs, mira... perquè la meva àvia és morta, ves.
-Ah... ho sento... però quan ha estat? Jo no n'he sentit a parlar pel barri.
-És que no és pas ara que ha passat, ja fa temps que es va morir, potser un any i tot.
-Caram! I encara estàs tan trista? Sempre he sentit dir que el temps va calmant les penes.
-Si, però és que avui és dissabte, saps? És el dia que els meus pares surten a la nit i ella sempre venia a fer-me companyia.
-I ara et quedes sola a casa? I és clar, tens por i per això plores, oi?
-No, no, no és això. Ve la Nuri, una cangur. Però jo trobo a faltar els contes que m'explicava l'àvia.
-I aquesta Nuri no en sap cap? Digues-li que te'n llegeixi uns quants.
- Oh, no serien pas iguals que els de l'àvia. Ella parlava un llenguatge diferent, com t'ho diria? Per exemple, deia que les estrelles eren finestres del cel i que des d'elles ens podien veure. Tu t'ho pots creure això?
En Lluís va callar. Estava pensant. A prop de lluna, ara que ja quasi era fosc del tot, es veia brillar una estrella. Potser era Venus, segons explicaven a l'escola. Va tancar les mans en forma de cercle i se les va acostar als ulls. Després sobre un sol ull, l'una al davant de l'altra, com si fossin un telescopi. Va mirar fixament l'estrella i li va semblar distingir com un rastre de llum, d'aquells que de dia deixen al cel, els avions. Un raig que sortint d'ella arribava cap a ell. Potser sí que a l'altra banda també estava mirant algú. És clar que semblava impossible, ell sabia que estaven tan lluny de la terra, les estrelles... però, ves, qui sap, n'hi havia tantes de coses que semblaven impossibles i després resultaven certes... Però si de cas, qui hi podia haver a l'altra banda, alguna espècie de "marciano" o de "venusario" o algú amb un nom d'aquests estel·lars? Li agradaria ser astronauta i viatjar a l'espai, quan fos gran.
Va explicar els seus pensaments a la Clara i li va preguntar:
-Creus que pensava en alguna cosa per l'estil la teva àvia, quan et parlava dels estels?
-Em sembla que no -li va dir ella- més aviat creia que eren els seus amics morts els que la miraven des d'allà. I jo penso que potser ara ella també em pot veure .
-Apa!- es va esverar en Lluís- què vols que hi facin els morts a l'espai? I que no vas veure com l'enterraven a ella?
-Sí, ja sé que és estrany, però també ho es tot això dels "marcianos", ves.
En aquestes va sortir la Nuri:
-Que hi feu tanta estona aquí fora, que no veieu que ja és fosc?
-És que parlàvem i ens ha passat el temps sense adonar-nos-en- li va dir la Clara.
-Ah sí? I de què parlàveu que fos tan interessant- va preguntar ella.
Li van explicar i li van demanar la seva opinió. El primer que va pensar va ser: "Renoi, com canvien els temps" i va decidir eludir el tema.
-Jo no sé res de tot això. Prou feina tinc a entendre què passa per aquí baix. En tot cas pregunteu-ho als vostres pares, d'acord? I ara entreu va, que no són hores d'estar al carrer.
I aquí es va acabar la transcendental conversa. De moment. Perquè les preguntes van continuar creixent dins d'ells dos, mentre creixien en edat. En Lluís no va arribar a ser astronauta, però sí astròleg, i la Clara va arribar a ser famosa com a escriptora de narracions curtes... i va estudiar Teologia, en un intent d'aprofundir en la transcendència de la vida.
Potser, només potser, tot va ser fruit d'una conversa d'un capvespre, basada en el record d'una àvia enyorada.