Somnis

La meva vida contemplativa, si existeix, no la conec. Tanmateix, alguna rara vegada m'acosto a un racó d'un diminut parc que resta encara viu a la ciutat, poc escombrat i poc regat, busco un banc per a seure que li sigui còmode a la meva columna vertebral, contemplo si la gent que m'entorna és de la meva espècie, i, quan no tinc dubtes sobre la meva propera tranquil.litat i benestar, m'assec en la posició adient a un home que necessita repòs.
Els meus ulls veuen poc el què miren. És la meva imaginació la que substitueix la vista per a crear imatges satisfactòries. Els núvols em serveixen de pantalla, i...

-¡Quina sort la de trobar-vos, bon senyor meu!- exclama de sobte, al meu costat, un jovenot desconegut.
-Perdoni... Amb qui parlo, per favor?
-Em pensava que em recordaríeu. Sóc el fill del vostre amic en Jaume Ulldebò, a qui va presentar un dia el meu pare... aquell company vostre de la universitat...
-Ah, sí... Ja et recordo... ¿T'asseus al meu costat, i em serà més fàcil escoltar-te sense que els ulls se'm guerxin mirant enlaire?
-Oh! I tant! Precisament m'agradaria estar al costat vostre per tal que la vostra serenor, que conec per la vostra literatura, m'animi a explicar-vos quelcom que sé que vós comprendreu. Perquè aquí, en aquesta ciutat, la gent no escolta gaire si se li parla de vaguetats, però no escolta gens si se li vol comunicar algun sentiment, algun problema personal….
-Digues, digues... T'escolto.
I el jove em va fer aquestes confessions:

Jo, sabeu?, sóc un ésser anormal, tant, que no sé ni tan sols si existeixo de debò. Jo, si existeixo, sóc el què són els meus somnis, pels quals visc, pels quals té sentit la meva vida, si és que en tinc, de vida. Mai no he aspirat a ser més que un somniador. Els meus somnis em fan, i els malsons em fustiguen. En cada cas, contribueixen a crear el món fals que m'acompanya, i que sens dubte m'acompanyarà sempre.
No tinc amics, ni coneguts. Tan sols fantàstics éssers somniats, creats per mi, per a ser els meus companys. De vegades els retrobo, amb gran alegria, en altres somnis meus, i amb ells penso, i raono, i discuteixo sobre les coses irreals que creo en somnis.
No són gent com som nosaltres, els humans. Són fantàstics éssers que no sabria descriure, que tenen reaccions incomprensibles, però més reals que les nostres perquè les senten més profundament. Ells no tenen somnis -perquè, somnis, ja ho són ells mateixos- però tenen al.lucinacions, perturbacions mancades d'emoció, conductes desordenades en les quals les idees manquen de lògica, pertorbacions de la seva mobilitat, i afectivivitat que combina la intensa ternura amb l'odi espantós.
Hi ha dies, semanes, i àdhuc mesos, en què els meus amics tenen tan sols deliris tendres, romàntics, sensitius, plens d'emocions pures i emotives. El món, durant aquests lapses de temps, es transforma per a ells i per a mi mateix. Visc, perquè viuen tots els meus amics amb mi, un món utòpic de benestar celestial. Domina la bondat, i la pietat, i totes aquelles qualitats que les religions diuen que, ben practicades, porten al cel.
Però, en d'altres ocasions, apareixen en ells, aquells monstres incomprensibles, símptomes negatius sorprenents. Un d'ells és una apatia desmesurada, vull dir una manca d'interès per tot allò que és rutinari en la vida, com àdhuc la manca de voluntat de treball, per gana que tinguin i necessitat d'obtenir diners per a qualsevol necessitat vital, perquè, a ells, ¿què els importa la vida? L'oci complet és, aleshores, la seva dèria, l' absoluta voluntat d'assolir. I d'altres símptomes, com poden ser alogies, anhedònies, i aplanament d'estímuls i d'emocions.
No vull pecar d'arrogància, emprant mots rars que potser vós, tot i la vostra cultura enciclopèdica, no heu entès, car els mots són del meu àmbit oníric... Perdoneu-me... En dir alogies, significo un transtorn negatiu de la parla, , amb pobresa de contingut i d'expressió, amb comentaris maldestres i innocus, amb possibles silencis inclosos. En dir anhedònies, volia que s'entengués la impossibilitat, pràcticament, de gaudir amb el tracte de la resta de mortals -potser perquè ells no ho són de mortals-- ni de preocupar-se de llurs relacions sexuals, ni de les alegries infantils que infonen els jocs, els esplais i qualsevol entreteniment. I pel que he anomenat afectivitat aplanada, ja suposo que m'heu entès: no es pot aconseguir d'ells, amb estímuls, una resposta emocional, no perquè les emocions no existeixin dins seu, sinó perquè no les demostren, o en demostren quan no pertoca, amb confusió de plantejaments.
Ja veieu, doncs, que hi pot haver vides que no són vides, i vivències que destrueixen, en comptes d'ajudar a suportar una existència que no comprenem. I jo em pregunto, senyor, ¿què puc fer per a deixar de ser el que sóc, o millor dit, allò que no sóc? Un escriptor em podrà contestar, i vós ho sou. Espero alguna paraula vostra.

Has llegit algun llibre de Kafka..."El procés", "El castell". "Metamorfosi"?... -li vaig preguntar, per tota contesta.
El jove, de sobte, va tonar-se blanc, perlejant gotes de suor i extraviant els ulls. Durant uns instants, senblà que volia respondre'm amb paraules que no aconseguia trobar. Hi hagué un temps de silenci temps durants uns minuts. Després s'aixecà del banc, proferí un crit que semblava un udol, i fugí del meu costat.
El seu pare, el meu amic Jaume Ulldebò em va comunicar, uns mesos més tard , que el seu fill estava bé... però que no sortia de casa i que gairebé no parlava.
Coses de la vida, que per algú no deixa de ser un turment. I jo em pregunto, com tantes vegades, per tantes coses: per què?