SOMNI

Cap al tard, l’Alba passejava cada dia a la vora del mar, encimbellada sobre unes roques d’un gris fosc que mostraven les escletxes i erosions modelades per l’imparable llima dels segles. En un punt on el rocam formava uns graons naturals, baixà fins la sorra, d’un granulat notable, ros i brillant.

Seguia les passes imaginades d’un amant esperat i inconegut, mentre l’aigua amansida li besava els peus amb l’escuma blanca i porosa. S’aturà per a descansar una estona al costat d’una vella barraca de pescador al cantó de la qual els temporals de llevant hi permetien encara la presència d’un atrotinat banc de pedra. S’hi estirà i, amb el murmuri discret de l’onatge que moria a la sorra, l’Alba s’adormí.

En aquell trànsit on la ment s’eleva al cel dels somnis, el xiuxiueig suau i persistent del mar l’acompanyà fins al regne de la fantasia, on tot és possible. I així, corpresa en la seva inconsciència, contemplà com del mig del mar se n’apartaven grans ones de crestes irisades que deixaven emergir una illa plana i desèrtica on només s’hi veia ella mateixa i un noi al seu costat. Ella volia agafar-lo de la mà i caminar, però no s’hi veien camins ni més horitzó que el mar enllà; tot era planer, imprecís, sense destins.

Es va fer fosc, a la platja. L’Alba, agafada al braç del seu acompanyant, li mirava un rostre que no veia. Volia seguir amb ell cap al futur, mentre la marea començava cadenciosament la seva dansa vespertina. Creixia la remor de les ones quan uns esquitxos salats i oportuns saltaren a la cara i als braços de l’Alba, que es despertà, encara ancorada en el seu somni. I, veient que estava sola, se’n tornà.