Cercador
Observatori
Un relat de: Neòfit- Compartir:
OBSERVATORI
El senyor Berenguer sempre seia al racó de la terrassa i pagava el tallat quan el cambrer li duia el tiquet a taula, mentre acabava de fullejar el diari abans d’aixecar-se i marxar. Aquella tarda es va entretenir parlant amb l’amo de la cafeteria i va deixar pagat el seu petit plaer abans d’asseure’s. Tot seguit es dirigí a l’exterior on, a causa del seu sobtat canvi d’hàbit, va trobar ocupada la seva taula i va haver de conformar-se amb la del cantó. S’hi instal·là parsimoniosament, amb l’ajuda d’un bastó amb capçal d’ivori que figurava un cap de tigre. Des d’aquest nou punt, veia tot el moviment que es produïa en aquella cèntrica cruïlla. Acostumat a la intimitat que li permetia aquell racó, la nova ubicació d’aquella tarda el va distreure i es va dedicar a badar gaudint de tota aquella quantitat de vida que transitava davant seu. Només interrompia la mirada sobre el batec de la ciutat rascant-se sovint el genoll dret, amb el que anava fent flexions, com si li tibés.
Amb la mirada podia abastar tot allò: taxis, gent a peu entrant i sortint de botigues, molts cotxes i autobusos a vessar -era l’hora en què els nens surten d’escola-; també alguns operaris a les voreres i bicicletes, pedalades per missatgers carregats amb voluminoses motxilles. Encara, motos i alguna ambulància passejaven ostentosament les seves estridències. El carrer bullia. L’atmosfera vibrant d’aquella tarda era completa. El senyor Berenguer mirava sense parar la mobilitat d’aquell espectacle incessant de colors i brogit.
Va veure un home a la parada del bus del davant. Portava un borsalino de color cru que li dissimulava la calvície, que es movia molt. Va arribar el bus i, amb ell, un segon home, més jove, es va reunir amb el primer i li va donar un sobre. Tots dos amb cara seriosa, varen quedar-se al mateix lloc, gairebé sense dir-se res. Miraven els respectius rellotges. Dos minuts més tard un taxi es va aturar en aquell punt i un tercer home va aparèixer: era alt, prim i ros. Amb el cap va indicar als altres dos que el seguissin carrer avall. El senyor Berenguer se’ls mirava fins que varen desaparèixer darrere la següent cantonada, passant just pel davant de l’agent de la guàrdia urbana que es trobava en aquell punt. El guàrdia no es va moure. Mentre els tres homes caminaven fins a la cruïlla propera, el senyor Berenguer va sentir unes paraules en to baix que li arribaven de la taula que tenia a la seva esquena:
-Era en McFarlan el que anava al davant, no l’has reconegut? I els altres dos, qui son?
-Sí, el cabró d’en McFarlan, amb el mafiós d’en Matutes. I l’altre, qui cony és?
-No ho sé. Deuen anar a cobrar algun favor, tu... Vinga, ja saps què ens toca, ara!
El senyor Berenguer es va acomodar més bé, repenjant-se al seu seient. Girava els fulls del diari, amb les orelles posades a l’altra taula. Va sentir algun exabrupte. Els dos ocupants de la taula veïna varen abandonar de pressa la cafeteria. Al mateix temps, una dona jove es va aturar a prop del senyor Berenguer, amb el mòbil a la mà, molt nerviosa:
-Mira, Eduard, ara no m’atabalis. Ja faig tard a recollir el nen i no tinc temps. Però després ja parlarem, si és que en tens ganes. Ja m’explicaràs de que va aquest teu rotllo!
- ..... ! Es va sentir un clic brusc, de l’altre interlocutor, que li penjava el telèfon.
La dona, visiblement enrabiada, plorava; va travessar el carrer en direcció a l’escola i va desaparèixer entre la gent. Mentres, dos adolescents que s’acostaven en patinet evitaven els vianants de la vorera i algú els va aixecar la veu.
Al balcó d’un quart pis d’una de les façanes del davant de la cafeteria, dos senyores velles en bata regaven les plantes. A baix hi arribaven gotes batejant alguns caps que miraven a dalt buscant resposta, mentre a la petita bassa formada a la vorera s’hi aturava a flairar un beagle que acompanyava una parella. Aquests varen estirar ràpidament la corretja del gos, quan instintivament ja aixecava la pota sobre l’aigua vessada.
El senyor Berenguer es començà a moure, incòmode i gratant-se el genoll, sense trobar una posició més plaent. Dues hores després d’haver pres el tallat, s’aixecà feixugament del seient i amb pas tranquil, guiat per la fermesa felina del bastó, va abandonar la cafeteria, sense haver llegit el diari d’aquell dia.
* * *
El senyor Berenguer sempre seia al racó de la terrassa i pagava el tallat quan el cambrer li duia el tiquet a taula, mentre acabava de fullejar el diari abans d’aixecar-se i marxar. Aquella tarda es va entretenir parlant amb l’amo de la cafeteria i va deixar pagat el seu petit plaer abans d’asseure’s. Tot seguit es dirigí a l’exterior on, a causa del seu sobtat canvi d’hàbit, va trobar ocupada la seva taula i va haver de conformar-se amb la del cantó. S’hi instal·là parsimoniosament, amb l’ajuda d’un bastó amb capçal d’ivori que figurava un cap de tigre. Des d’aquest nou punt, veia tot el moviment que es produïa en aquella cèntrica cruïlla. Acostumat a la intimitat que li permetia aquell racó, la nova ubicació d’aquella tarda el va distreure i es va dedicar a badar gaudint de tota aquella quantitat de vida que transitava davant seu. Només interrompia la mirada sobre el batec de la ciutat rascant-se sovint el genoll dret, amb el que anava fent flexions, com si li tibés.
Amb la mirada podia abastar tot allò: taxis, gent a peu entrant i sortint de botigues, molts cotxes i autobusos a vessar -era l’hora en què els nens surten d’escola-; també alguns operaris a les voreres i bicicletes, pedalades per missatgers carregats amb voluminoses motxilles. Encara, motos i alguna ambulància passejaven ostentosament les seves estridències. El carrer bullia. L’atmosfera vibrant d’aquella tarda era completa. El senyor Berenguer mirava sense parar la mobilitat d’aquell espectacle incessant de colors i brogit.
Va veure un home a la parada del bus del davant. Portava un borsalino de color cru que li dissimulava la calvície, que es movia molt. Va arribar el bus i, amb ell, un segon home, més jove, es va reunir amb el primer i li va donar un sobre. Tots dos amb cara seriosa, varen quedar-se al mateix lloc, gairebé sense dir-se res. Miraven els respectius rellotges. Dos minuts més tard un taxi es va aturar en aquell punt i un tercer home va aparèixer: era alt, prim i ros. Amb el cap va indicar als altres dos que el seguissin carrer avall. El senyor Berenguer se’ls mirava fins que varen desaparèixer darrere la següent cantonada, passant just pel davant de l’agent de la guàrdia urbana que es trobava en aquell punt. El guàrdia no es va moure. Mentre els tres homes caminaven fins a la cruïlla propera, el senyor Berenguer va sentir unes paraules en to baix que li arribaven de la taula que tenia a la seva esquena:
-Era en McFarlan el que anava al davant, no l’has reconegut? I els altres dos, qui son?
-Sí, el cabró d’en McFarlan, amb el mafiós d’en Matutes. I l’altre, qui cony és?
-No ho sé. Deuen anar a cobrar algun favor, tu... Vinga, ja saps què ens toca, ara!
El senyor Berenguer es va acomodar més bé, repenjant-se al seu seient. Girava els fulls del diari, amb les orelles posades a l’altra taula. Va sentir algun exabrupte. Els dos ocupants de la taula veïna varen abandonar de pressa la cafeteria. Al mateix temps, una dona jove es va aturar a prop del senyor Berenguer, amb el mòbil a la mà, molt nerviosa:
-Mira, Eduard, ara no m’atabalis. Ja faig tard a recollir el nen i no tinc temps. Però després ja parlarem, si és que en tens ganes. Ja m’explicaràs de que va aquest teu rotllo!
- ..... ! Es va sentir un clic brusc, de l’altre interlocutor, que li penjava el telèfon.
La dona, visiblement enrabiada, plorava; va travessar el carrer en direcció a l’escola i va desaparèixer entre la gent. Mentres, dos adolescents que s’acostaven en patinet evitaven els vianants de la vorera i algú els va aixecar la veu.
Al balcó d’un quart pis d’una de les façanes del davant de la cafeteria, dos senyores velles en bata regaven les plantes. A baix hi arribaven gotes batejant alguns caps que miraven a dalt buscant resposta, mentre a la petita bassa formada a la vorera s’hi aturava a flairar un beagle que acompanyava una parella. Aquests varen estirar ràpidament la corretja del gos, quan instintivament ja aixecava la pota sobre l’aigua vessada.
El senyor Berenguer es començà a moure, incòmode i gratant-se el genoll, sense trobar una posició més plaent. Dues hores després d’haver pres el tallat, s’aixecà feixugament del seient i amb pas tranquil, guiat per la fermesa felina del bastó, va abandonar la cafeteria, sense haver llegit el diari d’aquell dia.
* * *