ESTRANGER

ESTRANGER

Estava molt cansat d’aquell tipus de vida estressant de consultes, metros i sirenes estridents que li havien acabat de saturar l’ànim, estavellat el dia que ella va marxar de casa. Feia ja tres anys i, des d’aleshores, en Sebastià buscava un canvi en la seva existència, trobar un entorn menys hostil que li oferís un viure més satisfactori; sentir una serenor més equilibrada que el compensés i, fins on fos possible, el retornés a l’estabilitat dels bons temps: els conviscuts amb la Victòria abans de que la seva relació es comencés a emboirar.
Li costava clarificar les idees i establir propòsits. Cinquanta-tres anys es una edat en què, en general, estàs ja instal.lat en la zona de confort i no et planteges gaire canvis. No deixar els amics de Barcelona era una opció de pes per a retenir-lo en la sorollosa plenitud de la capital, amb les seves múltiples oportunitats; marxar empès pel seu anhel de canviar d’escenari però afrontant una nova solitud, l’espantava una mica. De fet, el seu tarannà sempre havia contingut una contrastada coexistència d’aquesta voluntat esquerdada i d’una gran seguretat en si mateix quan operava com a cap de l’equip quirúrgic. És més, la visió directa dels cors dels pacients li generava, més enllà de la passió per la cirurgia, una mena de consciència d’àngel custodi de les emocions dels altres.
En Sebastià, però, amb cinc dècades ben complertes a l’esquena i amb els sentiments ferits, no aconseguia sortir del seu atzucac perquè no ho veia com un dilema de tria fàcil. A les nits li pujava la marea i des del coixí els pensaments alimentaven aquell rau-rau; el catapultaven a ves a saber quin lloc ideal que l’ajudés a passar aquella amargor que li bloquejava l’anhel de buscar una nova parella. En canvi, les hores diürnes li obrien les finestres interiors i, sortint de la feina, mantenia sovint amb els amics el contacte necessari que li proporcionava, a parts iguals, escalf i un refredament de la idea de marxar. Tornant a casa, però, l’esperaven altre cop els dubtes. Insistents, rosegadors, irreductibles.
Un dia, fa un mes, va somniar cap a trenc d’alba: la Victòria el demandava per la mort del seu pare «a mans» -així ho expressava en l’escrit d’acusació- d’en Sebastià, a la taula d’operacions. Amb una suor freda i un espasme es va desvetllar, sobresaltat. I posant els peus a terra i amb les mans cobrint-se el rostre va llegir amb claredat el missatge: "Has de marxar", es va dir interiorment. I encara en veu alta i els ulls ben oberts va repetir-se: "he de marxar d’aquí. Marxaré!". Immediatament es dirigí al bany i, amb un enèrgic sacseig de mans com qui s’aparta una teranyina al mig del bosc, s’esquitxà la cara amb aigua freda, que deixà córrer pels canells, ratificant-se així en una decisió cavalcant de la que ell mateix es va sorprendre. Ara ja no li bastava amb canviar de vida i d’entorn: sentia la necessitat d’allunyar-se geogràficament dels fantasmes que encara li sobrevivien a Barcelona.
***
A l’hospital de Maó els calia cobrir una plaça de cardiòleg. En Sebastià se’n va assabentar perquè mirava convocatòries públiques d’arreu, d’ençà que lluitava amb el seu dilema. Es va presentar al concurs i va guanyar la plaça. El missatge sorgit del somni aquella matinada li havia resultat tan clar i definitiu que ja ni es va qüestionar si traslladar-s’hi en ferry cercant nous horitzons sobre les ones, o en avió cel enllà. La seva il.lusió renascuda l’encaminà a la T2 d’El Prat. L’aparell s’enlairà i mitja hora més tard aterrava a Menorca. Es va presentar a la direcció de l’hospital; després va agafar un taxi fins a l’hotel on s’hauria d’estar fins a trobar un apartament, i es va disposar a estrenar aquella nova vida illenca, més reposada, més rural, en la qual havia posat totes les noves esperances, tot just estrenades.
A l’equip d’infermeres de quiròfan hi retrobà una cara, coneguda anys abans durant unes vacances balears amb la Victòria: la cosina d'ella, la Glòria Pedral -divorciada de feia anys d’un alemany- que, professionalment, havia de ser la mà dreta del nou doctor. Alguna cosa, algun ressort ancorat en aquella coneixença oblidada i retrobada es va activar quan les seves mirades es creuaven en la petició i entrega del material quirúrgic sobrevolant els cors bategants i expectants. Ella sortia de la feina amb una nova cara, preludi potser d’un cel interior més brillant. El cardiòleg no havia començat encara a teixir noves amistats, durant aquelles primeres setmanes al mig del mar, lluny de Barcelona, i s’atansava a la llum de l’únic far que el podia guiar en la seva nova solitud. Solien quedar per passejar els dissabtes sense guàrdia: ell volia -deia- «conèixer la idiosincràsia dels illencs» i la Glòria n’era una bona experta després de vint-i-tres anys vivint en aquella part de món. Aquests tombs, en realitat servien a en Sebastià de dic de contenció contra les ones de tristor a què l’exposava la seva vida en solitari i l’allunyaven de sentir-se estranger en una altra terra. Ella dissimulava elegantment les seves emocions, rebrotades després d’una llarga hivernada, tractant el metge amb un vostè categòric. I ell seguia aquest joc cobrint-la de preguntes i comentaris. Ella reia. S'acomiadaven fins al proper dilluns, emportant-se cap a casa somriures a l’ànima i un caminar més motivat.
S’iniciava la setmana següent. -Bisturí!, gasa!, pinces Crile!-, a cada acció exhortada, el metge i la infermera consolidaven mútuament les seves mirades sota els focus del quiròfan. I així en Sebastià, revestint-se de seguretat professional, s’anava desvestint d’estrangeria tot afrontant la reparació de nous cors cansats, atribolats, desenganyats. I la del seu.
***