Estimar l'ofici

ESTIMAR L'OFICI

Tinc paletes a casa: qüestió de teulades. La meva, com tots els meus conciutadans, també va rebre aquella estranya i potser premonitòria pedregada en la que algú hi va veure com un avís diví, allò que ja les generacions passades en deien “un càstig del cel”, però que fos el que fos, va espantar tothom, causant molts danys i enduent-se desgraciadament la vida d'una nena petita, a més de ferir algunes dotzenes de persones.
Però com que no tinc cap element que em permeti d'una manera objectiva dilucidar aquests enigmes celestials, em quedaré en el pla terrenal per comentar una qüestió molt més intel.ligible. Debatent amb el paleta les diverses maneres en què podíem encarar l'arranjament de la teulada, ateses les seves característiques, aquest home m'explicava amb detall com executar una i altra opcions. De seguida m'he adonat que no només dominava l'ofici sinó que l'estimava. Deu rondar la quarantena, una edat en que ja hom acumula segurament una bona motxilla de coneixements de tècniques i solucions constructives tan diversa que li permet parlar amb seguretat i precisió, cosa que està molt bé i transmet confiança. Però el que més m'agradava mentre conversàvem era el seu entusiasme que li feia brillar els ulls al parlar-me d'elements constructius diversos, com ara els arcs d'una escala i el seu joc de tensió, pes i resistència; i em seguia explicant -amb la passió en la seva mirada- que es troba periòdicament amb un grup de col.legues i estudien i investiguen exercitant-se en l'art de la construcció. Tot això ho deia amb una cara més pròpia d'algú que descobreix una troballa interessant, que no pas d'un paleta que treballi bé però amb expressió menys apassionada. És bonic escoltar algú que li agrada la seva feina.
El valor d'aquesta petita història és que m'ha fet adonar de la diferència que hi ha entre qui estima l'ofici i qui l'exerceix per obligació.

Els paletes són els qui al llarg dels segles han aixecat cases i castells, que ens han donat sostre on aixoplugar-nos, ponts per travessar rius, escales per a salvar desnivells, torres on instal.lar les campanes que al llarg dels temps han regit i anunciat moments de les nostres vides. Els qui transformen un troç de terra pla en un volum on s'hi viu i s'hi experimenten emocions. Els qui creen espais on poder compartir, conversar, planificar, viure les nostres existències.

Diuen que tota crisi genera una oportunitat: qui sap si aquella pedregada de finals d'estiu amagava la intenció de mostrar-me, arribada la primavera, què vol dir estimar l'ofici.