Nen

He constatat que el pas dels anys, alhora que no ens resta capacitat d'admiració, també ens aporta vivències dolcíssimes que ens espongen i escalfen el cor; sentiments nous abans no descoberts perquè hi faltava la causa que els fa brollar i que, quan aquesta s'esdevé, els empeny enfora com una lava de tendresa que ens recobreix i inunda tot el nostre ésser. És un sentiment difícil d'expressar amb paraules. Potser -penso- aquesta sensació tan especial, tan íntima, s'incrementa si hom l'experimenta a una edat més madura: no és la mateixa -imagino- si et passa amb cinquanta anys, que si t'arriba disset primaveres més enllà, perquè ser avi en aquestes cotes on ja no ens lliguen obligacions laborals que ens “distreguin” et transforma de dalt a baix i t'enfoca la mirada cap aquests petits: els néts.

M'admira aquesta font d'energia inesgotable que brolla del meu nét. El seu jugar, la seva elasticitat envejable, la brillantor dels ulls, el seu riure encomanadís i, el més bonic: la seva innocència. La presència de les criatures emana aquest magnetisme que ens encisa i que, con un sol, fa que orbitem al seu entorn, amb una atracció que no perd intensitat.
Recordo sovint el que un bon amic meu d'infantesa em va dir quan li vaig fer saber que ja era avi: “el més bonic és veure'ls créixer!”. Ho constato cada dia i li dono la raó. Veure com va aprenent habilitats en el llenguatge, amb les mans, amb el cos, amb la ment, és assistir a l'espectacle preciós de l'evolució de la vida des del seu origen. Una fascinació que gairebé em tempta a desitjar allò impossible: que no es faci gran. Però la vida ha de seguir i jo he de guardar els meus somnis al calaix.