Cercador
CRÍTIC
Un relat de: Neòfit- Compartir:
CRÍTIC
Quan el tribunal va entrar a la sala, el funcionari va exhortar els assistents -Tothom dret!- es va sentir. L’Aleksei, des del banc dels acusats, s’incorporà amb poques ganes, malgrat el seu esperit dinàmic. El jutge, una figura que imposava, alt, gros i panxut, es va asseure i començà a llegir la sentència. A la sala no hi abundava la llum. El més brillant era una bandera tricolor sedosa que presidia la sala, per damunt del magistrat. Tot restava sota control.
L’Aleksei, un mestre d’alumnes de 6è, nascut a Murmansk, donava classe de ciències socials a l’escola de Zapoliarni, una petita ciutat septentrional d’aquella regió, on l’havien destinat des que va guanyar les últimes oposicions, l’any anterior. Era un xicot normal, enamorat de la seva feina i, com a docent, tenia predilecció per parlar de dones il.lustres. Cada dia explicava el temari als alumnes però la classe dels divendres la reservava per explicar-los els avenços de la humanitat a través de figures femenines. Eren personatges dels quals n’havia llegit les històries durant repetides vacances d’estiu, convidat a casa d’uns amics de facultat, a l’àrtica ciutat de Tromso. A l’Aleksei, el fascinaven les vides d’aquelles dones, i tenia l’habilitat de saber-les explicar de tal manera que els seus estudiants les rebien com si fossin contes. Volia educar-los en el respecte a les dones, en el sentit crític davant els esdeveniments i reptes que la vida els presentaria; en definitiva volia -secretament- despertar en tots ells un pensament democràtic i equitatiu.
Així, els parlava d’una polifacètica Hildegarda de Bingen, tan creativa des del seu monestir, mil anys enrere; del feminisme precursor de la reivindicativa Christine de Pisan, aquella petita veneciana a qui, curiosament, el seu pare -i no la mare- volia fer estudiar en aquell llunyà segle XV. Els proposava jocs, basats en aquells personatges no tant coneguts, perquè de Caterina -«dita» la gran-, com els remarcava l’Aleksei, o de la cosmonauta Tereshkova -«pionera compatriota» segons tots els llibres de text- ja els en parlaven, i molt, a la classe d’història. Aquell mestre els parlava de feminisme, dels talents femenins de científiques, d’artistes, de literates. Els feia veure la importància que van suposar els descobriments de Marie Curie; o el poder de canviar les coses amb actituds com la de Rosa Parks. També els explicava els motius pels quals en alguns països pobres els microcrèdits a les famílies eren concedits a les dones o mares de família i no pas als homes. L’Aleksei anava així canviant la visió de les coses, subvertint l’oficialitat. Posant veu als silencis de la història.
A l’última classe de juny, el mestre els va traduir del francès la lletra d’una cançó que molts anys enrere havia somogut els fonaments socials, des de la veu esquinçada i suplicant d’un cantant estranger, enviant a ran de terra la dominància del paper social dels homes, fins aleshores indiscutit, i encimbellant la dona en un pedestal. Revolucionari.
Aquells estudiants, de divendres en divendres, de joc en joc, anaven filtrant sense adonar-se’n aquelles dosis d’ensenyament alternatiu -en alguns casos, inevitablement reconeguts pel règim- que aquell mestre de poble els anava proporcionant. I ells, entusiasmats, es nodrien amb aquell nèctar de coneixement que els obria els ulls i el cervell.
A casa, els alumnes comentaven aquesta «altra manera» d’ensenyar, aquells jocs entre personatges que l’Aleksei els organitzava. Les mares, confiant que un dia veurien canviar les coses, escoltaven esperançades els relats de les filles i dels fills, mentre els creixia a dins un càlid desig d’abraçar el mestre. Alguns pares també; pocs: la resta veia amb recel aquells mètodes. Els comentaris corrien per Zapoliarni i varen arribar fins al comitè provincial del partit, que va veure en els ensenyaments d’Aleksei un desafiament a l’ortodòxia educativa dels ciutadans. El mestre s’allunyava de «la rectitud» -així resava l’informe del comissari polític-, qui va posar l’afer en mans del fiscal regional.
L’Aleksei veia venir que l’expulsarien de l’escola i del sistema educatiu. Què menys es podia esperar, d’aquell règim? El rumor de què el farien fora s’estenia amb celeritat. El vespre anterior a la vista de la sentència, ell havia anat a l’escola per recollir les seves pertinences i havia deixat un petit sobre dins de cada pupitre.
. Quan va sortir del jutjat, les mares dels alumnes i algunes altres -de pares, ben pocs- l’esperaven amb una gran fotografia de Jacques Brel mentre entonaven «Ne me quitte pas» en el seu francès eslau. L’Aleksei els saludà tímidament tot pujant al cotxe d’un col.lega de l’escola, que l’acompanyà a la frontera noruega. Mentre li deien adéu, va arribar la policia per desfer aquella manifestació intolerable.
L’endemà, a classe de ciències socials hi havia un nou mestre. Els estudiants encara no pensaven a saber el seu nom. Estaven fent córrer el cap mentre llegien una nota que deia «Estimats, estimades. No tingueu por; penseu, respecteu i sigueu crítics. Així sereu lliures! Vostre, Aleksei.». El nou docent preguntà -Per on anàveu, de l’assignatura, fins ara?- Un dels nois, des del mig de l’aula, cridà amb il.lusió -Avui, com que és divendres, no fem llibre; toca parlar de Clara Schumann!
* * *
Quan el tribunal va entrar a la sala, el funcionari va exhortar els assistents -Tothom dret!- es va sentir. L’Aleksei, des del banc dels acusats, s’incorporà amb poques ganes, malgrat el seu esperit dinàmic. El jutge, una figura que imposava, alt, gros i panxut, es va asseure i començà a llegir la sentència. A la sala no hi abundava la llum. El més brillant era una bandera tricolor sedosa que presidia la sala, per damunt del magistrat. Tot restava sota control.
L’Aleksei, un mestre d’alumnes de 6è, nascut a Murmansk, donava classe de ciències socials a l’escola de Zapoliarni, una petita ciutat septentrional d’aquella regió, on l’havien destinat des que va guanyar les últimes oposicions, l’any anterior. Era un xicot normal, enamorat de la seva feina i, com a docent, tenia predilecció per parlar de dones il.lustres. Cada dia explicava el temari als alumnes però la classe dels divendres la reservava per explicar-los els avenços de la humanitat a través de figures femenines. Eren personatges dels quals n’havia llegit les històries durant repetides vacances d’estiu, convidat a casa d’uns amics de facultat, a l’àrtica ciutat de Tromso. A l’Aleksei, el fascinaven les vides d’aquelles dones, i tenia l’habilitat de saber-les explicar de tal manera que els seus estudiants les rebien com si fossin contes. Volia educar-los en el respecte a les dones, en el sentit crític davant els esdeveniments i reptes que la vida els presentaria; en definitiva volia -secretament- despertar en tots ells un pensament democràtic i equitatiu.
Així, els parlava d’una polifacètica Hildegarda de Bingen, tan creativa des del seu monestir, mil anys enrere; del feminisme precursor de la reivindicativa Christine de Pisan, aquella petita veneciana a qui, curiosament, el seu pare -i no la mare- volia fer estudiar en aquell llunyà segle XV. Els proposava jocs, basats en aquells personatges no tant coneguts, perquè de Caterina -«dita» la gran-, com els remarcava l’Aleksei, o de la cosmonauta Tereshkova -«pionera compatriota» segons tots els llibres de text- ja els en parlaven, i molt, a la classe d’història. Aquell mestre els parlava de feminisme, dels talents femenins de científiques, d’artistes, de literates. Els feia veure la importància que van suposar els descobriments de Marie Curie; o el poder de canviar les coses amb actituds com la de Rosa Parks. També els explicava els motius pels quals en alguns països pobres els microcrèdits a les famílies eren concedits a les dones o mares de família i no pas als homes. L’Aleksei anava així canviant la visió de les coses, subvertint l’oficialitat. Posant veu als silencis de la història.
A l’última classe de juny, el mestre els va traduir del francès la lletra d’una cançó que molts anys enrere havia somogut els fonaments socials, des de la veu esquinçada i suplicant d’un cantant estranger, enviant a ran de terra la dominància del paper social dels homes, fins aleshores indiscutit, i encimbellant la dona en un pedestal. Revolucionari.
Aquells estudiants, de divendres en divendres, de joc en joc, anaven filtrant sense adonar-se’n aquelles dosis d’ensenyament alternatiu -en alguns casos, inevitablement reconeguts pel règim- que aquell mestre de poble els anava proporcionant. I ells, entusiasmats, es nodrien amb aquell nèctar de coneixement que els obria els ulls i el cervell.
A casa, els alumnes comentaven aquesta «altra manera» d’ensenyar, aquells jocs entre personatges que l’Aleksei els organitzava. Les mares, confiant que un dia veurien canviar les coses, escoltaven esperançades els relats de les filles i dels fills, mentre els creixia a dins un càlid desig d’abraçar el mestre. Alguns pares també; pocs: la resta veia amb recel aquells mètodes. Els comentaris corrien per Zapoliarni i varen arribar fins al comitè provincial del partit, que va veure en els ensenyaments d’Aleksei un desafiament a l’ortodòxia educativa dels ciutadans. El mestre s’allunyava de «la rectitud» -així resava l’informe del comissari polític-, qui va posar l’afer en mans del fiscal regional.
L’Aleksei veia venir que l’expulsarien de l’escola i del sistema educatiu. Què menys es podia esperar, d’aquell règim? El rumor de què el farien fora s’estenia amb celeritat. El vespre anterior a la vista de la sentència, ell havia anat a l’escola per recollir les seves pertinences i havia deixat un petit sobre dins de cada pupitre.
. Quan va sortir del jutjat, les mares dels alumnes i algunes altres -de pares, ben pocs- l’esperaven amb una gran fotografia de Jacques Brel mentre entonaven «Ne me quitte pas» en el seu francès eslau. L’Aleksei els saludà tímidament tot pujant al cotxe d’un col.lega de l’escola, que l’acompanyà a la frontera noruega. Mentre li deien adéu, va arribar la policia per desfer aquella manifestació intolerable.
L’endemà, a classe de ciències socials hi havia un nou mestre. Els estudiants encara no pensaven a saber el seu nom. Estaven fent córrer el cap mentre llegien una nota que deia «Estimats, estimades. No tingueu por; penseu, respecteu i sigueu crítics. Així sereu lliures! Vostre, Aleksei.». El nou docent preguntà -Per on anàveu, de l’assignatura, fins ara?- Un dels nois, des del mig de l’aula, cridà amb il.lusió -Avui, com que és divendres, no fem llibre; toca parlar de Clara Schumann!
* * *