Somni mig oriental

-Sóc una fada de fàbula per nens grans. Veig sense ésser vista quan jo no vull que em vegin, i contemplo el món i les seves fantasies.
...El món és un maremàgnum desordenat, un conjunt esvalotat d'éssers vius i d'objectes inanimats que volen creure en un ordre i en un sentit d'existència. Tots -éssers vius i coses sense vida- tenen passió per algun credo de la certesa del qual no en dubten. Les raons són de tots, i cadascú en posseeix un de diferent. La seva filosofia es basa en un postulat comú: "La veritat és la meva Veritat. La meva Veritat és única, immutable i indestructible. El món obeeix aquesta Veritat i sols aquesta."

La meva expressió - si existia- devia ser malaltissa. La fada s'apiadà de mi i em digué que , si volia, m'ensenyaria altres móns perquè el meu desconcert no fos total.

-Perquè el que passa -digué- és que quan un creu conèixer una veritat és feliç amb ella. Si en coneix dues, es comença a inquietar. I si sap que són moltíssimes comença a adonar-se que ell no és el boig, sinó el mateix món.-Vine amb mi -afegí seguidament.- Si m'escoltes, desconegut amic meu, sentiràs per sempre més un benestar etern. Seràs feliç per sempre més, no per la teva saviesa, sinó per comprendre la teva ignorància.

-T'escolto, nimfa de somni...

- Sí... nimfa de somni... Això sóc. Perquè tu mateix ets un somni i el fas i el desfàs sense conèixer com. A mi m'has creat per fugir dels disbarats que comporta definir la nostra societat, perquè has pensat -en somnis-- que alguna de millor en deu existir, i la millor te la podria oferir l'amor.... és a dir.., jo mateixa.. Però no n'estiguis tan segur, amor meu.



I començà a explicar-me una de les infinites històries que devia saber, com a fada que era.

-Una vegada, fa molts i molts anys, la humanitat volgué, plena de bones intencions, construir una societat excel.lent, amb totes les totes les bones qualitats que els esperits celestials imaginaren que podien imbuir als éssers creats per ells, a semblança seva. Ell, el Creador, els donà consells per a fer-los bons, i els amenaçà amb càstigs eterns si desobeïen les bones normes. El Creador, que es digué Jahvé, acollí un poble sota la seva protecció, com a prova, s'ha de suposar, perquè pel Creador no hi ha diferències entre uns i altres éssers humans.
El poble escollit no es portà bé. Pecà, i pecà. Es rebel.là, i es posar a adorar ídols que havia de rebutjar. Desobeí ordres i àdhuc volgué fugir de la terra construint una torre que volia que arribés al cel. I Jahvé, una i altra vegada els castigà. Dels premis i dels càstigs d'aquest poble, n'hi ha llibres plens. Fins que Jahvé els condemnà per sempre, fent-los-hi perdre la terra que els havia atorgat per viure. Amb la qual cosa, durant segles i segles, sense pàtria on raure, el poble castigat va ser oprimit, castigat pels humans i pels representants de Jahvé.
L'únic que s'havia demanat al poble escollit era que complís deu manaments , tan sols deu, i entre ells, l'amor al proïsme. I ni això sabé complir.
La humanitat no havia sabut aprendre què és el bé i què és el mal. I així ha viscut durant milers d'anys. Ja deus saber de quin poble es tracta, oi?

El silenci es féu colpidor. El temps no comptava.

-¿Vols que t'expliqui alguna altra història, elf desconegut?
- Si fos curta, t'ho agrairaia... No m'agraden gaire les tragèdies, tot i que sí una mica, perquè sóc mortal, saps?...

-Doncs te n'explicaré una altra, que tan sols té dos mil anys.La història és una successió de fets. L'un ve de l'altre, tantost ordenadament, tantost previa confusió o desgavell imprevist o, de vegades, originat, extés i agreujat volgudament. La història que pensava ara dibuixar-te és la del cristianisme. Però, per això que acabo d'afirmar, et diré, abans, dues paraules sobre els seus inicis.

El cristianisme és un brot de la religió dels jueus, amb certes barreges gregues i orientals.
L'any 722 (a.C) Israel, exceptuat el tros ocupat per les tribus de Judà, va caure en poder dels assiris, que deportaren la majoria dels seus habitants. L'any 606 els babilonis capuraren Nínive i destruiren l'imperi assiri. Nabucodonosor, conquerì el regne de Judà i destruí Jerusalem l'any 586. Incendià el temple i s'endugué, com esclaus, un elevat nombre de jueus. Fins un any després que el rei persa Cirus conquerí Babilònia, l'any 538, no es permetè als jueus el seu retorn a Palestina.
D'aquest període arranca pròpiament la dispersió del poble jueu. La majoria no retornaren a la seva pàtria, i els que ho feren fundaren un Estat teocràtic poc important. A Alexandria , en canvi, es multiplicaren els jueus, que aviat s'helenitzaren, excepte en la religió. Però a la primera meitat del segle II a.C. es volgué que llur helenització fos completa. Els jueus, tanmateix, dirigits pels germans Macabeus, es rebelaren defensant el dret a adorar el seu Déu a la seva manera, i venceren. Aquesta victòria assegurà la supervivència de la religió jueva, donant pas a unes condicions favorables al naixement dels cristianisme.
El govern jueu, fruit de la victòria dels Macabeus, fou abolit per Herodes, jueu plenament helenitzat. Mort l'any 4 a.C., Judea passà a ser governada per un procurador romà, que els volgué imposar el culte de l'emperador. Revoltats els jueus, foren derrotats i destruït el seu temple (any 70 d.C.). D'aquest fet deriva la segona dispersió dels jueus. I el naixement d'una nova història, amb una nova religió: el cristianisme..

En aquell instant em vaig despertar, aclaparat pel malson.

¡Prou!... vaig cridar. Llevat a l'instant, vaig anar a prendre una dutxa d'aigua ben freda... Per aquella nit, ja en tenia prou de coneixements històrics...

Una veu irreal em preguntava encara: -I del cristianisme, no en vols saber res?...

Demà, potser... vaig contestar a la quimera que em perseguia...