Solució

Ara, l'oblit em mossega
les gemmes dels dits quan escric
i les hores arrosseguen el futur
que no vol venir.

Però no et culpo, tothom sap
que les utopies són com els records:
S'obliden,
es deixen a un racó
i masteguen la pols del temps.

Fora, la nit impassible s'estanca
dins el marc de la finestra
que dibuixa els dies
que m'encarrego d'esborrar.

Però no em culpo, encara la vida
sembla un passat etern
quan em piques l'ullet,
pintura que dissolc
amb els records
que es dissolen
amb el temps.