Solitud

Un relat de: Queca

Altra vegada aquell sostre blanc, i altra vegada aquell silenci tan esgarrifós, però que a poc a poc havia anat arrelant dintre seu, i que ara formava part d'ella. Va estirar el braç, amb l'esperança de trobar-hi l'escalfor d'un cos, però només va sentir el tacte rugós d'aquell llençol que amb prou feines podia protegir-la del fred. Es va alçar, amb les mateixes dificultats de cada matí. Quan era jove no sabia que els óssos pesessin tant, però havien canviat tantes coses des de llavors... Va anar fins al bany arrossegant els peus, ja ni podia aixecar les cames, els genolls li feien un mal espantós, era com si se li haguessin convertit en dures i fredes peces de ferro. Es va contemplar al mirall, i es va espantar. Un rostre arrugat i deformat pel pas del temps li retornava la mirada amb uns ulls cristal·lins plens d'ahir. Quan era jove era tant bonica... i ara, no hi havia ni rastre d'aquella vitalitat que la dominava anys enrera. Donaria la seva vida per tornar trenta anys enrera, quan encara vivia el seu home, i els seus fills sabien que tenien una mare. Una llàgrima grossa i brillant va rodolar galta baix, topant amb totes les corbes que el temps li havia anat fent. Feia trenta anys encara vivien tots sota el mateix sostre, i eren feliços, però feia tant de temps d'això... Llavors va recordar el dia que va conèixer el que seria el seu home. Era cap als anys quaranta o cinquanta, la veritat és que tampoc se'n recordava massa, havien passat tants anys... Era un home meravellós, havia sigut molt afortunada, mai li havia posat una mà a sobre, i sempre la tractava amb respecte i cordialitat. Mai havia anat a buscar amor en els braços d'una altra dona, sempre s'havia mantingut al seu costat, fidel i constant. Ella sabia que no n'hi havia molts així, era conscient que tenia un dels millors homes. Les seves amigues, en aquella època encara en tenia, no paraven de recordar-li que tenia molta sort, que com ell no n'hi havia cap, i que el fes content, perquè si no, podria arribar un dia en què ell es cansés d'ella i la deixés plantada, amb els fills i tot. Els fills... El millor regal que li havia pogut donar Déu. N'havien tingut set, tants com nostre Senyor va voler, però un va morir a poc de néixer. El metge havia dit que era molt menut, i que segurament no arribaria al mes de vida, i així va ser. Vivien en un poblet petit, on tothom coneixia a tothom. Les criatures creixien al carrer, on ho havien fet tots. Es van traslladar a la ciutat quan els fills van haver de començar l'escola, al mateix pis on ara vivia ella, tota sola, aïllada del món.
Una botzina la va fer reaccionar. Va sortir esperançada al petit balcó, desitjant que fos algú dels seus fills que la venia a buscar per passar el dia junts, tots, altre cop. Falsa alarma. Un cotxe mal aparcat que impedia la circulació per aquell carrer empedrat tant estret. Altre cop aquella mirada trista, llunyana. La ciutat semblava tant grisa... Com podia haver canviat tant en aquells últims anys? O potser era ella? Els geranis es començaven a pansir. <>, - va pensar. Va alçar la mirada, el sol ja era al bell mig del cel. <> I com sempre la mateixa pregunta: <> Però és que hi havia tantes preguntes sense resposta... Per què es va haver de morir el seu home, tan bo? Per què passava tant lent el temps? Per què els fills s'havien oblidat que tenien una mare, que en va tenir cura i els va amamantar quan eren petits, i que va ser el seu mocador i la seva espatlla fidel? Per què no recordaven tot el que ella havia fet per ells? Per què no sabien reconèixer tots els sacrificis que ella va haver de fer per poder donar-los tot el que es mereixien?
Va tornar a entrar a dins, i es va asseure a la trista hamaca de fusta corcada, mirant fixament el vell telèfon, desitjant que sonés. Ja ni se'n recordava de quin soroll feia. Així va passar llargues hores. Sovint s'aixecava i despenjava el telèfon, per comprovar si hi havia línia. Sí. Llavors no ho entenia, o no ho volia entendre. No podia assumir que els seus fills s'haguessin oblidat d'ella. L'oblit... Per què era tan dur?
El dia passava, i una vegada més se sentia com un moble vell i atrotinat, que ja no servia i que havien col·locat en un cantó perquè no molestés.
El silenci... Temps enrera, quan tenia el pis ple de criatures el trobava tant a faltar... i ara... l'odiava. L'odiava amb totes les seves forces. Però... era a ell a qui realment odiava? No. Era als seus fills, per haver-la abandonat d'aquella manera, per haver-la fet sentir tan sola. No, tampoc. S'odiava a ella mateixa, per haver deixat que l'orgull pogués més que ella, s'odiava per no haver fet res per impedir que els seus fills la deixessin arraconada, per haver viscut tant de temps en silenci.
Es guaitava al mirall i veia que s'havia convertit en tot el que sempre havia odiat. Una vella, arrugada i sola. La solitud... Quin sentiment tant terrible.
Va tornar a sortir al balcó. Aquesta vegada la lluna era al lloc del sol. Un cel estrellat il·luminava la ciutat, fosca i trista. Va mirar al carrer, buit i solitari. Un altre dia havia passat sense demanar permís. I demà... demà seria un altre dia. Una altra vegada s'aixecaria a poc a poc, sortiria al balcó i esperaria alguna trucada. Altra vegada es passaria hores contemplant els geranis, mirant com les fulles queien a poc a poc, com la vida s'escapava de mica en mica sense que ella se n'adonés.

Comentaris

  • Àvies soles[Ofensiu]
    Declivi Decliví | 03-11-2007 | Valoració: 10

    L'he anat llegint, i cada cop he estat més convençut de posar-lo als preferits. I així ho he fet.
    La meva iaia maternal viu a prop d'Osca, mentre que jo visc a Sabadell. El relat m'ha fet pensar en ella. Jo parlo amb ella quasi cada dia per telèfon, però ella viu en un món molt tancat. Crec que sofreix de solitud i no ho vol acabar de reconèixer per, com diu ella, "no molestar".
    Jo la vaig a veure per setmana santa i a l'agost, però són pocs dies.
    És molt especial per a mi. Potser és la persona que m'ha ajudat més, i potser també la persona que estimo més profundament.
    La seva filla, la meva mare, es va suïcidar quan jo tenia setze anys. Als disset jo vaig marxar de casa per anar a viure amb ella, doncs amb el meu pare ens enteníem molt malament ( això no ha canviat del tot ).
    Li vaig causar problemes, doncs jo era un adolescent molt inquiet i només em preocupava per les xibeques, el calimotxo, l'L.S.D. i el sexe. En realitat sempre anava darrere un amor, però jo era massa tímid.
    Ara que tinc vint-i-nou anys ja se m'han passat els remordiments de consciència per no haver sabut ser un bon nét, i només tinc ganes de donar-li alegries. Ens truquem, i li parlo molt efusivament, si és que no em fallen les energies, que passa la minoria de les vegades.
    El teu relat és molt tendre i comunica moltes coses sobre la soledat, especialment de la gent gran, especialment àvies ( crec que són més sensibles que els avis ). No sé d'on has tret el talent per escriure un relat així, però potser me n'assabento llegin-te més.

    Una salutació efusiva i tendra, no deixis que ningú et robi el teu jo, si et plau.


    Sergi

  • la vellesa...[Ofensiu]
    dikarrina | 09-12-2005 | Valoració: 10

    M'hi he sentit molt identificada, no perquè sigui una persona gran (en realitat soc tot el contrari), però si que hi he vist reflexada la meva àvia, nosaltres, els joves tenim els dies plens d'aventures, amb el cap ple de coses i he de reconèixer que ens oblidem una miqueta de les nostres àvies, però aquest any les he tingut una miqueta més en compte, em vull jurar a mi mateixa que les tindré sempre presents, que les trucaré de tant en tant, que hi aniré a dinar i que me les estimaré més que res en el món fins els seus últims dies, que vull que siguin plens de vida...
    Aquest relat m'ha emocionat molt i gràcies per escriure'l.

  • bon relat[Ofensiu]
    foster | 03-11-2005

    però hi tinc algunes coses a dir.
    Sobre el tema crec que associem massa sovint la solitud a la velllesa, a la pèrdua dels fills, al pas del temps. I no li és inherent, en absolut, hi ha molts tipus de solitud i molts tipus de solitaris/àries.
    L'important és buscar i trobar els mecanismes per a, fins i tot si estàs sol, saber sobreviure amb dignitat i amb un seguit d'objectius importants de veritat sempre presents.

    El teu relat respira melangia però es recolza excessivament en les imatges i l'entorn que tòpicament associem a la solitud. Per descriure la realitat del personatge en concret em sembla massa llarg, una mica repetitiu, i si es tracta d'una metàfora més àmplia, crec que hi falta estructura i apunts de més idees.
    No sé si m'explico.

    Hi ha també algunes faltes i alguns problemes sintàctics (paràgrafs massa llargs, mots que es repeteixen exactes o en els seus derivats), però en general es llegeix força bé.

    M'ha agradat? Sí, però no m'ha aportat molt, ho sento, ni l'argument ni formalment.
    I ara no te m'emprenyis, si sóc crític és perquè t'aprecio, i tampoc no m'has de fer massa ni gens de cas, no sóc qui per presumir, hehe.
    Només ha estat la impressió general d'una primera lectura.

    foster

  • Tendre, senzill, sensible...[Ofensiu]
    Flanagan | 05-10-2005

    També per a mi és el primer relat dels teus que llegeixo. M'ha agradat moltíssim. Molt sensible... i descrius molt bé el sentiment. N'hi deu haver molts que es deuen sentir així...
    Res per a criticar negativament.
    Que vagi bé!

    Alexander

  • Endavant ![Ofensiu]
    Carles Malet | 29-03-2005 | Valoració: 10

    Primer dels teus relats que llegeixo. M'ha impressionat la sensibilitat amb que descrius la solitud dels grans, especialment considerant que vas nèixer als 80. Continua en aquesta linia !

  • Solitud[Ofensiu]
    Fionn | 09-02-2005 | Valoració: 9

    M'agrada tant aquesta paraula. M'agrada tant el relat de Caterina Albert, o la canço de Black Sabbath... Aquesta paraula la volia per fer un relat, però haig de reconiexer que el teu li fa una justicia que jo no sabria donar-li. En fi: m'ha agradat molt.

  • Si ens fem grans.....[Ofensiu]
    mitral | 11-12-2004 | Valoració: 10

    Iaia, àvia, quin poc reconeixement hi ha per part de molts fills i nets. Has descrit molt bé els sentiments d'una dona que la vida se l'hi escurça i potser serà més ràpid per l'enyorança a un passat millor.
    I si pensessim més que nosaltres també farem la mateixa fi....

  • interessant....[Ofensiu]
    mistika | 16-11-2004 | Valoració: 8

    hola Queca!
    aquest és un tema força interessant per escriure....però vaja jo continuo amb la dita: més val sola que mal acompanyada no?¿
    Mistika

  • un relat per passar als fills[Ofensiu]
    Dolça | 13-08-2004 | Valoració: 9

    És un relat fantàstic. És digne de ser guardat i un dia donar-lo als fills perquè el llegeixin. Potser no servirà de res, o potser algun dia el recordaran.

  • No deixes d' impresionar- me.[Ofensiu]
    Ina | 13-07-2004 | Valoració: 9

    Hola Queca!!!!!

    Com tots els altres relats teus em sorprens.

    Segueix així de bé escrivint i no et cansis mai!!!

    Una forta abraçada, Ina.

  • MOLT BONIC CIÀ!!![Ofensiu]
    Silviasa | 28-06-2004 | Valoració: 10

    Cià, aixó ma fet reaxionar que val més esta acompanyada amb els germans i pares que no pas esta sola i aburrida.
    Aixó ma fet pensa... que mestimaria més esta un milio d'anys amb la família i que m'anpipin i amb facin la punyeta que no pas esta tota la meva vida sensa ningu en que aixogarma les llagrimes.

    MOLT BONIC!!!!

    SEGUEIX AIXI!

    Perdò per a les faltes ;)

  • LA SOLITUD, UN PROBLEMA SOCIAL[Ofensiu]
    Marc Freixas | 11-06-2004 | Valoració: 9

    És un problema social;
    una manca d'estimació.
    A vegades, donada per la falta de comunicació amb els altres;
    per timidesa, vergonya,
    o per depressió ( malalties psicològiques )
    No ho sé, a vegades m'he sentit en la més absurda de les solituds, i segurament tot acompanyat per la falta d'autoestima;
    tothom s'ha sentit sol alguna vegada a la seva vida ( al meu entendre!! ) i jo crec sincerament que si, que és un problema social ben cert.

    Però ella, la protagonista, va tenir un bon home al costat que es va morir massa aviat, i els seus set fills, sense saber perquè, la van deixar tota sola " no podia assumir que els seus fills s'haguessin oblidat d'ella ", tal com molt bé dius en el relat.

    Bé, només em queda felicitar-te per aquest bon relat; per aquest problema social que és la solitud.
    A SEGUIR ESCRIVINT!!!

Valoració mitja: 9.36

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Queca

Queca

108 Relats

757 Comentaris

183212 Lectures

Valoració de l'autor: 9.72

Biografia:
Fisioterapeuta i pedagoga.

Lectora intentant escriure.

Enamorada de la literatura, d'estimar, del mar i a vegades, de la vida.

Nascuda al febrer del 87, treballo amb avis, que són el pou de sabiesa on intento aprendre cada dia quelcom nou (sobre ells, sobre la meva professió, sobre la vida, sobre mi mateixa).

Per què Queca? Lleigeix "Te'n vas anar".