Solitud

L'he anat llegint, i cada cop he estat més convençut de posar-lo als preferits. I així ho he fet.
La meva iaia maternal viu a prop d'Osca, mentre que jo visc a Sabadell. El relat m'ha fet pensar en ella. Jo parlo amb ella quasi cada dia per telèfon, però ella viu en un món molt tancat. Crec que sofreix de solitud i no ho vol acabar de reconèixer per, com diu ella, "no molestar".
Jo la vaig a veure per setmana santa i a l'agost, però són pocs dies.
És molt especial per a mi. Potser és la persona que m'ha ajudat més, i potser també la persona que estimo més profundament.
La seva filla, la meva mare, es va suïcidar quan jo tenia setze anys. Als disset jo vaig marxar de casa per anar a viure amb ella, doncs amb el meu pare ens enteníem molt malament ( això no ha canviat del tot ).
Li vaig causar problemes, doncs jo era un adolescent molt inquiet i només em preocupava per les xibeques, el calimotxo, l'L.S.D. i el sexe. En realitat sempre anava darrere un amor, però jo era massa tímid.
Ara que tinc vint-i-nou anys ja se m'han passat els remordiments de consciència per no haver sabut ser un bon nét, i només tinc ganes de donar-li alegries. Ens truquem, i li parlo molt efusivament, si és que no em fallen les energies, que passa la minoria de les vegades.
El teu relat és molt tendre i comunica moltes coses sobre la soledat, especialment de la gent gran, especialment àvies ( crec que són més sensibles que els avis ). No sé d'on has tret el talent per escriure un relat així, però potser me n'assabento llegin-te més.

Una salutació efusiva i tendra, no deixis que ningú et robi el teu jo, si et plau.


Sergi

M'hi he sentit molt identificada, no perquè sigui una persona gran (en realitat soc tot el contrari), però si que hi he vist reflexada la meva àvia, nosaltres, els joves tenim els dies plens d'aventures, amb el cap ple de coses i he de reconèixer que ens oblidem una miqueta de les nostres àvies, però aquest any les he tingut una miqueta més en compte, em vull jurar a mi mateixa que les tindré sempre presents, que les trucaré de tant en tant, que hi aniré a dinar i que me les estimaré més que res en el món fins els seus últims dies, que vull que siguin plens de vida...
Aquest relat m'ha emocionat molt i gràcies per escriure'l.

però hi tinc algunes coses a dir.
Sobre el tema crec que associem massa sovint la solitud a la velllesa, a la pèrdua dels fills, al pas del temps. I no li és inherent, en absolut, hi ha molts tipus de solitud i molts tipus de solitaris/àries.
L'important és buscar i trobar els mecanismes per a, fins i tot si estàs sol, saber sobreviure amb dignitat i amb un seguit d'objectius importants de veritat sempre presents.

El teu relat respira melangia però es recolza excessivament en les imatges i l'entorn que tòpicament associem a la solitud. Per descriure la realitat del personatge en concret em sembla massa llarg, una mica repetitiu, i si es tracta d'una metàfora més àmplia, crec que hi falta estructura i apunts de més idees.
No sé si m'explico.

Hi ha també algunes faltes i alguns problemes sintàctics (paràgrafs massa llargs, mots que es repeteixen exactes o en els seus derivats), però en general es llegeix força bé.

M'ha agradat? Sí, però no m'ha aportat molt, ho sento, ni l'argument ni formalment.
I ara no te m'emprenyis, si sóc crític és perquè t'aprecio, i tampoc no m'has de fer massa ni gens de cas, no sóc qui per presumir, hehe.
Només ha estat la impressió general d'una primera lectura.

foster

També per a mi és el primer relat dels teus que llegeixo. M'ha agradat moltíssim. Molt sensible... i descrius molt bé el sentiment. N'hi deu haver molts que es deuen sentir així...
Res per a criticar negativament.
Que vagi bé!

Alexander

Primer dels teus relats que llegeixo. M'ha impressionat la sensibilitat amb que descrius la solitud dels grans, especialment considerant que vas nèixer als 80. Continua en aquesta linia !

M'agrada tant aquesta paraula. M'agrada tant el relat de Caterina Albert, o la canço de Black Sabbath... Aquesta paraula la volia per fer un relat, però haig de reconiexer que el teu li fa una justicia que jo no sabria donar-li. En fi: m'ha agradat molt.

Iaia, àvia, quin poc reconeixement hi ha per part de molts fills i nets. Has descrit molt bé els sentiments d'una dona que la vida se l'hi escurça i potser serà més ràpid per l'enyorança a un passat millor.
I si pensessim més que nosaltres també farem la mateixa fi....

hola Queca!
aquest és un tema força interessant per escriure....però vaja jo continuo amb la dita: més val sola que mal acompanyada no?¿
Mistika

És un relat fantàstic. És digne de ser guardat i un dia donar-lo als fills perquè el llegeixin. Potser no servirà de res, o potser algun dia el recordaran.

Hola Queca!!!!!

Com tots els altres relats teus em sorprens.

Segueix així de bé escrivint i no et cansis mai!!!

Una forta abraçada, Ina.

Cià, aixó ma fet reaxionar que val més esta acompanyada amb els germans i pares que no pas esta sola i aburrida.
Aixó ma fet pensa... que mestimaria més esta un milio d'anys amb la família i que m'anpipin i amb facin la punyeta que no pas esta tota la meva vida sensa ningu en que aixogarma les llagrimes.

MOLT BONIC!!!!

SEGUEIX AIXI!

Perdò per a les faltes ;)

És un problema social;
una manca d'estimació.
A vegades, donada per la falta de comunicació amb els altres;
per timidesa, vergonya,
o per depressió ( malalties psicològiques )
No ho sé, a vegades m'he sentit en la més absurda de les solituds, i segurament tot acompanyat per la falta d'autoestima;
tothom s'ha sentit sol alguna vegada a la seva vida ( al meu entendre!! ) i jo crec sincerament que si, que és un problema social ben cert.

Però ella, la protagonista, va tenir un bon home al costat que es va morir massa aviat, i els seus set fills, sense saber perquè, la van deixar tota sola " no podia assumir que els seus fills s'haguessin oblidat d'ella ", tal com molt bé dius en el relat.

Bé, només em queda felicitar-te per aquest bon relat; per aquest problema social que és la solitud.
A SEGUIR ESCRIVINT!!!