Solitud en la multitud

Era dia de festa per tothom, un dissabte d'agost. El poble era ple a vessar de gent, era el cap de setmana de la festa major A pesar de la pluja que havia estat caient, impassible, durant tot el dia, la gent s'havia reunit a la plaça, expectant. Jo, amb els amics i amigues, era a la plaça amb la multitud. Havíem vist sortir els caixers de l'escola i anaven a Completes. S'havia aturat de ploure no feia gaire i els gegants també havien pogut acabar la seva volta. Havia de començar el jaleo a les vuit però ja han tocat les vuit i mitja. "De moment", ens anàvem dient entre nosaltres, "els músics són a la tarima. Ha de ser bon senyal". Tothom pendent dels músics i del temps, dels cavalls i del cel. No podia ploure més. I no ho va fer, almenys no al moment de començar. Però les coses ja no anaven bé del tot.

Havies promès que vindries. M'ho vas dir la setmana passada i et vaig creure. Però em vaig trobar enmig d'un poble en festes sense ganes de celebrar res. Tu no hi eres, o no ens havíem vist. En un poble tan petit, cada vegada que giràvem per un carrer o passàvem per una plaça, el cor m'anava més ràpid i, en pocs segons, tot seguia com abans, perquè tampoc ens havíem trobat aquesta vegada. Així i tot, ningú tenia noticies de tu i la incertesa seguia present. I la festa seguia... hi havia soroll, molt soroll, i música, molta música, i gent, molta gent. Però allà al mig em vaig sentir com una palmera al bell mig d'una illa deserta, després que l'últim nàufrag hagi trobat de nou casa seva. Sola enmig de molta gent, amb el mateix estat d'ànim que si estigues sola i perduda al bell mig de l'oceà. Entre tot plegat, la mescla d'incertesa i esperança encara persistia, igual que l'amenaça de pluja.

Quan anàvem a sopar, va sonar el mòbil. I fins que no vaig llegir el teu nom a la pantalla no em vaig sobresaltar. Un missatge. Serien bones noticies? Clar, m'estaves buscant i no ens havíem trobat encara i volies saber on era. Serien dolentes? Amb aquell mal temps, a lo millor el teu grup havia canviat de plans i t'havies quedat a casa... va ser la segona. Amb cara de disgust em vaig posar a llegir el teu missatge. El mal temps, la ditxosa pluja, tan bona pel camp i a vegades tan entremaliada per a les persones. T'havies quedat a casa, sol i amargat. Ara l'esperança s'ha esvaït, al menys per aquest dissabte. Encara sort del final del missatge: la promesa feta la setmana passada no queda anul·lada sinó que canvia de data. "a veure si ens veiem dimarts a Sant Bartomeu". La idea era no anar-hi perquè dimecres hem de treballar, però m'ho estic repensant i preparant el terreny per canviar de plans. Hi he d'anar... hem d'anar a ballar plegats a la revetlla... encara que el dimecres em caigui de son. Les promeses són les promeses. I no hi ha res que valgui més que una promesa feta amb el cor.

- per cert: la pluja, potser per algun miracle, no va tornar a aparèixer fins que el jaleo era casi acabat. Va començar a tronar de cop i volta, i van caure uns 20 litres o així amb no gaire estona. Sempre és millor un constipat que quedar-se sense les festes que al poble s'esperen des de fa un any.-