Solitud desitjada

Un relat de: Mercè Bellfort

SOLITUD DESITJADA

Treballar al jardí era una de les feines que més la relaxava. Amb els anys que portava de pràctica ja coneixia en llatí el nom de totes les varietats de plantes que la natura ofereix.
Vivia en una urbanització on les cases són pràcticament idèntiques, amb el seu jardí al davant i la seva piscina comunitària al darrere.
De cada veí o veïna depenia que la casa adquirís un toc personalitzat. I aquesta era la gran dèria que tenia la Irene.
Des de lluny ja es veia ben clar quina era la seva casa. A part de tota mena de plantes no hi faltaven uns arbres centenaris, com aquell parell d´oliveres que costaren Déu i ajut de replantar, però que aconseguiren magnificar l´entrada de la casa.
Tarongers, llimoners, cirerers i un desmai exhuberant acabaven de rematar la bellesa del jardí.
La Irene era una dona soltera que vivia amb un parell de gats vellets com ella. Portava uns anys jubilada i disposava de temps lliure per a dedicar-se a les seves dues grans aficions: la jardineria i l´escriptura.
De jove va formar part d´un grup literari anomenat "Poetes actius", del qual ella en va arribar a ser-ne una líder indiscutible.
Combinava el seu treball de professora de literatura a l´Institut Balmes amb l´afició a escriure poesies. Fins i tot, va publicar quatre llibres, dels quals se´n van fer vàries edicions, vista la bona acollida que varen tenir per part del lectors amants de la poesia.
El grup de poetes es trobava setmanalment en un petit i acollidor local on abocaven les seves creacions sense cap mena de pudor. La idea que els movia a reunir-se era el que venia després, és a dir, la crítica dels companys "in situ" i els retocs posteriors que feien tranquil·lament a casa fins a ratllar la perfecció.
La Irene comptava amb la gran amistat d´en Fidel, poeta com ella i admirador secret en tots els sentits. De vegades anaven tots dos a un cafè i s´asseien en un racó discret del fons on feien composicions poètiques conjuntament. Més d´una vegada els fulls van quedar en blanc perquè tenien el cap en un altre lloc, lluny de les rimes...
Van arribar a ser amants i gaudiren d´aquesta relació íntima una llarga temporada. En Fidel, com bé deia el seu nom, ho va ser fins que li va ser possible. I és que la Irene era més despresa i li agradava també relacionar-se amb persones que anava coneixent i li semblaven interessants.
Va arribar un punt que la pressió que notava per part d´en Fidel l´oprimia massa i va optar per trencar aquella relació.
En va tenir d´altres que la rondaven, però no duraven gaire temps. Era força inquieta i individualista per conviure amb una altra persona.
Així s´explica com en l´actualitat gaudia tan sols de la companyia dels felins i poca cosa més. Les veïnes respectaven la seva solitud que, darrerament, s´havia accentuat notablement. Amb el pas del temps s´havia desconnectat del grup de poetes per pròpia voluntat. Aquella líder activa, jove, va escollir invertir la darrera etapa de la seva vida fent de jardinera i escrivint poesies.
S´ho passava bé dedicant-se a aquestes activitats manuals i intel·lectuals. A la seva manera se sentia feliç. Va trobar un equilibri perfecte basat en la solitud desitjada, ben diferent a la imposada.
En tot cas, es tractava d´una opció de vida molt respectable i, fins i tot, per alguns, envejable.



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer