Sóc estranger

I tanmateix per ser un poeta sol
sóc estranger, també, sorprés,
sóc estranger corprés o bé esglaïat.

M'ha caigut fa una estona un clatellot,
no se de qui
d'una ma que s'escapà d'una rotllana.
No em puc queixar...

Tanmateix, per ser un poeta sol
puc observar els detalls
i donar-te'ls a canvi d'un somrís.

Puc dir-te, no "la nit és estel·lada",
o que: la llum tremola a l'est de Vilassar
tot just quan puja
des del fons del mar.

Sinó:
"La llèpola donassa madura
mentre el seu home s'enlluerna
amb unes cuixes,
s'atipa de pastís a la terrassa",
i el que és molt diferent:
"la xicota bella i sensual
repassa el gelat amb la llengua
i els llavis molçuts
tot caminat pel carrer."

I és així que busco
qui m'escolti.

Vull dir-te, ara, més:
a tu, a ningú, a tothom,
que mai, mai em serà possible
que sigui per complet d'aquest meu poble.
Una insignificant engruna,
una paraula en ordre diferent,
un mot que es resisteix,
evocaran per sempre aquesta diferència.

Sempre maldem pel que no vam tenir,
només el record ensés fidel,
no poden arrabassar'ns-el,
i amb ell l'emoció i el sentiment...

però jo si que sé d'on sóc,
i t'ho dic, t'ho comunico de franc.

I encara et diré més,
malgrat els anys passats, malgrat que ja no importa,
res no s'endurà
el record de les teves galtes vermelles
i la teva mirada blava
d'aquell instant,
d'aquell moment,
que saps que jo tinc.

No vaig, no vam poder trencar
aquell mur transparent
que ens separava;
quelcom de molt profund
et deia que havies d'equivocar-te
amb algú altre.

Ho recordo i et dic que vas fer bé:
però com avança l'home,
sinó a cops d'error!

Sóc estranger, doncs,
sóc un orfe,
sóc... com el personatge de Camus
que no plora sa mare
camí del cementiri.

No tinc mare, ni mare pàtria
que em bressoli.
No tinc banderes
per plorar una estona
mentre pujen i sona l'himne.

I finalment confesso:
que tot això és ben falç,
només ho escric
per cercar companyia.